Arnau Martínez
,
23/10/2019
Arts

Jordi Abelló: "Quan estàs obsessionat en un tema en concret, acabes desxifrant la realitat sota aquell prisma"

El dibuixant acaba de presentar ‘Arquitectures’

Foto: 

Arnau Martínez
Jordi Abelló dins el galliner on té l'estudi
"Som una societat excessivament conduïda i hem d’aprendre a observar més el nostre entorn"

Estem envoltats d’arquitectures que sovint passen desapercebudes. L’artista Jordi Abelló (Reus, 1970) ha ordenat tots els inputs que ha rebut durant dos anys i els ha plasmat en més de 1.500 dibuixos, una obra que ha anomenat ‘Arquitectures’. No l’ha exposat a cap lloc, sinó que ha fet un documental que es pot reproduir gratuïtament. Abelló trenca amb l’arquitectura de la Bauhaus perquè considera que és massa racionalista. Ell aposta per deixar volar la imaginació. A partir de retalls de diari i d’il·lustracions de llibres, crea arquitectures fascinants. El dibuixant és molt crític amb el món de l’art actual, allunyat dels circuits tradicionals. Jordi Abelló és segurament un dels artistes contemporanis més subversius del Camp de Tarragona i des de Surtdecasa pugem al seu estudi, situat en un galliner d’un terrat de Reus, per conversar. 

- Treballes en un galliner.
És d’herència familiar. La gent quan baixava a viure a la ciutat des dels pobles, ho feia amb les gallines perquè si les coses es posaven malament, tinguessin alguna cosa per a menjar. Al terrat de moltes cases es posaven aquestes arquitectures de subsistència, després van passar a ser trasters i la meva mare em va dir de fer el meu estudi.

- Al documental defineixes el galliner com "arquitectures sense cap luxe, per tal d’evadir la mirada". 
Les arquitectures nobles van encaminades a atenuar l’esperit creador, en canvi aquí fa fred i fa calor. El galliner et permet tocar de peus a terra, veure les coses amb una intensitat diferent.

- Ets força actiu a les xarxes socials i a Twitter. Sovint publiques imatges on veus arquitectures. Hi són gairebé per tot arreu?
Quan estàs obsessionat en un tema en concret, acabes desxifrant la realitat sota aquell prisma. Quan la gent està molt polititzada, veu la realitat d’una manera política; jo intento compartir la meva mirada artística. Pot semblar allunyada i marciana, però sempre m’ha fascinat l’acompanyament de la realitat. Si un està atent, acabarà trobant les solucions a les coses que li preocupen. A això abans li deien inspiració, jo li acostumo a dir tenir els ulls ben oberts. El problema és ordenar tot aquest material. Són milers d’inputs i la meva funció és organitzar-los. 

- I com ordenes tots aquests inputs?
És complicat. Jo m’ho apunto tot, tinc una pissarra on anoto aquests imputs i els hi dono forma i intento acabar-ho tot. ‘Arquitectures’ m’ha portat molt de temps, no tinc els estudis i he tardat dos anys a fer l’obra. He dissenyat més de 1.500 edificis. Als ulls d’un arquitecte, diria que és un caos, però per a mi és una declaració de principis d’entendre l’arquitectura allunyada dels cànons actuals. 

- Abans comentaves que la teva mirada podia semblar “marciana”. Estàs desencantat de la societat actual i del món de l’art?
No, jo vaig seguint el meu camí que està ple d’estímuls que em fascinen. Hi ha coses que em desencanten del món, evidentment, però hem de canviar l’energia negativa en positiva, sóc molt optimista. A mi qualsevol cosa em fascina, és com la mirada d’un nen o d’una nena, vull descobrir coses i interactuar amb elles. Som una societat excessivament conduïda i hem d’aprendre a observar més el nostre entorn. L’art proposa alternatives al que unes elits marquen com a correcte, d’aquí que per a mi, l’arquitectura de subsistència sigui molt més important que qualsevol luxe. 

- ‘Arquitectures’ són més de 1.500 dibuixos, déu-n'hi-do.
Bastants, sí. Ara tinc tots els dibuixos en capses, descansant. Encara n’he fet alguns més, agafo retalls de diaris o il·lustracions d’alguns llibres i les vaig transformant. Ha estat una cosa ben natural, no construiré absolutament res. Arquitectura no vol dir construir i he optat per fer un documental per explicar tot el que s’amaga al darrere d’aquesta obra. 

