Da Souza

Foto: 

Cedida
Da Souza

Lluís Cabot: "Da Souza és el més seriós i a la vegada el més lliure i de broma que tinc a la meva vida"

'Salsa agredolça' (Bubota, 2020) és el quart disc del grup mallorquí que presenten aquest dijous 9 a Sala Barcelona
Marcel Pujols
,
07/07/2020
Música
Un quart disc no es fa cada dia, se sol fer quan en portes tres al darrere, experiència a l’esquena i ganes de seguir. Els Da Souza van fent al seu ritme, oferint-nos cada vegada cançons més rodones i fines, tonades que d’aquí uns anys no ens sorprendrà seguir-les cantant. Per la posteritat i pel "divertimento" han engendrat el seu fill més agredolç, un nen que sembla nascut ja gran. Potser per l’efecte dels llevadors Jordi Matas (El Petit de Cal Eril, Ferran Palau) i Pau Riutort (El Guincho, Beach Beach) que han compartit la producció o potser perquè Lluís Cabot, Àngel Garau, Xavier Hernández, Biel Stela i Guillem Portell s’acosten a la trentena? Dinem a un restaurant xinès de l’avinguda Mistral amb quatre d’ells per resoldre-ho tot plegat. L’única salsa que ens porten és la de soja, però no ens quedem amb gana. Tips, ho fem sonar així:
Cada vegada és més difícil el que fem, tot i que tingui menys coses, fins i tot a l’hora d’interpretar-ho és més complicat

- El que sorprèn de l’inici del disc és que les tres primeres cançons te les canten tres veus diferents. Com ha sigut aquesta evolució?
Lluís Cabot: No ha sigut res massa pensat, simplement que al principi del grup les idees inicials de les cançons i les lletres les feia jo, però, mica en mica, en Xavi es va anar animant i ara l’Àngel també, l’objectiu és que acabi sent tothom. Discos de 10 cançons amb dues cada un o 15 i 3 cada un.

- Hi ha més veus però hi ha una coherència interna més gran potser que en altres discos. Això és perquè teniu molt clar quin grup sou?
Àngel Garau: Hi ha un món compartit que està allà, més enllà del que escriguis en una lletra. Costa molt que alguna idea que portem surti per una banda estranya.
LC: Cada vegada tenim més clares les coordenades del que és el grup, per tant, és més fàcil per una altra persona fer una cançó que tingui sentit a dins del grup.

- Vosaltres, Biel i Guillem, teniu intenció de fer algun tema en el futur?
Guillem Portell: La intenció hi és (riu).
Biel Stela: Jo quan el meu dèficit d’atenció m’ho permeti ho provaré, però no m’està donant treva. Puc estar hores a la guitarra, però fent res.

- També noto que cada vegada sou més bons músics, al mateix temps que us lluïu menys a les cançons.
LC: Crec que és al revés, cada vegada és més difícil el que fem, tot i que tingui menys coses, fins i tot a l’hora d’interpretar-ho és més complicat. És minimalista, però també és més delicat i té més matisos. Ara, per exemple, estem en el moment d’assajar el disc i déu ni do...

- El directe us el plantegeu com una reproducció del disc o més com una interpretació?
LC: Ara mateix l’intent és que s’assembli molt al disc i que incorpori tots els elements que apareixen. Però, és clar que anirem modificant les cançons, ens les anirem apropiant.

- La figura d’en Guillem cada cop és més important, doncs.
ÀG: En Portell, en aquest disc, s’ha tret una caixa d’eines, s’ha posat el mono de treball i s’ha tret mil fantasies de teclats, samplers, percussions, saxo...

- Amb el temps, creieu que us heu anat tornant agredolços com a grup?
LC: Crec que quan vam començar érem més agres encara, ara té més humor. Hi ha moments en el disc que estan molt rebaixats a nivell emocional, tu et poses el primer disc i a nivell de lletres és més dur.
AG: El primer disc el vam fer un una època que encara estudiàvem i estàvem més en aquesta vida senzilla de no passar pena de res i això potser ara ha canviat. De uns niñatos que podien estudiar i no fer massa feina, a ara haver de fer feina per viure...

- Aquest disc és el segon que feu a distància, amb en Xavi a Mallorca i la resta aquí a Barcelona. Com influeix la distància a l’hora de treballar les cançons?
AG: Clar, no podem assajar tan regularment, llavors fem intensius i també ens mola descobrir que aquesta manera ens serveix, la de tancar-te uns dies i estar totalment amb allò i després aturar-ho de cop i passar un temps. No sé si sortiria igual si quedéssim per assajar dues hores.
LC: Aquest cop, no només la gravació, també el procés de composició ha sigut bastant itinerant, amb diferents fases bastant marcades. Vam començar nosaltres quatre a Barcelona al local d’assaig mirant cançons i passant-les als productors que ja hi van ser des del principi, després ho vam aturar uns mesos i ho vam reprendre de manera intensiva amb en Xavi. Després vam fer dues residències, una a Menorca durant una setmana, i l’altra a Can Serrat a Montserrat.

