Albert Gironès
,
20/06/2019
Arts

Darío Cobacho: "Si fas un projecte que només passa al centre, no estàs intervenint a Tarragona ciutat"

El projecte 'Murs Que Parlen: Ciutat Transformadora' proposa la intervenció mural de gran i mig format per part d’artistes locals i internacionals
Art mural

Foto: 

Cedida
Murs Que Parlen
Polígon Cultural és una associació sense ànim de lucre amb seu a Tarragona que des de l’any 2012 desenvolupa projectes relacionats amb l’art urbà contemporani a diversos territoris de Catalunya i Espanya. El seu projecte estrella, 'Murs Que Parlen', proposa la intervenció mural de gran i mig format per part d’artistes locals i internacionals a diversos espais de la ciutat de Tarragona. Enguany celebra la seva quarta edició després de dos anys d’aturada; i del 24 al 30 de juny serà possible veure algunes de les artistes intervenint en diversos espais de la ciutat. Davant del mural acabat de pintar per l’artista Dafne Tree, parlem amb Darío Cobacho (Tarragona, 1993), director de Polígon Cultural, sobre les vicissituds d’aquest projecte.
"Molts investigadors han assenyalat que la vida sorgeix als marges. Que som el que som perquè tenim una pell, uns límits físics que defineixen el nostre cos. Amb la ciutat passa el mateix, són els marges els que defineixen la ciutat"

- Una mica per situar-nos, quan neix Polígon Cultural i per què?
Polígon va començar com un projecte entre tres companys d'institut que no tenien ni idea de gestió, però que sí tenien uns interessos compartits: indagar sobre graffiti i art urbà. El juliol de 2012 iniciàvem el nostre primer projecte - l’arxiu Shikuarat - a partir de compartir en una plataforma web diverses fotografies sobre obres d’art urbà que havíem fotografiat nosaltres mateixos a l’espai públic de Tarragona. El que més ens interessava era el fet que les fotografies parlessin d’un territori concret, així com generar un arxiu documental de coses per les quals ningú es preocupava en aquella època. El projecte va rebre forces imputs de persones de la ciutat durant els tres anys que vam estar dinamitzant-lo. Persones que pel seu compte també feien fotografies d’art urbà, o que tenien un arxiu de graffiti antic a Tarragona. Des del Departament de Joventut de l’Ajuntament també s’hi van interessar, i dos anys després - el 2014 - vam iniciar el nostre segon projecte, el 'Murs Que Parlen', amb la seva col·laboració.

- Però Murs Que Parlen ja era un programa municipal de cessió d’espais per a pintar graffiti de manera legal, oi?
Sí, Joventut va iniciar-lo el 2008 cedint diversos murs de la ciutat perquè es pogués pintar tranquil·lament, i gestionant algunes intervencions murals a gran escala com la d’El niño de las pinturas, que encara avui es pot veure a la façana de l’Espai Jove Kesse. La nostra proposta de projecte, que anava més en la línia del comissariar diverses intervencions anuals a diferents espais de la ciutat, es va veure com un replantejament del projecte de cessió i per això es va utilitzar el mateix nom. Aquest fet, però, ha generat diverses confusions entre una i altra proposta, i actualment ens plantegem que hagués estat millor utilitzar un altre nom.

- Des de la primera edició del projecte el 2014, se n’han realitzat tres més - al 2015, 2016 i enguany, al 2019 -, i durant aquests anys han canviat moltes coses en la seva gestió. En la primera edició, per exemple, vau treballar amb dues intervencions desenvolupades per dos artistes locals, en les dues edicions del mig amb quatre artistes triats a partir d’una convocatòria oberta: un de local, un de regional, un de nacional i un d’internacional; i en l’edició d’enguany esteu treballant amb un total de vuit artistes: quatre seleccionats a partir de convocatòria oberta, i quatre a partir de comissariat. Què aporta aquest canvi de gestió de la programació al projecte?
Creiem que és important que en la gestió d’un projecte d’aquest estil es combini la selecció d’artistes entre convocatòria pública i comissariat. Si només es treballa per comissariat, es cau en la tendència que més agrada a les persones encarregades de la selecció, i si només es seleccionen artistes a través de concurs públic sovint passa una mica el mateix: el jurat acaba caient en lo popular, en estètiques molt concretes, i que saben que funcionaran de cara enfora. Personalment tendeixo a valorar la diversitat en els projectes. Des de Polígon Cultural intentem que en les programacions de 'Murs Que Parlen' hi convisquin artistes d’estils diferents: una persona més realista, una altra que provingui de la il·lustració, algú més conceptual...

