Arnau Martínez
,
20/02/2018
Arts

David Hidalgo: “Als cineastes de Tarragona ens falta la voluntat d’anar tots a l'una”

El cineasta tarragoní va haver de marxar a Barcelona per falta d’oportunitats

Foto: 

Arnau Martínez
David Hidalgo
La crisi, la digitalització, els temps actuals en definitiva, han propiciat la creació de nous perfils professionals. David Hidalgo es va graduar en Comunicació Audiovisual a la URV fa 5 anys i ara treballa en una productora de Barcelona. El reusenc va marxar cap a la capital del Principat perquè no va trobar oportunitats al territori. Ha escrit i dirigit curtmetratges, videoclips i algun espot publicitari. Des de fa uns anys també fa videotutorials sobre el món del cinema al seu canal a partir de preguntes com “per què t’has de comunicar millor amb els teus actors?”. I fins i tot, ha escrit una novel·la autoeditada, ‘Las muletas del Quijote’. A Surtdecasa.cat hem parlat amb ell de cinema, de l’audiovisual català i tarragoní.
"Un cineasta pot considerar-se professional, no quan cobra del cinema, sinó quan pot pagar a l’equip. És aquesta la barrera de l’ofici."

-  Com entres dins el món del cinema?
Des dels 16 anys m’he dedicat a fer curtmetratges. El tutor del treball de recerca de batxillerat em va fer una introducció a algun programa d’escriptura de guions. També em va assessorar a fer storyboards. Vaig mamar moltes pel·lícules, vaig fer moltes visites a la Biblioteca de Reus... Va ser una formació molt autodidacta, fins que entro a la URV a fer Comunicació audiovisual.

- I per què decideixes fer videotutorials?
Perquè volia reflectir tota l’experiència d’una manera transparent. Sempre he vist que el format dels videotutorials funcionava bé, de fet ja feia anys que tenia el meu canal, però només hi pujava els curts. A la tardor del 2014 vaig voler donar-li una volta per fer un projecte enriquidor. Potser hi ha gent que vol fer cinema i no té diners per pagar una formació. També vaig voler donar cabuda a un somni que tinc, ser professor.

- Guionista, actor, director, escriptor... Ets molt polifacètic!
Sí! Una mica per necessitat i molt per vocació. Compagino direcció, guió i interpretació. La meva faceta d’actor, però, la desenvolupo en projectes aliens. De petit ja interpretava, i dirigir i fer guions em va venir més tard. No m’agraden les etiquetes, l‘única que em posaria és ‘cul inquiet’.

- Ets un nou perfil de cineasta?
Diré una cosa que ningú vol reconèixer: a tothom, en certa mesura, li agradaria que la seva pel·lícula la produís Álex de la Iglesia o Pedro Almodóvar. També que aparegués una subvenció amb un o dos milions de pressupost per la pel·lícula, que arribi als cinemes i als festivals. Però això, majoritàriament, no passa, així que hem de buscar altres vies com el crowdfunding.

- Què tens ara entre mans?
Vaig encaminat a aixecar un parell de projectes més ambiciosos, per a un públic més millennial, però cal pagar a l’equip tècnic, a l’humà, a l’artístic... M’agradaria fer un rodatge en condicions perquè considero que és el pas que ha de donar qualsevol cineasta. Un cineasta pot considerar-se professional, no quan cobra del cinema, sinó quan pot pagar a l’equip. És aquesta la barrera de l’ofici.

- S’ha democratitzat el cinema?
Sí, però amb la democratització ha arribat la precarietat. Tothom roda moltes coses, però no es paga l’equip. Capitalitzar el salari d’un mateix està bé, és un model per aprendre, però no s’ha de normalitzar.

- Cap a on va el cinema?
No m’atreveixo a dir-ho! El que sí que és cert és cap a on va als Estats Units, la meca del cinema. Paramount està deixant de produir pel·lícules per a sales de cinema. Si jutgen que no tindrà una repercussió positiva, l’estrenen a una distribuïdora com Netflix. Les sales de cinema seran una experiència de luxe: entrar i sortir quan vulguis, poder-hi menjar, tenir una pantalla addicional per la canalla per quan s’avorreixin, seients més còmodes, vibració del terra... Que quan vagis al cinema sigui com un parc d’atraccions.

- Com està el cinema espanyol?
És molt difícil entrar-hi! A més, està en un moment d’impàs, no sap si ser digital o combinar la digitalització amb un recorregut més convencional. També s’està anant cap a un model més televisiu i privat, com plataformes de distribució de pagament. Tot això genera incerteses, ningú sap què passarà.

- I l’audiovisual català?
Fotut! Sense buscar culpables, la situació política ha provocat que Hisenda reclami a Televisió de Catalunya uns impostos concrets. Això fa que no tingui capital per aixecar algunes produccions externes. L’audiovisual català depèn molt de Televisió de Catalunya i alguns coneguts ja han perdut feines per culpa d’aquesta situació. M’entristeix perquè a Catalunya hi ha molt talent.

- Es fomenta prou la producció audiovisual a Tarragona?
És complicat! Hi ha una sèrie d’organismes que estan intentant crear un teixit audiovisual potent a Tarragona. Per exemple, la Tarragona Film Office fa una tasca increïble, lluitant contra tots els elements perquè alguns rodatges no marxin a Barcelona. També tenim el Departament d’Estudis de Comunicació de la URV d’on surten persones molt ben formades, o l’Escola de Cinema de Reus amb David Villanueva.

- Però?
Però hi ha un problema, als cineastes de Tarragona ens falta la voluntat d’anar tots a una. Sempre parlem de que quina llàstima que no ens trobem per fer coses. Tampoc hi ha una consciència real que ens hem d’unir. Si vols fer un producte professional, has d’anar a Barcelona a buscar l’equip de producció i això m’entristeix perquè es desaprofita un talent.

- I com solucionem això?
Hem de fer iniciatives per unir talents, guionistes amb cineastes, productors amb equips formats que els hi faltin recursos. Les institucions públiques de Tarragona, de Reus i de les Terres de l’Ebre estan molt disposades a ajudar, ho dic per experiència. Fins que no hi hagi un col·lectiu de cineastes de Tarragona, amb reunions periòdiques i gent compromesa, serà molt difícil crear un teixit audiovisual potent.

També et pot interessar