"Hi ha una dependència tan gran de la petroquímica que una de les conseqüències és el silenci"

El documental 'És a l’aire' analitza l’impacte que té el complex industrial químic de Tarragona sobre la població

Arnau Martínez

26/11/2019

Arts

Fa gairebé 45 anys que el polígon petroquímic més gran del sud d’Europa es va posar en marxa al Camp de Tarragona. Té un impacte econòmic en el territori molt gran, generant gairebé un 40% dels llocs de treball directes o indirectes de la zona. Al mateix temps, produeix una contaminació incalculable a causa del buit legal que existeix en relació a les emissions de gasos industrials. Els periodistes Christophe Sion i Santi Suárez han dirigit el documental ‘És a l’aire’ (Un Capricho de Producciones) que es podrà veure al Festival REC de Tarragona el 4 de desembre i al Sense Ficció el mateix mes. A través de diverses històries, presenten una realitat recollint totes les veus implicades. Els dos directors asseguren que els periodistes i la societat han de fer més preguntes, encara que les respostes siguin incòmodes. Des de Surtdecasa conversem amb ells dos.

"La incomoditat és necessària perquè ens mostra els nostres punts febles i ens fa reflexionar"

- Heu aconseguit que el sector petroquímic parlés quan normalment guarden silenci.
Santi Suárez: Els hi vam plantejar el projecte i els hi vam comentar que era un documental per TV3 sobre l’impacte de la petroquímica al Camp de Tarragona. No vam tenir cap problema, ens han obert les portes i fins i tot ens han facilitat imatges.
Christophe Sion: Som conscients que hi ha gent que no ha pogut accedir, però tenim bons productors! A nosaltres ens han obert les portes, però t’ensenyen el que volen i t’expliquen la seva versió. És lícit.

- El sector petroquímic exerceix com a lobbie al Camp de Tarragona amb subvencions a entitats i mitjans de comunicació. Aquesta dependència ens fa menys crítics com a societat i interfereix en la feina dels periodistes?
C.S: Inconscientment ens influeix molt, igual que a un treballador de la petroquímica.
S.S: Sí que influeix, però no és una qüestió única de la petroquímica. Si vols mantenir el teu nivell de vida i tens una dependència econòmica d’una constructora, una petroquímica o una empresa de fruits secs, és evident que tu no faràs accions contra elles. Aquest documental s’ha fet amb subvencions públiques i ajudes privades, al final, el que ens fa menys crítics és no ser crítics.

- Però les grans empreses també influeixen, a vosaltres mateix CaixaForum us ha vetat el passi del documental en el marc del Festival REC.
C.S: Personalment no sabem el que ha passat. Des del REC ens van trucar que l’havíem de desprogramar i passar-lo en un altre espai perquè al responsable de CaixaForum no li agradava el documental.
S.S: Ens ha sorprès perquè ens consta que el responsable ni tan sols ha mirat el documental. Si l’ànima de la Caixa és difondre el coneixement i lluitar per unes causes justes, lamentem que hagin pres aquesta decisió. CaixaBank és un dels accionistes de Repsol, però en cap cas estem establint una relació directa.

- Què és el que preteneu denunciar amb el documental?
S.S: Nosaltres no volem denunciar res. Hem fet una investigació donant veu a tots i analitzem bé tot el que es diu. A partir de l’observació d’uns fets, els hem presentat a través d’un documental per evidenciar una realitat. Aquesta realitat no funciona correctament i això implica problemes polítics, de gestió administrativa... Ens hem de preguntar com s’estan mesurant els contaminants a l’aire i l’actitud dels polítics respecte a aquests sistemes. Hi ha una dependència econòmica tan gran de la petroquímica que té moltes conseqüències, entre elles el silenci.
C.S: Evidenciem que el sistema no funciona, no és un relat, és una realitat i ens hem de començar a posar les mans al cap. També evidenciem el desconeixement de la població d’aquesta qüestió.

- Per què existeix aquest desconeixement?
S.S: La gran majoria de la gent no sap què és un component orgànic volàtil, però està exposat a respirar-lo i té unes conseqüències per a la seva salut que ell no coneix. Potser ni la mateixa indústria coneix les conseqüències i ningú es fa responsable. Els responsables polítics són els que haurien d’estar prenent mesures sobre com es mesura, quins components, etcètera.

