Arnau Martínez
,
09/09/2019
Arts

“Cal col·lectivitzar els projectes dels micropobles perquè aquests siguin viables”

El documental ‘Fins i tot els arbres escoltaven’ radiografia la vida als micropobles

Foto: 

Cedida
Gravació del documental
A Catalunya hi ha més de 300 micropobles. Així doncs, una tercera part dels municipis de Catalunya tenen menys de 500 habitants. Aquests pobles de les zones rurals han pogut desenvolupar projectes impensables a les grans ciutats, però al mateix temps, es troben amb diverses problemàtiques com la manca de serveis o el despoblament. La Conca 5.1 juntament amb l’Associació de Micropobles de Catalunya ha realitzat un documental que recull onze experiències d’èxit i progrés dutes a terme en aquests pobles. Des de Surtdecasa en parlem amb el director del documental, Leandre Romeu (Barberà de la Conca, 1987) i Carlota Moragas (Reus 1988), assessora de guió i de continguts.
"Els micropobles no són només llocs on anar a passar l’estiu i a desconnectar de la ciutat, són llocs per viure-hi"

- ‘Fins i tot els arbres escoltaven’. El títol ja és suggerent. 
Leandre Romeu: El títol és un extracte d’una obra de teatre de l’activista Ngũgĩ wa Thiong'o. És la primera obra que va fer amb la seva llengua, el kenià, ja que abans les havia fet totes en anglès. Quan estàvem preparant el documental, va coincidir que jo estava llegint aquesta obra i em va inspirar. Acaba sent una metàfora, descolonitzar la ment, escriure en la teva pròpia llengua, les teves històries... Es tracta de reivindicar la teva identitat des de qualsevol racó del món. 
Carlota Moragas: Estilísticament, els arbres i el paisatge també fan de transició. I el títol també fa referència a portar temes centrals a les perifèries des d’una perspectiva de ciutat com són els micropobles. 

- Com sorgeix aquest projecte?
L.R: El documental està coproduït amb l’Associació de Micropobles de Catalunya i pretén explicar històries d’èxit o de progrés que han esdevingut en aquests municipis de menys de 500 habitants. També trencar la imatge de les zones rurals com a conservadores i culpables de l’auge de l’extrema dreta.  

- El documental es divideix en dues parts.
L.R: El documental dura gairebé una hora i es divideix en dues parts de trenta minuts. 
C.M: Són onze experiències a través de vint-i-cinc testimonis i la presidenta de l’associació que fa d’enllaç. Primer s’explica el cas concret de cada poble i a la segona part els entrevistats parlen del present i del futur dels micropobles. Es tracta de veure com tots ells tenen reptes comuns, des de fer arribar la fibra òptica al seu poble fins a combatre el despoblament. 

- Per què us centreu en onze casos concrets?
L.R: L’associació va fer una convocatòria interna perquè els municipis associats presentessin experiències i projectes que es poguessin recollir en aquest documental. Es van presentar onze i els vam encabir tots. Són bastant representatius els onze casos, tant pel que fa a àmbit territorial com temàtic. 

- Després d’haver fet aquesta radiografia amb el documental, en quin estat es troben els micropobles de Catalunya?
L.R: Abans parlàvem de les dues parts del documental. La primera és optimista, la segona et fa tocar de peus a terra. Es tracta de buscar l’equilibri, d’explicar les dues realitats. Estan sorgint molts projectes culturals, de patrimoni, energètics, de participació ciutadana, però també hi ha moltes problemàtiques: el despoblament, la manca de comunicacions, la xarxa de carreteres... 

- I quina conclusió extraieu de tot plegat?
C.M: Al final t’adones que cal col·lectivitzar els projectes dels micropobles perquè aquests siguin viables. També fa falta autoestima, com a habitant d’un micropoble, has de ser el primer prescriptor. Al documental, l’alcalde de Mieres diu que “viure en una zona rural no és una condemna històrica”. 
L.R: Al final, cada micropoble ha de trobar el seu projecte, la seva singularitat. A Senan han apostat per l’autosuficiència energètica i a Argençola per explotar de manera sostenible el bosc que envolta el municipi. 

- Quines oportunitats donen els micropobles?
C.M: Els micropobles permeten viure en comunitat. És més difícil batallar amb l’administració, però al mateix temps, és molt fàcil tirar endavant projectes concrets que en una gran ciutat serien impensables. També aporten valors, un adolescent diu al documental que “als pobles respectem més a la gent gran”. 
L.R: Donen qualitat de vida, acció participativa directa... Al final es tracta de generar oportunitats amb els recursos que tens. Els micropobles gestionen el 30% del territori català i cal tenir-ho en compte. 

- Per què són necessaris els micropobles i, en definitiva, les zones rurals?
L.R: Aquests dies se n’ha parlat molt amb l’incendi de la Ribera d’Ebre. El territori s’ha de cuidar, si s’abandona passa el que va passar. 
C.M: El projecte d’Argençola parla de com s’ha de gestionar la massa forestal, el bosc, i al mateix temps aposta per la recuperació de cultius, de la ramaderia, etcètera. 

- S’ha estigmatitzat massa el món rural?
L.R: Sovint s’han associat uns valors que no corresponen a la realitat dels micropobles. 
C.M: Els micropobles no són només llocs on anar a passar l’estiu i a desconnectar de la ciutat, són llocs per viure-hi. 

- Per acabar, més enllà de la definició tècnica de poble de menys de 500 habitants. Què és per a vosaltres un micropoble?
L.R: Per a mi un micropoble és casa. Sóc de Barberà de la Conca i és el que he viscut tota la vida. Els micropobles són fonts d’inspiració i d’exemple.
C.M: Com a persona de ciutat, moltes vegades sento enveja dels micropobles. Tiren endavant projectes que a les ciutats no serien possibles. 

També et pot interessar