- Aquesta obra es quedarà a les capses i no l’exposaràs, doncs?
En principi sí. Continuaré fent arquitectures, però he vist que aquest treball em portava cap a un altre lloc. No com a constructor, sinó cedint el protagonisme a altres espècies que ho fan millor que l’ésser humà, en aquest cas les abelles.

- Per què et negues a construir res?
L’arquitectura que jo proposo no té cap funció i parteix de fer volar la meva imaginació. No són cases convencionals, tampoc m’imagino xalets, encara que a vegades poso títols i alguns dibuixos es diuen ‘xalet’. Una vegada, fins i tot, vaig fer un poliesportiu. Estem en una societat que tot s'ha de portar a la realitat. No ens podem moure sota el prisma de la imaginació. La realitat no deixa de ser una quimera. 

- Són arquitectures, però molts dels dibuixos ens recorden a la natura.
Sempre. Quan analitzes l’art des de fora, pots saber quins punts té favorables i quins repetitius. Crec que des de la Bauhaus hem caigut en un racionalisme excessiu, quan els rics es fan un xalet, abusen de Mies van der Rohe i de Le Corbusier. Era necessari un cop de timó i jo agafo una altra via que ja va ser explorada al segle XX, però va ser abandonada ràpidament. Nosaltres, com a cos humà, som una arquitectura. M’agrada aquesta organicitat perquè és una sensació de llibertat total.

- Per què has optat per fer un documental i compartir-lo gratuïtament?
El meu treball va cap a una desaparició de l’autor. Aquestes arquitectures no les reivindico constantment com a meves perquè les fotos o les il·lustracions no són meves. A vegades intervinc molt poc, només delimitant l’horitzó amb una línia. Sóc un espectador més. Em fascina l’art que no té autoria. Amb més de mil arquitectures, potser m’he passat. Ara ja no en dibuixo i procuro de no obrir més llibres. El meu pensament corre més que la meva pròpia mà. 

- En quin moment decideixes parar de dibuixar arquitectures?
Quan vaig fer el documental vaig dibuixar arquitectures més elaborades perquè havia de dissenyar alguna cosa que tingués certa presència. Vaig agafar llibres de llavors i simplement feia l’horitzó. Gaudí anava molt sovint a l’escullera de Barcelona a mirar el mar, jo durant aquests dos anys també hi he anat i he fet fotos on projectava els meus edificis. 

- Sempre tens molt present a Gaudí.
El meu avi el va conèixer, ell treballava a l’hospital modernista de Sant Pau posant totxos i Gaudí li deia que els posava molt bé. Li va preguntar d’on era i el meu avi va respondre “de Reus”. “El meu poble”, va dir el mateix Gaudí. Sempre he tingut una fascinació per Gaudí i fins i tot vaig demanar de presentar el documental en un espai seu.

- I no has pogut?
Gaudí és una marca, són espais bastants intransigents i poc permeables. Fins i tot els que lloguen habitacions no em van deixar fer la presentació. Segur que a Gaudí li hagués molestat bastant. El que vaig fer és pagar l’entrada de la cripta de la Colònia Güell i allà vaig fer la meva exposició. Anava amb una tauleta i les arquitectures que hi projectava, semblaven una continuació més de la cripta, es ramificava, no resultava agressiu. Tenim excessiu zel als creadors que venen després i tot està museïtzat i estandarditzat.

- Trenques els esquemes convencionals del món de l’art.
No hi ha remei! Tothom es mou per uns estàndards amb els quals no em sento identificat. Vas als museus d’art contemporani i tens la sensació que a tot arreu hi ha les mateixes obres. Quan han de fer arquitectures com els museus que embolcallin aquella obra, deu ser per alguna cosa. No crec que els museus siguin el millor lloc per mostrar l’obra avui en dia, un pot exposar on vol i quan vol. 

- Per acabar, abans deies que ‘Arquitectures’ ja t’havia portat cap a un altre projecte.
Abans preguntaves si no construïria res, doncs sí! És un projecte que ja el tinc acabat, he construït amb 3.000 abelles que són les meves treballadores i han fet una obra mestra. Demostraré que les obres dels éssers humans, comparat amb les de les abelles, són ridícules. Ho he fet amb abelles d’Alforja i per a mi ha estat una lliçó de vida. Les abelles són les millors artistes i crec que el nostre futur com a espècies depèn d’elles. 

Més informació: 

També et pot interessar