Arnau Martínez
,
07/01/2019
Arts

Pep Escoda: “El retrat permet fotografiar la persona i no el personatge”

El Tinglado 2 de Tarragona exposa ‘Pep Escoda Retrats’, un recull de 78 cares conegudes i desconegudes

Foto: 

Abelardo Castellet
Exposició 'Retrats. Pep Escoda'
Serrallenc, cul inquiet, activista cultural, fotògraf, retratista… Hi ha tants adjectius que poden definir Pep Escoda (Tarragona, 1958). Ha guanyat més d’una vintena de premis LUX en la seva trajectòria professional de trenta anys i les seves fotografies - sovint en blanc i negre - s’han imprès en revistes i diaris d’arreu del món. L’exposició ‘Pep Escoda. Retrats’, comissariada per Sílvia Omedes, es divideix en tres parts amb retrats de 78 personatges coneguts i de persones desconegudes. La majoria de retrats els ha fet els dos darrers anys, de fet, uns dies abans d’inaugurar l’exposició, va encabir el rostre de Willy Toledo després d’haver visitat el festival REC. Escoda evidencia un punt de maduresa exquisit, detallista i sobretot antropològic. Diu que el dia que no aprengui de la seva pròpia obra deixarà aquest ofici. En un moment en què abunden les "selfies", Escoda aposta pel retrat. Hem conversat amb ell.
"Les noves tecnologies han donat pas a altres tipus de fotografies, abans es feien retrats i ara "selfies". El retrat s’ha perdut a causa de la democratització de la fotografia"

- Per què optes pel retrat?
Intento viure la fotografia i toco totes les disciplines, al retrat li tinc un afecte especial, però al final has de viure i acabes fent de tot. En principi pensava que tenia pocs retrats, però al final el més difícil ha estat escollir quins posar. Per la tercera part de l’exposició, en teníem un centenar i n’hem triat vint. A mi m’agrada molt el retrat, tant de bo pogués viure del retrat.

- S’està perdent?
Fa uns anys a les xarxes socials vaig publicar irònicament que deixava la fotografia i tornava a fer-me retratista. Simplement era una reivindicació. Abans s’anava al retratista i aquesta figura s’ha perdut. Les noves tecnologies han donat pas a altres tipus de fotografies, abans es feien retrats i ara selfies. El retrat s’ha perdut a causa de la democratització de la fotografia. Avui en dia tothom té un dispositiu entre les mans per fer tantes fotografies com vulgui. Fa uns anys a l’estudi feia dos o tres retrats setmanals. Ara només es manté el retrat de la comunió, dels casaments...

- Què té un retrat que no tingui una selfie, per exemple?
Cada fotògraf té una manera de fer. Alguns amb més llum, d’altres amb més color o blanc i negre. La selfie és automàtica. Un retrat és el punt de vista d’un autor, abans que retratista o fotògraf. Jo sóc autor i tinc una manera de fer. El retrat permet fotografiar la persona i no el personatge. A la tercera sala de l’exposició, hi ha veïns meus, gent més coneguda de Tarragona i algú que podríem etiquetar com a famós, però jo fotografio la persona.

- Costa que ens fotografiïn?
Ens costa veure’ns amb els ulls d’un altre. Amb les selfies d’un sopar o d’un dia de platja la gent ja s’acontenta. No és cap crítica, però a mi m’agrada viatjar i tenir un retrat d’algun fotògraf. Cadascun és diferent però cada autor et veu d’una manera diferent. Sovint en una fotografia busquem la bellesa, la bellesa malentesa. Per un retratista hi ha un factor clau, la bellesa interior. Procuro fer un retrat honest.

- Quines característiques té un bon retrat?
Jo tinc un toc sobri, no m’agraden els artificis que distreuen a la gent. Quan mires un retrat, t’ha de fer pensar coses. A la tercera sala no hi ha ningú maquillat perquè es tracta de captar l’essència. A vegades m’han dit que fotografio l’ànima de les persones, però al mateix temps aflora la meva ànima. Un retrat és un treball íntim entre dues persones, sobrepasses les línies. Quan hi ha bona entesa és quan surt un bon retrat.

- Un dels pocs factors amb els quals pots jugar en un retrat és la llum?
El 90% dels retrats els faig amb només un punt de llum, jugo sota mínims. Hi ha gent que em pregunta com trec el relleu; són anys i un continu aprenentatge… Per exemple, cada vegada que visito l’exposició aprenc alguna cosa mirant la meva obra. El dia que consideri que ja no estic aprenent res, segurament ja no m’interessarà la fotografia.

- També hi ha una sala amb treballadors i vigilants de museu, per exemple.
Busco la part antropològica. Els vigilants de les sales dels museus sempre passen desapercebuts pels visitants i en aquest treball vaig voler-los posar al centre. Vull donar a la gent la importància que es mereixen. També hi ha treballadors de la vinya o de l’alabastre, però no duen ni raïm ni eines a les mans. M’interessa la mirada.

- Per acabar, quins projectes tens entre mans?
Amb els anys vas fent diversos projectes i d’altres els deixes a una carpeta perquè veus que no és el moment. El principal és que em surti feina aquest mes! Ara m’interessa molt el punt antropològic de la gent, posar al centre les persones. Tinc dos projectes entre mans que segueixen la línia de la primera part de l’exposició amb els treballadors anònims com a protagonistes.

Més informació: 

També et pot interessar