- I en aquest sentit, què aporta al municipi que en una mateixa edició hi participin artistes locals a la vegada que artistes de fora del context?
Tenim la voluntat de donar suport a les persones més joves que no tenen tant de recorregut. Per exemple, sempre intentem que participin en la convocatòria gent de l’Escola d’Art i Disseny de Tarragona, ni que costi una mica que ho facin. La intenció és fer veure que hi ha gent molt vàlida a escala local, i intentar donar-los una empenta per a posar-los en el circuit, que al cap hi a la fi és molt petit. En aquest sentit procurem crear una xarxa entre els artistes que participen en la mateixa edició intentant coordinar les dates de cadascun perquè es trobin i es coneguin. Aquesta primera setmana de juny, per exemple, els quatre artistes que han intervingut en la nova edició del projecte han estat convivint en una mateixa casa a La Canonja. Han sortit diverses col·laboracions a partir d’establir aquest tipus de connexions entre artistes...


Centres de transformació elèctrica cedits per Endesa

- Recordo que en alguna edició, a més, algun artista s’ha quedat a viure durant els dies de treball a casa d’un veí o veïna del barri on intervenia.
Si, en l’edició de 2015 la Mariela Ajras es va quedar a casa d’unes veïnes del barri de Bonavista i va establir molta complicitat amb Miguel Peña, el fruiter propietari del solar que avui dia custodia el seu mural com un tresor, i el 2016 La Robot de Madera es va quedar a casa de Chon, que és una coneguda activista del barri de Sant Salvador. En l’edició d’enguany això també passarà amb Slim, que es quedarà a casa d’uns veïns de Riu Clar mentre acabi el seu mural l’última setmana de juny. Aquest tipus de connexions entre artistes i veïns són molt interessants però no sempre es donen. Aquí a Europa la gent no està acostumada a acollir a casa seva. A Sud-amèrica, en canvi, és diferent, el projecte 'Ciudad Mural' de Mèxic n’és un bon exemple. Durant el festival, els artistes resideixen a casa dels mateixos veïns perquè la voluntat és que l’obra es generi en col·laboració: a partir de la convivència del dia a dia.

- Sembla que aquests casos només succeeixen quan treballeu als barris perifèrics de la ciutat, que per cert són una part molt important del vostre camp d’acció. Quina importància té l’actuació en aquests espais més als marges del nucli de la ciutat i per què la defenseu?
Tarragona no és una ciutat cèntrica, és una ciutat molt dispersa. Històricament els barris es construeixen separats de la ciutat perquè el que es volia era mà d’obra barata. Persones que visquessin fora del nucli per a que no molestessin. Que residissin als barris i que només es moguessin per anar a la fàbrica. Que entressin a la ciutat el menys possible. Si partim de la base que la ciutat té aquesta estructura, si fas un projecte que només passa al centre, no estàs intervenint a Tarragona ciutat, ho estàs només fent a Tarragona centre. La mateixa ciutat et demana treballar aquí i allà. Molts investigadors han assenyalat que la vida sorgeix als marges. Que som el que som perquè tenim una pell, uns límits físics que defineixen el nostre cos. Amb la ciutat passa el mateix, són els marges els que defineixen la ciutat, els que ens donen informació sobre el seu cos social. I és en aquests marges físics i simbòlics on normalment sorgeix l'art. Óscar Olea diu en el seu llibre 'El Arte Urbano' (1980) que intervenir als barris no suposa únicament revertir la negativitat estètica d’aquests, sinó que també ha de servir com a art 'útil' per la comunitat. Un art que reflexioni sobre el context  i ajudi a la conformació d'espais lúdics i d'informació amb la participació del veïnat.

