Jump to navigation
- Vas arribar a Catalunya fa vuit anys i sempre comentes que tenies l’esperança de només estar-hi un.És molt trist perquè ja no tinc l’esperança de tornar aviat. Cada any el nivell d’esperança baixa amb tota la indiferència internacional d’avui en dia. Hi ha un relat surrealista que diu que la guerra de Síria ja s’ha acabat. La violència segueix, s’ha comès un crim contra la humanitat i la comunitat internacional mira cap a una altra banda, des de l'ONU i fins als estats membres de la Unió Europea. Tot i això, hi ha moltes persones sirianes i organitzacions que estan lluitant contra la impunitat i reclamant justícia.
- Són massa utòpiques les revolucions?Sí. Ho volem canviar tot, fer-ho tot. A Síria, la meva generació i l’anterior, vam ser molt naïfs. Als anys 80, quan va començar la dictadura, hi havia una repressió brutal i la generació dels nostres pares es va quedar atrapada per la por, en un període de silenci etern. A nosaltres ens van prendre la memòria i amb les revolucions d’Egipte i de Tuníssia que vam seguir a través de les xarxes socials és quan obrim els ulls. Llavors no vam pensar amb les conseqüències i el règim va reprimir la revolució matant i posant milers de persones a la presó. Al mateix temps, va amnisitiar tots els gihadistes perquè s’enfrontéssin contra els revolucionaris. Ara mateix, el règim de Bashar al-Assad considera terrorista qualsevol que s’oposi al seu govern. Jo sóc una terrorista, doncs; és el món al revés.
- Què en queda ara d’aquelles revolucions que vam anomenar "la primavera àrab"?El somni segueix. Hi ha desenes d’organitzacions civils i activistes que lluiten per la llibertat. Ara tenim un major accés a la informació i més consciència democràtica. Al Sudan i a Argèlia ens estan donant lliçons de resistència i de maduresa democràtica. Han après de totes.
- Aquestes revolucions haguéssin estat iguals sense les xarxes socials?Segurament no haguéssin esdevingut. Les xarxes socials són eines vitals per organitzar esdeveniments, per establir ponts entre els qui són a dins i els qui són a fora. És una manera també de documentar tot el que està passant. El problema ha estat que algunes empreses com Facebook o Youtube han eliminat continguts perquè els han qualificat de violents. Aquesta també és una manera de prendre la memòria.
- Occident ha oblidat els refugiats?Sí i no. Durant les campanyes electorals se n’ha parlat molt, però per instrumentalitzar-los, res més. Hi ha molta solidaritat per part de la societat civil, però molt poca per part de les institucions.
- Reivindiques que sovint es tracten els refugiats com un grup homogeni i, en canvi, és heterogeni. Aquí es barreja tot, refugiats i immigrants. Cal identificar les diferències entre uns i altres i tampoc tractar tot el grup de la mateixa manera. Les necessitats de cadascun varien. Per exemple, no és el mateix un refugiat que fuig d’un conflicte armat, arriba traumatitzat, sense saber res de la seva família i amb un destí incert, que un immigrant que creua l’estret per millorar la seva vida. Cal ajudar-los a tots, però cal analitzar abans les necessitats de cadascun. Els refugiats necessiten suport psicològic i per això cal invertir recursos, però no ens podem permetre el luxe de fallar com a societat.
- Canviant de tema, avui en dia la societat occidental s’està feminitzant i la dona empoderant. Als països àrabs també?Sí i molt! Una vegada més, és el que comentava abans, tenim més accés a la informació a través dels mitjans i les xarxes socials i seguim tot el moviment. Les dones tenim més coneixement dels nostres drets. Amb el #metoo moltes dones àrabs van explicar per primera vegada els abusos que patien. Ens volem empoderar econòmicament, però sobretot psicològicament.
- Psicològicament?A Síria, per exemple, hem començat a parlar de les llibertats sexuals en espais públics i algunes dones han descobert el concepte de feminisme. Hi ha moltes dones que quan vénen a Europa es divorcien del seu marit perquè eren matrimonis forçats. Una cosa que aquí veiem tan normal, allà és impensable. Quan algú coneix els seus drets és quan pot començar a decidir per ell mateix.
- És compatible aquesta feminització amb l’islam?És un debat interessant. Jo em considero feminista i atea. El feminisme treballa pels drets i les llibertats de totes les dones. Sovint qüestionem si una dona musulmana ha de portar el vel o no; és la mateixa dona qui ha de decidir lliurement si el porta. Per algunes dones, el vel és part de la seva pràctica espiritual. El feminisme no ha de jutjar aquesta pràctica, la llibertat és la capacitat d’escollir entre dues opcions.
- Però és una religó molt masculinitzada.Hi ha algunes corrents que estan intentant sortir d’aquest islam patriarcal. Afra Jalabi és d’origen sirià i viu al Canadà i va ser una de les primeres dones oradores, en fer un discurs religiós dins d’una mesquita. Ella va fer un article molt polèmic que es titulava 'En nom de la Deesa misericordiosa', fent referència a un vers de l’islam que diu “en nom de Déu misericordiós”. L’Alcorà no determina el gènere d’Al·là. Després hi ha la Shirin Khankan, també d’origen sirià i de Dinamarca, que va fundar la primera mesquita de dones, ella fa d’imam i oficia matrimonis civils. També hem de ser capaços d’escoltar aquests discursos, analitzar-los i després prendre part.
- Occident té molts estigmes cap a l’islam que són culpa del desconeixement?I dins dels països àrabs també hi ha molta islamofòbia. Hi ha moltes persones que s’han quedat ancorades en el passat i no són capaces d’alliberar la ment. Hi ha molts estigmes, alguns són certs i d’altres no. Jo mateixa tinc molts dubtes, vaig decidir ser atea perquè no em convenç cap religió. Hi ha musulmans que són liberals i pragmàtics. En aquesta vida s’ha de ser curiós, cal buscar altres discursos.
- Al mateix temps, l’islam té molts seguidors i una comunitat molt important a diferència de l’actual religió catòlica cristiana. Aquí hi ha dues vessants. D’una banda, l’islam, com qualsevol altra religió, beu de la tradició. La meva família no és creient i sempre hem fet el ramadà, és un tret cultural. Per exemple, hi ha alguns menjars que només es preparen aquest mes o a Síria, durant les nits de ramadà, hi ha bars que posen música i la gent balla. D’altra banda, als països àrabs hi ha dictadures i molta gent s’aferra a la religió per omplir el buit tan gran en el qual viuen.
- Et preocupa la banalització actual de la paraula “dictadura” en algunes democràcies occidentals?Espanya no és una dictadura, però tampoc és tan democràtica com alguns diuen. No entenc la reacció de l’Estat espanyol a l’1 d’octubre, ni el judici, ni l’empresonament de polítics i líders socials. La democràcia és el diàleg, no el conflicte. Cal trobar solucions polítiques i no crear murs que polaritzin la societat. Una dictadura t’elimina com a persona, a Síria no em vaig sentir mai ciutadana i això sí que és un totalitarisme, fa molt de mal.
- Imagino, doncs, que has hagut de reconstruir el teu propi jo?El primer dia que vaig entrar a una classe del màster de la URV, el professor em va demanar l’opinió sobre un tema polític. Vaig mirar a dreta i a esquerra mentre em preguntava si jo tenia una opinió. Em puc expressar lliurement? Al començament em va costar molt, però vaig descobrir que tenia veu i, des de llavors, que no callo. Estic descobrint la meva identitat, reinventant les meves idees, les meves conviccions i reconstruint una nova Nour.