- Això de treballar amb dos productors, en algun moment, no us va fer por que no s’entenguessin?
LC: Nosaltres ja hi confiàvem que s’entendrien perquè els coneixíem als dos, però sí que era un risc. De fet, quan vam acabar la gravació, que només quedàvem en Xavi, en Jordi i jo a Guissona i portàvem una setmana de bojos gravant 12 hores al dia, en Jordi va tenir un moment d’acabar i dir “Buah, tios!”, estava molt content. No només del fet d’acabar el disc, sinó d’haver treballat amb un altre productor, que no sé si ho havia fet mai. Si més no, el que segur que no havia fet era treballar amb algú que no conegués. Estava content de les dinàmiques personals que hi havia hagut i aquest sentiment era compartit per tots. Vam estar molt a gust amb ells. Va molar molt.
AG: Sí, també l’experiència ens ha ajudat. Quan ets més jove, gravar et tensa molt més i ara encara una mica, però també a nivell d’egos o de decisions t’ho prens diferent que abans. A més, aquest cop hem après a fer-ho diferent, confiant amb uns productors i entre tots anar veient què surt.

- Quin ha estat el paper de cada un d’ells?
LC: En Pau ha sigut molt més intervencionista pel tipus de caràcter i perquè ens tenia més confiança perquè havíem tocat amb ell. A cada cançó et deia quins canvis d’acords o quines melodies no molaven o “aquí falta una repetició de tornada”.
AG: I en Jordi va ser més a nivell d’arranjaments, les típiques cançons que no saps com vestir o com han de caminar, ell hi trobava alguna cosa.
LC: Sí, ha posat moltíssima mà a tots els instruments. Pel que fa als arranjaments també ha sigut molt intervencionista, hi ha moltes guitarres que són compostes per ell pràcticament. Per això va ser molt guai la combinació dels dos. Un va fer que les cançons acabessin de molar per elles mateixes i l’altre els hi va donar el vestidet elegant.

- Sou molt de la conya, però, en el fons us ho preneu bastant seriosament, no?
BS: Més que la feina. (riu)
GP: Sí, suposo perquè no estàs sol. A la feina hi vas tot sol, ets tu i si la lies mira, demà ja ho faré bé, però aquí hi ha més gent involucrada.
LC: Jo crec que és el més seriós i a la vegada allò més lliure i de broma que tinc a la meva vida. És com que puc fer el que vulgui en aquest àmbit, tens la sensació de llibertat, però per altra banda m’ho prenc seriosament, més que una feina o més que la majoria de coses que faig, perquè m’encanta.

- Teniu la sensació que a Mallorca us fan més cas que abans?
LC: Jo crec que sí, abans érem més un grup de Barcelona que de Mallorca i allà noto que la gent cada vegada ens té més en compte.

- Per què ha costat tant?
AG: Suposo perquè en part allà han canviat les coses i, en part, també per part nostra haver guanyat algun premi o sortir cada tant al diari 'Última Hora' (riu), fa que et comencin a prendre més seriosament. Però aquí a Catalunya, una mica el mateix, tinc la sensació que érem un grup que ens movíem per un cercle reduït i ara hem “eixamplat la base” (riu).

- M’ha costat triar una cançó preferida del disc, això és bon senyal.
AG: Sí, això m’està molant, en general cadascú té la seva preferida.
LC: Vol dir que totes tenen alguna cosa si totes són la preferida d’algú.
AG: És com quan vas a la ruleta i en comptes de posar 100 euros tots a un número, els vas repartint per tot el taulell, així algun dia et tocarà alguna cosa. (riu)

- Ara, pensant-ho de les meves preferides és 'La faula del falcó (Part 1)', hi haurà segona part?
LC: La idea és aquesta, a mi m’agradaria que hi hagués més parts, aquesta és la part 1 la de l’absentisme escolar, però molaria anar seguint la vida del falcó, com es va fent gran. Era una cançó molt de cara B, que quedés amagada, però vam fer un gir en l’ordre de les cançons i vam posar 'Tira-tira' segona, i la faula tercera perquè representava millor el que et trobaries, no és només un disc de cançons rodones.
AG: Aquesta la vam fer a Menorca, hi havia uns falconets i uns turons guapíssims. Teníem la necessitat que en alguna cançó hi hagués aquesta part més kraut amb saxo i màgies vàries. I sobre l’ordre, amb 'Futbol d’avantguarda' (Bubota/Famèlic, 2018) ens vam adonar que en el moment de triar les cançons que entraven no vam triar prou en favor del conjunt. Potser hi ha cançons guais, però que no aporten tant en el bloc del disc. En aquest sí que ha sigut diferent, vam pensar en un conjunt i a l’ordre també li vam donar voltes fins a arribar en aquest punt.

- Aquesta cançó l’acabeu amb en Luca de 'Germà Aire' fent de carabinieri. Com va anar això?
AG: La cosa aquesta de carabinieri i el telèfon ja sortia a la gravació i ho vam voler posar.
LC: Jo li vaig dir a en Luca i al tio li va flipar la idea. Em va fer alguns retocs gramaticals i després va estar fent proves durant uns dies, em deia que s’ho havia de fer seu. Mola moltíssim com ho va fer.

- És un disc on hi ha català, italià, francès, xinès, l’idioma acaba sent com un instrument més.
LC: Sí, o un arranjament molt més efectiu. És com una altra manera de viatjar.
AG: Sí, hi ha alguns detalls que hem tingut més presents. Jo últimament m’he fixat molt en discos que m’agraden i els detallets que fan que les cançons et transportin a un lloc que t’imagines. A vegades una flauteta et sona a Xina i te’n vas cap allà.
GP: També a 'Fas tan tard' hi ha un 'Abaixo el treballo' en gallec del Google Traductor. (riu)

Més informació: 

Bandcamp Da Souza
Facebook Da Souza

A

També et pot interessar