Una rossa argentina

Amb aquesta entrada tancarem la trilogia d’allò que jo anomeno les cervesetes ptsè (fluixes i amb més fama que qualitat). En setmanes anteriors us vaig parlar de l’australiana Foster i de la ianqui Budweiser, i tot seguit ho faré de l’argentina Quilmes. Es tracta de la birra més popular de la pàtria d’en Messi i Maradona, i a casa nostra la trobareu sense problemes. De les d’importació, a més, no és de les més cares. Suau i sense massa cos, és bona per acompanyar unes patates i unes olives, però no li demaneu massa més. 

 

De fet, va ser una de les primeres cerveses que vaig beure amb regularitat. Fa una dècada, quan vivia a Barcelona, vaig anar a petar a un pub irlandès que, no us ho perdeu, era regentat per una família de Rosario. A les parets hi havia pòsters del pesat d’en Bono d’U2 i les bledes aquelles dels violins, The Corrs, però als altaveus hi regnava Fito Páez i a les pantalles només s’emetien partits de Boca i River. Com que el Barça d’aquells anys comptava amb en Bonano i en Saviola a les seves files, amb el club blaugrana van fer una excepció.

 

I allà, en aquell pub, vaig descobrir la Quilmes (en botella era l’única). Avui ja l’he deixada, suposo que perquè m’he aficionat a altres beuratges més densos, profunds i amargs. Per iniciar-me en el plaer escumós, però, la birra argentina per excel·lència va fer la seva feina. Suau, cremosa i de tonalitats clares, la Quilmes no és una mala cervesa, d’acord, però tan sols és correcta. I prou. Si n’hem sentit a parlar és perquè ha traspassat l’estrictament comercial i ha acabat sent una icona argentina (aquí anem pel mateix camí amb l’Estrella). 

 

En fan de diverses varietats, però la més consumida (i la que us serviran si la demaneu) és la lager, que ells anomenen Cristal. Té una graduació de 4,9% i d’entrada té un punt prometedor d’amargor, però un cop te l’empasses és aigualida, suau, suavíssima. Pel que es veu, els amants argentins de la cervesa s’estimen més la Otro mundo, en especial si és vermella, que arriba al 7,5%. Ara sí que ens entenem, home. 

 

Si us he de ser sincer, crec que em vaig aficionar a la Quilmes perquè en podia anar bevent sense acabar del tot torrat i perquè per aguantar un partit sencer d’aquell Barça d’en Gaspart, amb en Gerard López i l’Overmars com a estrelles, més valia beure, beure i beure. I tornar a beure, per oblidar que el Madrid guanyava Copes d’Europa com si res.