Ro Caminal: "L’arquitectura moderna va utilitzar l’habitatge social de laboratori"

L’artista reflexiona sobre l’habitatge a ‘Immediacions’, exposat en dos espais de Reus

Arnau Martínez

26/04/2021

Arts

L’accés a l’habitatge és una qüestió que encara està per resoldre, tal com diu Ro Caminal (Barcelona, 1966). L’artista presenta el projecte ‘Immediacions’ a la Galeria Antoni Pinyol i al Centre de Lectura de Reus, després d’haver guanyat el I Premi Beca d’Art Contemporani de la Fundació Reddis i que es podrà veure fins al 3 de maig. L’artista mostra instal·lacions, pòsters, imatges i vídeos que reflexionen sobre l’habitatge social durant el franquisme, un element més de control, de normativització i de legitimació de la dictadura. A Surtdecasa, parlem amb l’artista.

L’habitatge social va ser un element de legitimació en el poder de les dictadures

- Abans d’'Immediacions' ja havies fet un treball semblant sobre el Caire.
Venia de treballar l’habitatge social al Caire durant l’època de Nasser, llavors vaig trobar interessant fixar-me en el franquisme en una ciutat com Reus quan es van construir els barris Fortuny i Gaudí.

- Hi has trobat paral·lelismes entre l’habitatge social del franquisme i el que va promocionar Nasser?
En els dos períodes, tant a Espanya com a Egipte, hi havia un problema real d’habitatge a causa de la industrialització de les ciutats, les persones venien del camp i es trobaven que no hi havia lloc físic on viure. L’habitatge social va ser un element de legitimació en el poder de les dictadures i també per reactivar l’economia després d’un període com va ser la Guerra Civil i la postguerra en el cas d’Espanya. Són dos governs que arriben al poder gràcies a un cop d’estat i han de tractar bé a les classes populars si volen mantenir-se. Tot i això, acaben fent de les seves perquè algunes persones i col·lectius en concret tinguin més facilitat per accedir a aquest tipus d’habitatge.

- Quines característiques tenia aquest habitatge social?
L’habitatge social a Espanya durant el franquisme es va construir sobretot al costat de les vies del tren en una primera etapa, com el barri Fortuny, i després en zones perifèriques, allunyades de la ciutat, com el Gaudí. I eren cases barates, molt barates de preu i també els materials amb què estaven construïdes. De fet, al barri Gaudí va aixecar força polseguera la poca qualitat de la construcció.

- Què hi has aportat des de l’art a la qüestió de l’habitatge social?
He fet una recerca rigorosa, com si es tractés d’un treball de ciències socials, però les normes acadèmiques me les he saltat per fer allò que he volgut. He afegit capes de lectura més crítiques i reflexives.

- Què t’han dit els veïns i les veïnes d’aquest barri?
Tot i que eren barris molt perifèrics i les persones estaven allunyades de les seves feines, de molts serveis, és curiós com la majoria de persones només recorden i expliquen les coses bones. Hi ha un vídeo a l’exposició on parlo amb una família del barri Fortuny i t’adones de la normativització de la vida: els homosexuals no podien accedir a un habitatge social i era una eina per crear un prototip de família i tenir controlada la classe obrera perquè els posaven junts i deixaven de viure escampats en parcel·les.

- Una eina de control més...
Un dels testimonis explica que tot i estar en una dictadura, els seus pares van fer tot el possible perquè ella s’ho passés bé quan era una nena, es va normalitzar la dictadura, com si no hi fos.

Durant el franquisme no hi havia habitatge físic, ara el problema és un habitatge d’accés perquè realment hi ha molts pisos buits

- En el cas del barri Gaudí es van construir espais comunitaris molt grans i amb la previsió que als baixos s’hi obrissin comerços per abastir el mateix barri.
Un altre dels vídeos de l’exposició reflexiona sobre aquests espais tan grans que hi ha als edificis del barri Gaudí. Sovint, l’arquitectura moderna va utilitzar l’habitatge social de laboratori, per fer-hi experiments i després passar-ho a un habitatge més selectiu. Moltes vegades, els arquitectes proposaven unes coses que sobre pla eren fantàstiques, però la realitat era una altra i no acabaven dissenyant edificis pràctics. En canvi, el barri Fortuny té una arquitectura que no és tan espectacular, però és més funcional.

- Aquests barris més humils, de classe treballadora i la manera de construir-los han afavorit el veïnatge o l’arrelament?
En aquests dos casos, la gent està molt arrelada, té un sentit de pertinença molt fort. També és veritat que moltes vegades són barris marginals, amb molta immigració que hi ha arribat fa pocs anys. En el cas del Fortuny, ha quedat integrat físicament en la ciutat, però en el barri Gaudí la via del tren és una frontera.

- En una de les instal·lacions s’hi pot llegir que l’habitatge és una qüestió encara “per resoldre”.
Durant el franquisme no hi havia habitatge físic, ara el problema és un habitatge d’accés perquè realment hi ha molts pisos buits. És una problemàtica no resolta. L’art, aquesta exposició, no resoldran la qüestió, però sí que posa el conflicte sobre la taula i el visibilitza. Ara està sobre la taula de la política perquè és un dret reconegut universalment.