Anna Zaera
,
28/10/2019
Arts

Teresa Mulet: "Jo crec que el propi poder ha usat el pensament binari per crear bàndols"

L'artista veneçolana presenta l'exposició 'Camp de control' a Lo Pati per reflexionar sobre els mecanismes de control als quals estem sotmesos
Teresa Mulet

Foto: 

Cedida
Teresa Mulet
Teresa Mulet (Caracas, 1970) està instal·lada aquests dies a la residència d’artistes que Lo Pati – Centre d’Art Terres de l’Ebre té a Balada, al cor mateix del Delta de l’Ebre. Per a ella aquest espai és al mateix temps punt de partida i de retorn, ja que al delta hi ha els orígens de la seva genealogia familiar. El seu pare és d’Amposta i va emigrar a Veneçuela el 1948 fugint de les penúries de la postguerra quan només tenia 15 anys. Ara, setanta anys després, ella ha hagut de fer el camí invers, fugint de la descomposició social, la violència i la inseguretat ciutadana d’un país que durant dècades ha estat dels més pròspers de l’Amèrica del Sud. “Tots estem fora de lloc. Ens n’hem anat de qualsevol indret i en qualsevol moment estarem en qualsevol altre. Només hi ha permanències momentànies en llocs de pas”, apunta Mulet. Fa més d’un any que resideix a Barcelona, i la seva connexió familiar ha estat la que l’ha portada ara fins a Balada, on mira de recuperar els fils que es van trencar, al mateix temps que explora la seva capa d’artista per introduir aquest territori genealògic en la seva creació artística. La d’ara no és l’única estada de Mulet a la casa de Balada. Ja s’hi va allotjar a l’abril abans i després de la inundació dels camps, el que li ha permès seguir totes les etapes del cicle de l’arròs. És precisament aquesta fragmentació del Delta en camps el que ha inspirat la peça que està preparant per a l’exposició que s’inaugurarà a Lo Pati, el 9 de novembre. Es titularà 'Camp de control' i amb ella l’artista convida a reflexionar sobre els mecanismes de control a què estem sotmesos.
"L'única manera de mobilitzar o agitar el camp és dins, perquè si te'n vas, no fas res"

- Has vingut a viure a Catalunya perquè et sents amenaçada pel govern de Veneçuela?
La meva proposta és crítica amb el que està passant. Sempre he visibilitzat totes les morts violentes a Veneçuela amb la intenció de voler saber què hi ha darrera de la xifra. Sempre ens diuen xifres i no ens fem la idea del què representen. Com vinc de la gràfica, també vaig pensar en fer un llibre i donar-li una fulla de paper a cada mort. I clar, surt un feix de paper. Cada grup de morts és un volum. Per exemple, si ens diuen 24.000 són dos metres i mig gairebé. 

- Quines són les xifres reals de morts a Veneçuela?
Quan va començar el període d'Hugo Chávez, la xifra eren 6.000 morts -que eren 60 centrímetres- i al final eren 28.000 -que eren dos metres i vuitanta centrímetres-. Te n'adones d'allò incomptable. A més, considero que és impactant però no agradeix aquell que ho mira com podrien fer les fotografies de morts del periodisme sensacionalista. Intento un altre tipus de reflexió.

- Proposes paral·lelismes entre violències?
Jo vinc d'una família de postguerra espanyola, que va exiliar-se. Sempre hi havia aquella cosa que la guerra portava morts. I ara a Veneçuela, tot i que no s'hagi declarat la guerra, estem en aquesta espècie de democràcia simulada. És una democràcia estètica, i tampoc compleixen tots els requisits de dictadura perquè deixen fils petits de democràcia que la legitimen. Per exemple, a mi em preguntaven quan vivia allà: "Amb el que tu has dit no t'han empresonat?" I jo els deia que no, tot i que havia dit coses més greus que estudiants que ara mateix són presos polítics. 

- La teva obra també parteix del concepte de trànsit, d'exilis, de les migracions entre diferents països per causes molt cop alienes a la voluntat de les persones que es mouen. Els teus avis van anar a Veneçuela, tu has vingut de Veneçuela a Catalunya. Ara treballes sobre el concepte de camp de control.
Sí, si no hi ha camp de control, no hi ha frontera. Tenir una definició d'un camp concret és el que configura la frontera. Jo crec que això passa en tots els àmbits, i els àmbits són aquests camps.

- També la teva obra gira al voltant de l'origen de la violència. Com es repeteixen aquests processos. On creus que està l'origen?
Jo sempre havia mostrat fets, intentant agafar-los de l'estadística. Les morts sempre són un fet concret, perquè és gent que no està i que hagués pogut continuar estant. Llavors aquesta ha estat la meva intenció. Aquesta exposició de Lo Pati indaga una mica més en el com, en les bases de la violència. Per què passa la violència? Quan veig els camps, des del meu camp intern, veig les pors que m'he conformat, o que ens han conformat a través de l'educació. I ho miro des d'allò més petit que sóc jo per a parlar de mi, fins a les relacions amb la cosa més propera com és la família, fins a arribar al meu país. He intentat seccionar els camps.