- Canviem de tema: el 2014, 2015 i 2016 a part de Joventut, us donava suport El Teler de Llum. Amb la nova edició de 2019, el logo del Teler es canvia pel de la conselleria de Neteja Pública i Medi Ambient de l’Ajuntament de Tarragona. Què ha passat?
El Teler de Llum era el Centre d’Art de Tarragona. Aquest era un projecte web que aglutinava i feia xarxa amb totes les entitats a nivell associatiu en termes de cultura a Tarragona. La crítica que se li feia des de l’alta cultura defensava que per culpa de diversificar el pressupost entre les entitats del territori no es generaven exposicions de grans artistes reconeguts a Tarragona. Per un canvi polític i arran d’aquestes crítiques, El Teler de Llum desapareix el 2016. I amb ell molts dels projectes als quals donava suport. Nosaltres a partir d’aquell moment ens veiem obligats a treballar amb projectes que demanen menys pressupost. I no és fins aquest any 2019 i a causa de conceptualitzar el projecte dins dels objectius de l’Agenda 2030 per al desenvolupament sostenible, que podem reprendre el 'Murs Que Parlen' a partir d’aquesta col·laboració amb el departament de Neteja Pública i Medi Ambient.

- Ha guanyat l’alta cultura?
Les Arts Visuals a Tarragona s’han elititzat. Ara el Centre d’Art és el Tinglado 2, una sala d’exposicions municipal situada al Port, que acull exposicions de caràcter força professional. Ha desaparegut l’acció local, i la relació amb la comunitat i el territori amb les que treballava El Teler de Llum. El problema és que a Tarragona la cultura sempre depèn dels canvis polítics. Costa molt que els projectes de ciutat es mantinguin amb el temps. Ara mateix estem esperant a veure què passarà amb el nou canvi de govern.

- Precisament el projecte 'Murs Que Parlen' no és un lloc fix on hi passen coses, sinó que és una organització que es mou per tal que passin coses a llocs. En el context de l’art urbà aquest fet és força definitori, ja que la naturalesa d’aquest tipus de manifestacions artístiques és al carrer, i per tant el context. A vegades, però, introduir-se en un lloc que no és el teu i intervenir-hi, pot generar més conflictes que produir una exposició gens contextual en una sala municipal. Com ho feu des de Polígon Cultural per a evitar l’artista paracaigudista?
Nosaltres arribem fins on podem, i cada vegada intentem treballar més en aquesta lògica. Un projecte que intervé en l’espai públic el mínim que pot fer és posar en contacte la gent que viu al territori amb la gent que ve a treballar-hi. Nosaltres facilitem als artistes els webs, telèfons i contactes de les associacions de veïns i veïnes de cada regió on ens proposem intervenir, tot i que això no és fàcil de fer perquè l’Ajuntament no posa aquests contactes a lliure disposició de manera actualitzada. També anem a conèixer personalment aquestes associacions explicant-los-hi la importància del projecte a nivell de ciutat, la feina de l’artista que vindrà a treballar-hi, i els hi donem un dossier amb imatges d’edicions anteriors. Procurem que estiguin tranquils dient que és un projecte del Departament de Joventut i donant-los-hi el telèfon de contacte del tècnic, perquè no es pensin que som uns joves bojos que venim a pintar-ho tot. Aquest grau d’implicació és el que canvia molt la qualitat d’aquest tipus de projectes.

- Ja que dius que us voleu encaminar cap aquesta manera de treballar, com plantegeu el futur del projecte?
La veritat és que ens agradaria continuar. Jo personalment apostaria per convertir-lo amb una biennal, perquè Tarragona és una ciutat petita i no sé si fer una edició a l’any és gaire viable. Ens interessaria seguir amb aquesta idea d'intervenir als barris més perifèrics de la ciutat, produir propostes molt contextualitzades, i treballar amb artistes de diferents rangs d’edat, estils i procedències.

Més informació: 

També et pot interessar