Santi Suárez i Christophe Sion durant el rodatge del documental | Foto: Cedida

- L’administració pública està fent la seva feina?
C.S: Crec que no, però no en són conscients. Hi ha instal·lats un munt de punts de mesurament, però és evident que alguna cosa no s’està fent bé quan hi ha persones del Camp de Tarragona que estan exposades a tenir una malaltia greu com el càncer a causa dels components que expulsa la petroquímica.
S.S: És una qüestió molt tècnica i complexa i nosaltres l’hem volgut baixar a un nivell que ho pugui entendre la majoria de persones. Hi ha episodis de contaminació que la mitjana puja un 40% del que permet la llei. Fa cinc anys, quan es crea la Taula de la qualitat de l’aire, el conseller Rull anuncia la necessitat d’establir un sistema de mesures amb les universitats. Aquest discurs és exactament el mateix que va fer la directora de qualitat ambiental de la Generalitat fa quinze dies durant l’estrena del documental a Barcelona. Insisteixo, cinc anys després.

- Si més no, ara hi ha més consciència climàtica.
S.S: L’administració pública parla de canvi climàtic, però assenyala el teu cotxe. T’assenyala, et culpabilitza i així justifica poder posar un impost més. Ningú parla de la contaminació d’origen industrial i l’única manera de solucionar aquest problema és la llei. Sovint es posa el focus en les empreses, però l’acció política és qui ha de posar els mitjans de control.
C.S: La petroquímica és un actor més. Hem de canviar el sistema actual perquè no és sostenible i això és complicat. Canviar la dependència del sector industrial o turístic representa recol·locar un munt de persones.

- Hi ha un buit legal a l’hora de controlar les emissions de la indústria?
S.S: La Unió Europea permet regular les emissions de la indústria als seus estats membres, però si imposes un marc legal molt restrictiu a una empresa que li deriva en sobrecostos, aquesta empresa probablement plegarà o anirà a un altre lloc on la regulació sigui més flexible. És lògic, el que no s’entén és que aquesta flexibilitat, els buits legals, puguin anar a costa de la salut i de la vida de les persones. Cal analitzar la situació, què guanyem en un cas i què hi perdem i després prendre partit.

- Abans parlàveu del silenci, per què ningú fa preguntes sobre la petroquímica?
S.S: En aquests casos, el primer pas és fer-se la pregunta a un mateix. Per què ningú es pregunta l’impacte ambiental que té el turisme de costa? O la petroquímica?

- Ni tan sols els periodistes fan preguntes, fa menys d’un any va morir un treballador a una de les empreses de la petroquímica i ningú ho recorda.
S.S: El Rafa Marrasé de Porta Enrere comenta que hi ha molts periodistes que no tenen capacitat crítica. No vol dir anar en contra de, sinó fer preguntes compromeses, anar a l’arrel dels problemes. La qüestió és que la resposta és molt incòmoda i no ens agrada sentir-nos-hi.
C.S: La incomoditat és necessària perquè ens mostra els nostres punts febles i ens fa reflexionar.

- El Camp de Tarragona actual no s’entén sense la petroquímica, hi ha alternativa?
C.S: En acabar les entrevistes a totes les persones del documental els hi hem preguntat què passarà amb la petroquímica d’aquí 10, 20, 30 o 40 anys. Ara mateix el sector de la petroquímica reacciona quan hi ha contratemps, però no dóna respostes globals a llarg termini. Però tornem al que comentàvem abans, és que ningú fa preguntes.
S.S: Tothom s’ha de preguntar què farem amb la petroquímica d’aquí a 40 anys i quan dic tothom és tothom, no només els treballadors. És evident que el petroli un dia o altre s’esgotarà. Quants polítics del nostre voltant estan pensant a quaranta anys vista des del punt de vista ambiental o econòmic?

- Qui sí que està fent preguntes des de fa deu anys és la plataforma Cel Net.
S.S: Cel Net ha sabut formular les preguntes correctes i ha posat en joc un seguit d’elements que ens ha permès analitzar la realitat des de perspectives que no havíem tingut en compte. Cel Net ha anat a cercar arguments científics que ens donen respostes i dibuixen un quadre molt més complet.

- Al final del documental una veu en off diu: "la petroquímica contamina, però també enriqueix". Què pesa més en la societat del Camp de Tarragona?
C.S: La percepció és que la dependència econòmica pesa més que la contaminació: tenim uns pavellons fantàstics, obres de teatre patrocinades... És com un vici.
S.S: La Neus Roig de la plataforma Cel Net diu al documental que la gent no es mobilitza. Tu mateix ho deies, fa uns mesos va morir un treballador a causa d’una fuita i ningú ha dit res, ningú ha sortit al carrer. Pensem-hi i, sobretot, sortim de la zona de confort i fem-nos preguntes.