Genís Pena
,
19/11/2015
Arts

Anna M. Bofarull: “Aconseguir que la pel·lícula arribi als cinemes ha estat tot un èxit”

La directora tarragonina estrena ‘Sonata per a violoncel’ el divendres 20 de novembre
Sonata per a violoncel

Foto: 

Cedida
‘Sonata per a violoncel’ narra la història de la Júlia, una reconeguda violoncel·lista entregada a la seva música a la que, després d’anys d’esporàdics dolors, li diagnostiquen fibromiàlgia. Anna M. Bofarull, la jove directora tarragonina que hi ha darerre del film, tracta amb delicadesa un tema que ella ha viscut de ben a prop -la seva mare pateix la malaltia-, i reflecteix a la gran pantalla com música i malaltia es converteixen en la realitat de la protagonista. El treball, després de voltar per diferents festivals de renom internacional, arriba definitivament a les sales comercials.
"'Sonata per a violoncel' és una història de superació personal que parla molt de les emocions, de les relacions humanes i de com el dolor transforma la vida d’una persona"
- Nervis?
No! No estic nerviosa! Fins ara l’hem anat presentant a diferents festivals i els nervis del primer moment ja els he passat. Ara, més que res, és il·lusió perquè tots els que han estat a prop durant aquest temps la vegin. 
 
- Com van ser els primers compassos de ‘Sonata per a violoncel’?
Doncs la veritat és que fa temps tenia ganes d’explicar una història que parlés del dolor crònic, de la fibromiàlgia. La meva mare en pateix i fa molts anys que conec bé el que comporta viure amb aquesta malaltia. Fa uns sis anys que vaig decidir posar-me a escriure el guió i va ser llavors quan vaig començar a treballar seriosament amb el projecte. 
 
- Treballes amb actors de primer nivell com Montse German, Juanjo Puigcorbé, Jan Cornet...
A la Montse la vaig contactar a través de Facebook. Li vaig passar el guió, li va agradar molt i ràpidament va voler formar part del projecte. Amb el Juanjo va passar pràcticament el mateix. Treballar amb actors com ells, de primer nivell, és tot un luxe. La seva visió i les seves anàlisis fan enriquir els personatges i tot això es veu reflectit a la pel·lícula. 
 
- Els hi vas fer aprendre a tocar el violoncel, oi?
Sí, sí. La Montse va haver d’estar sis mesos aprenent a tocar el violoncel per fer creïble que el seu personatge és una gran violoncel·lista. El Jan Cornet també en va haver d’aprendre. Va ser un procés que ells van gaudir molt tot i que era un repte complicat. 
 
- Se’n van sortir bé?
Diguéssim que amb el temps que van tenir, pobres, tampoc van poder fer més. Més enllà de com sonés, ens vam focalitzar sobretot amb les postures i amb els moviments de les mans per a fer creïble que toquen el violoncel. 
 
- Com es crea un personatge com la Júlia, un personatge que evoluciona tant al llarg del film?
La Júlia és una dona molt forta, és una dona lluitadora. Tenia molt clar que havia de ser algú amb molta personalitat, una persona que no es deixés absorbir per la malaltia sinó que fos algú que li planta cara i lluita. L’essència de la pel·lícula estava en què ella es negués a acceptar la malaltia i estigués disposada a lluitar contra el seu propi cos. 
 
- És una història de superació personal... O s’hi amaga alguna cosa més?
És una història de superació personal que parla molt de les emocions, de les relacions humanes i de com el dolor transforma la vida d’una persona.
 
- La música també té molta importància. 
Sí, la fibromiàlgia és un dels pilars de la pel·lícula i l’altre és la música. La protagonista té la capacitat de crear, per ella és fonamental fer-ho i la seva vida fins ara ha estat lligada a la professió musical. És algú que viu la música dins seu. Respecte a la pel·lícula, la música serveix per transmetre molt bé estats emocionals molt concrets. 
 
- Et vas inspirar en algun personatge històric concret?
No, no. No hi ha un referent real en aquesta relació de la fibromiàlgia i la música. Sí que és veritat, però, que amb la història de Jacqueline du Pré poden haver-hi certes similituds. Ella va ser una violoncel·lista molt potent, molt passional, i l’esclerosi múltiple -en el seu cas- la va impossibilitar i finalment va morir d’això. Evidentment és una altra història però sí que poden haver-hi referències. 
 
- Fins a quin punt és complicat el fet de produir una pel·lícula amb pocs recursos i pocs mitjans, com en el vostre cas?
El procés creatiu és la part més agraïda, és a dir, suposa un esforç però és una feina que gaudeixes molt... Però la part d’aixecar el pressupost per poder rodar la pel·lícula, demanar diners aquí i allà, subvencions, dossiers, picar portes i més portes... Aquest procés pren molt de temps i és un treball una mica més desagraït. Personalment no m’atreu tant. 
 
- Com ha anat l’experiència de gravar a casa, a Tarragona?
El fet de ser de Tarragona m’ha anat molt bé perquè conec moltes localitzacions que tenia al cap i creia que valien la pena. Treballar a Tarragona, que és una ciutat on no s’està rodant molt, fa que la gent que et trobes al voltant tingui moltes ganes de col·laborar. Ens han cedit espais, ens hem trobat amb molts figurants que ens han ajudat a omplir auditoris desinteressadament... A Tarragona aconsegueixes que la gent participi i que ho faci amb ganes. El fet de fer una pel·lícula en aquesta ciutat és quelcom que t’arriba. 
 
- Festival de Málaga, FIC-CAT de Roda de Barà, WorldPremieres Film Festival de Filipines, Montréal World Film Festival... Contenta amb la rebuda?
Sí, estic contenta del recorregut que està tenint. També sobretot pel fet que hem aconseguit que es projecti als cinemes, que ha estat tot un èxit tenint en compte com està el panorama actual. Evidentment, un sempre és molt ambiciós i vol arribar molt, molt lluny, però bé, en això estem. 
 
- Explica’ns millor aquest "en això estem". Què toca ara?
Doncs bàsicament, ara que arriba per fi a sales, toca mobilitzar a la gent per a què (si us plau) vagi al cinema. Aconseguir que aguanti una mica en sales quan això sempre és complicat veient la quantitat de pel·lícules que hi ha i la diferència de pressupostos entre elles. 
 
- Per acabar, Anna, què t’agrada fer quan surts de casa?
M’agrada passejar i que em toqui el solet a la cara. 
 
 

Més informació: 

Preestrena 'Sonata per a violoncel', amb presència de la directora
Dijous 19 de novembre, 20 h
Cinema Rambla de Cambrils

 

També et pot interessar