- Els camps serien les divisions identitàries?
Quan tu ho divideixes tot és fàcil per poder parlar-ne i poder distingir, però quan aquests camps són tancats i no són permeables, tenim un problema. Hem de canviar la idea que la frontera entre identitats és un lloc de maldat i veure-la com un punt de trobada. Normalment només ens sentim còmodes dins del nostre camp. Ens pensem que al nostre camp mai passa res. Jo dic que hi ha riquesa en la trobada. És com quan el riu i el mar es troben.

- Molts cops necessitem definir-nos en oposició a altres. Aquesta alteritat que et fa dir jo sóc això perquè no sóc el que tu ets. És un plantejament molt discursiu, en el sentit que el llenguatge pot configurar el món?
Jo fa temps que treballo sobre el pensament únic, sobre el pensament binari. Jo crec que el propi poder ha usat el pensament binari per crear bàndols. En aquesta es mostraran diferents exercicis que he fet per demostrar que un dels camps més importants és el del llenguatge. En lloc del llenguatge binari jo proposo l'oxímoron, una figura retòrica precisament per amplificar el llenguatge. L'oxímoron també l'utlitza la política per dir mentides.

- Com a persona i com a artista, has evitat posar-te en camps tancats?
Jo sóc molt transdisciplinària. M'agrada passar entre disciplines. Jo vaig estudiar filosofia i després vaig estudiar disseny gràfic, i d'aquí vaig passar al disseny industrial perquè feia objectes utilitaris amb les paraules. Sempre he estat reconeixent-me o no reconeixent-me. Això no vol dir que vagi contra les disciplines que, a la pràctica, ajuden a materialitzar coses. Però si és permeable ella s'alimenta. En col·laboració podem ampliar-nos més. Com pots fer els camps porosos i transitables. Aquesta és la proposta per no deixar que això no sigui només una crítica sinó de veure casos on es pot donar un camp permeable.

- Tu prens l'exemple concret dels camps d'arròs.
Sí, vaig passar uns dies a la residència de Balada, al mig del Delta, i vaig veure els camps d'arròs. Parlar de camps d'arròs pot ser més fàcil que parlar de política. També ha estat una forma d'aterrar el meu pensament al territori. Perquè jo pensava: "S'interessaran pels meus morts veneçolans aquí al Delta?" I estant aquí m'he preguntat pels camps d'arròs, pels sediments, partint d'allò geogràfic. Llavors vaig estar estudiant la Batalla de l'Ebre i vaig veure que va ser un dels episodis més violents de la guerra. Els sediments que no es deixen correr són com la història compartimentada. El Delta sembla un lloc de calma i bellíssim, però aquestes aigües calmades també amaguen moltes tensions.

- Llavors t'has fixat en la falta de sediments del Delta?
Sí, crec que una mostra com la de Lo Pati s'havia de contextualitzar. Parlo dels sediments i del camp d'arròs per fer aquesta metàfora sobre els camps de control. A la sala de Lo Pati es podran veure uns plàstics amb aigua que simulen aquests camps d'arròs. També hi haurà projeccions de paraules que es poden veure des de dalt i des de baix. La meva idea inicial era inundar Lo Pati, però vaig trobar aquesta fòrmula feta de plàstic, que també serveix per fer una crítica al plàstic.

- Com interpretes la situació que s'està vivint a Catalunya aquests dies?
Jo crec que sempre hi ha aquesta insistència de tancar els camps i hi ha aquesta insistència de camp català i camp espanyol. Jo crec que podrien ser més permeables. Està clar que hi ha una sèrie de costums que ens identifiquen però insistir en això quan tots estem tan mesclats... Crec que s'ha d'insistir en els Drets Humans, això sí. Els estudiants crec que reclamen el seu futur, però jo crec que és un problema global. 

- Tu consideres que no estàs tancada en cap camp, entès com un sistema. Et consideres antisistema?
Per definició potser sí que podria ser l'antisistema, però no l'antisistema que se'n va cap a Mart i no es compromet, no. Jo estic en aquest sistema i l'única manera de mobilitzar o agitar el camp és dins, perquè si te'n vas, no fas res. A la instal·lacció les teles estan suspeses a l'aire, però tu pots entrar i moure-les. D'alguna manera convido a que quan es penetri a la instal·lació, si tots agitem una mica, alguna cosa passi. 

Exposició 'Camp de control' de Teresa Mulet
Del 9 de novembre al 19 de gener
Amposta

Més informació: 

També et pot interessar