Jump to navigation
- És un projecte molt personal.És un projecte personal perquè recupero l’arxiu de la meva àvia que va morir l’any passat, però també és un projecte que parla de la documentació, de la memòria, de la reacció que tenim els éssers humans amb els objectes i de com aquests parlen de la nostra història.
- Expliques la història de l’àvia i la teva mateixa.És un diàleg amb la meva àvia i, al mateix temps, un diàleg amb la memòria, amb el record. Intento mirar l’arxiu d’una manera més àmplia que la simple fotografia o l’escrit. La boira és l’espessor, no és només la que amaga, sinó també la que observa. La meva àvia va morir i tenia diògenes. Llavors, feia quatre anys que estava treballant amb aquest projecte. Volia recuperar els meus primers anys de vida a Barcelona.
- Com és aquest retorn al passat?Aquest projecte té un component identitari molt important, buscar les arrels en aquesta hibridació que som avui en dia. No som de cap lloc i alhora tenim la necessitat de trobar-nos. Quan vaig arribar a Barcelona va ser molt estrany, ets catalana, la teva família viu aquí, però tu ni tan sols parles el català.
Andrea Lería
- Al final, però, com artista acabes creant un relat a l’exposició.La comissària és la directora d’un dels arxius iberoamericans més importants del món, d’un museu de Houston. Ella és qui em diu que he de prendre una decisió, com puc treballar amb l’arxiu que tinc? Finalment, aposto per estudiar les dues dones que jo vaig veure en la meva àvia i descarto material. D’una banda, l’àvia mare de família que, possiblement, no havia volgut ser. I de l’altra, tot el material relacionat amb viatges, amb pel·lícules, la dona que sí que hauria volgut ser. Amb tot, agafa un caire més feminista que jo no havia treballat abans.
- Aquesta dualitat creus que és habitual en aquesta generació de dones treballadores?No sé si són les dones que realment no volien ser perquè no hi havia cap qüestionament. Elles feien el que se suposava que havien de fer i després tenien un altre món. Les filmacions, el material, tot és seu, però ningú l’havia llegit abans. No és que no existeixi aquesta dona, sinó que ha conviscut amagada. Jo sempre he dit que la meva àvia va néixer en una època que no tocava, fins i tot després se separa.
- És una memòria individual que acaba sent col·lectiva en exposar-la?Amb matisos, però la història d’un és la història de tots. Treballant amb l’arxiu, t’adones que hi ha aspectes contemporanis amb el que està passant avui en dia. A través de les diapositives, els paisatges, el mar, faig una metàfora del que és el paisatge interior. Tothom té la vida que es veu i després un paisatge interior.
- Com és el procés de recuperar la memòria d’una persona que l’està perdent?La meva àvia tenia alzheimer i em va retornar la memòria mentre ella perdia la seva. Hi ha un audiovisual que està editat perquè quan vam trobar el material i em va explicar del que es tractava, tenia el dubte de què era real i què no ho era. Ara, el mateix material em diu unes altres coses, el miro diferent, encara que és el mateix vídeo. L’arxiu no és el nostre passat, és la possibilitat infinita de reinterpretar el futur. És una nova construcció, jo avui tinc una nova identitat dels primers anys de vida, no veig la meva història de la mateixa manera. Si perds el passat, et perds a tu mateix.
- Comentaves que havies descartat material, hi haurà més exposicions doncs?I tant! Abans, però, necessito assimilar-ho tot. Ara ho tinc tot guardat en caixes i he de pensar cap a on vaig. Crec que és un material molt valuós i abans he de formar-me amb documentació o conservació per saber interpretar bé aquest valor que té.
Facebook Museu d'Art Modern de la Diputació de Tarragona Web Museu d'Art Modern de la Diputació de Tarragona Web Andrea Lería
