David Oliete: "L’ull fotogràfic marca la diferència entre qui és fotògraf i qui fa fotografies"

David Oliete (Tarragona, 1986) és un dels fotoperiodistes tarragonins més reconeguts internacionalment, sobretot gràcies a les seves imatges zenitals de pinyes castelleres que des del 2012 fan la volta al món. Ara acaba de guanyar un dels premis IPA en la categoria d’esdeveniments competitius. Oliete és un assidu de les places i sobretot del Concurs de Castells. Amb el seu ull fotogràfic capta pinyes, castells o emocions. La sèrie amb què ha obtingut el premi la va fer al Concurs del 2018 amb un 4 de 9 sense folre de la Colla Vella dels Xiquets de Valls. A Surtdecasa hem conversat amb ell. 

- Premi IPA de fotografia, alguns mitjans de comunicació ho han comparat amb els Òscars. 
Els International Photography Awards són uns premis de fotografia molt importants, però la comparativa amb els Òscars l’agafo amb molta distància, jo no ho he dit mai. Avui en dia hi ha moltíssims certàmens més rellevants com el World Press Photo. En tot cas, els IPA són importants, tenen categoria professional i no-professional i he guanyat la professional en subcategoria d’esdeveniments competitius. 

- Com comentes, has guanyat el premi en la categoria d’esdeveniments competitius. La similitud dels castells amb l’esport, sobretot en el marc del Concurs, ajuda a projectar-los?
Crec que sí. Fora de les nostres fronteres, l’esperit competitiu és un element clau perquè internacionalment algú s’hi fixi. Els castells tenen aquest punt a favor, la imatge estètica, qualsevol que els miri obre els ulls gairebé involuntàriament. Visualment genera un primer impacte que després fa que t’interessis, què són, d’on vénen...

- Per què sempre t’has presentat a concursos amb fotografies de castells?
Perquè tenen molta potència. D’una banda visualment i, de l’altra, el component humà i els valors que els acompanyen. En aquest certamen es van presentar més de 12.000 fotografies de 120 països diferents, per fer una selecció, el primer pas és l’impacte visual. 

- Què ha de captar la fotografia castellera?
Emocions i valors. Al final, els valors vénen donats per les emocions que transmeten. El repte dels que ens dediquem a la fotografia castellera és saber transmetre aquests valors. I no són només els castells en si, també la plaça, el públic... 

- El dia del Concurs hi ha desenes de periodistes i de fotògrafs, què tenen les teves imatges que han reeixit tant?
No sé què tenen. La sèrie que havia presentat aquesta vegada té un discurs narratiu, explica una història. És per això que la vaig titular ‘A human tower victory’. També hi ha un component de sort, a quina colla acompanyes o quin castell fotografies. Al Concurs has de prendre decisions perquè saps que la Colla Vella farà X castell i al cap de pocs minuts els de Vilafranca en faran un de superior o a la inversa. És estratègia, si se’m permet. En aquest cas vaig fer una cobertura global, amb fotos de totes les colles, i una vegada a casa, vaig veure que aquesta sèrie seguia un discurs narratiu. 

- En un moment que qualsevol pot fer fotografies, què delimita la professionalització?
Sóc partidari de no oposar-me als avenços tecnològics, a la democratització de la fotografia, tothom pot fer fotografies que siguin potents pel que fa al missatge. A mi m’agrada diferenciar entre fotògrafs i la gent que fa fotografia, l’ull fotogràfic és qui ho marca. El fotògraf visualitza la imatge abans de posar-se la càmera als ulls. 

- A la fotografia castellera també se la pot considerar fotoperiodisme?
Totalment. Entenc el fotoperiodisme com una manera d’explicar històries a través d’una imatge i aquesta sèrie n’és un exemple. 

- Sovint parlem de la crisi del periodisme, però la del fotoperiodisme és doble?
Sí. Al fotoperiodisme se li ajunta la crisi dels mitjans de comunicació amb la sobresaturació de fotografies i impactes visuals que rebem contínuament. Moltes vegades el periodista fa la foto i això aparta automàticament el fotògraf. 

- Retornant a la fotografia castellera, els darrers anys està en auge. 
La fotografia castellera és una bona escola per introduir-te en el món de la fotografia. Els castells et permeten fotografiar persones, rostres, emocions, peus, mans, castells, plans oberts i tancats, és una possibilitat molt gran. I també crec que és gràcies al boom casteller dels últims anys. Els grans castells que han fet les colles els últims anys han fet que la gent vulgui formar-hi part, ja sigui com a casteller o des d’una visió externa, en aquest cas la fotografia. 

- Les dues últimes temporades ha baixat aquest suflé casteller, però. Afectarà la fotografia també?
Penso que els castells i la fotografia porten un ritme diferent perquè els castells són molt potents visualment. Aquests últims anys, els castells han creat afició i no desapareixerà d’un dia per l’altre. Sí que és veritat que potser costarà més que la gent tregui la càmera a plaça. En tot cas, tot són hipòtesis. 

- Per acabar, durant el Concurs del 2012 vas fer els primers plans zenitals dels castells que tants èxits t’han donat. Cap a on creus que evolucionarà la fotografia castellera?
Tenim el repte d’explicar els castells des de perspectives diferents. Els castells s’han explicat de moltes maneres, nosaltres l’any passat vam intentar fer una peça diferent amb ‘Les primeres mans’ ajuntant la fotografia castellera amb els sons captats a plaça. La idea era transmetre com és estar a dins un castell. Sincerament? La tecnologia avança molt ràpid i no en tinc ni idea cap a on anirà.