Guillermo Fernández: “El museu ha de generar noves preguntes”

Els museus ja no es poden conformar en la tasca de conservació, d’emmagatzematge i d’exposició, han d’anar més enllà. El museòleg Guillermo Fernández (Santander, 1968) ho té clar, diu que han de ser “mitjans de comunicació”. Fernández, instal·lat a Tarragona gairebé tota la vida, acaba de publicar un assaig, 'El museo de ciencia transformador', on presenta els museus de ciència com a eines de transformació social. Aposta per la tangibilitat, per crear nous perfils professionals i per renovar constantment les exposicions. L’autor ha format part del Cosmocaixa i ha treballat en projectes del Museo Eureka (San Sebastián) o l’mc2 (A Coruña), entre altres. També ha fet ponències en institucions destacades com el Museo Thyssen-Bornemisza o el Campus Gutenberg de la UPF. Actualment és membre del Consell Català de la Comunicació Científica. El llibre es pot llegir gratuïtament en línia i des de Surtdecasa hem parlat amb ell.

- Al preàmbul ja declares que els museus són “mitjans al servei de la comunicació”.
Els museus de ciència han viscut una evolució, originalment eren un lloc, una col·lecció; un anava a mirar, a observar. La funció del museu al segle XIX era conservar i exhibir, a partir del segle XX el museu passa a ser un mitjà de comunicació, les peces estan al servei d’una narrativa i adquireixen una funció social educativa. Aquesta tasca dels museus és relativament recent i encara es troben en un procés de transformació. El museu de ciència ha de ser capaç de comunicar amb un llenguatge propi. 

- A què et refereixes?
Igual que existeix el llenguatge cinematogràfic, de la dansa, l’oral o l’escrit, també hi ha un de museogràfic. Compta amb les seves característiques basades en la tangibilitat dels objectes i dels fenòmens. Existeixen factors diferenciats entre veure un documental sobre aranyes, escoltar una conferència sobre aranyes o visitar una exposició sobre aranyes, són tres recursos complementaris.

- Com és aquest llenguatge museogràfic?
Es basa en un gran actiu, la tangibilitat. Sembla paradoxal amb la quantitat de recursos tecnològics que tenim, però els museus custodien peces, objectes reals. També podem fer experiències i crear un núvol, això també és tangible. 

- Amb la tecnologia s’ha parlat sovint del museu interactiu, se n’ha abusat els últims anys?
I tant! S’ha confós la interactivitat amb la manipulació. La paraula ja és inadequada perquè va sortir com a contrapartida a la rigidesa del museu més tradicional. Quan parlem d’interactivitat ens referim a tocar i no es tracta d’això, sinó també de sentir i de pensar. A finals del segle XX va sorgir l’eslògan “prohibit no tocar”. Penso que és incomplet, s’hauria d’afegir “prohibit no sentir i prohibit no pensar”. 

- Al llibre fas una reflexió sobre si el museu contemporani ha de fer preguntes o donar respostes. 
El museu ha de generar noves preguntes, el llenguatge museogràfic funciona perquè crea un estímul. Un anunci publicitari d’un cotxe no ens dona molta informació, ens fan quatre pinzellades per estimular el nostre interès, després nosaltres ja buscarem a través d’altres vies informació sobre el cotxe. Una bona exposició no ha de ser una experiència massa llarga perquè avui en dia les persones dediquem un temps molt limitat a qualsevol cosa. Ha de provocar preguntes i el visitant ja ampliarà el coneixement si vol.

- En un moment que avança tant el coneixement, els museus han de renovar la museïtzació més constantment del que ho fan?
Sí. Els museus tenen una dinàmica molt curiosa, fan una museïtzació i la van explotant, va envellint i fins que han passat deu anys que és quan es dona per amortitzada. Llavors es fa una reforma integral. Els museus haurien de tenir una renovació constant, com la cuina d’un restaurant, innovant i evolucionant. 

- I què en fem amb les peces que conserva el museu?
La funció de conservar ha d’existir. És una tasca qua tradicionalment se’ls hi ha confiat als museus i aquests aporten una gran quantitat de recursos humans i econòmics a aquesta funció. La peça ha de ser l’excusa, complementant-se a l’experiència.

- Aquest nou museu contemporani necessita nous perfils professionals?
Primer cal donar forma a aquest nou perfil professional, amb una formació adequada als museus de ciència. Es tracta d’una professió que comença. El conservador seguirà existint, però si ara volem comunicar, no podem delegar aquesta funció a qualsevol. Els pròxims anys segur que sortiran estudis i formacions ad hoc a aquest nou perfil. 

- Cada dia es tendeix més a entendre la cultura com una eina de transformació social, com s’extrapola aquesta idea al museu contemporani?
Avui en dia, l’educació no la podem reduir a l’etapa escolar. Ens trobem en un moment que tenim molts recursos al nostre abast, però al mateix temps, hi ha molta palla. Hem de saber destriar i el museu ens ha d’ajudar. Abans parlàvem que els museus han de generar preguntes, aquestes ens han de fer ciutadans crítics i ens han de donar l’oportunitat de transformar el món. Tenim moltes dades i el museu ens ha d’aportar una alfabetització científica.

- Quins són els reptes actuals dels museus?
Te’n diré tres. El primer és el formatiu, ja n’hem parlat abans. El segon és l’atracció de nous públics, sobretot els joves. No és cert que els joves no s’apropin als museus, molt sovint hi van, però no es troben ben rebuts. I en tercer lloc, l’aspecte econòmic, estan infrafinançats. 

- Sobre la qüestió del finançament, veus futur al museu privat?
És complicat, als Estats Units funciona, però un museu privat és com una empresa, ha d’obtenir uns beneficis econòmics. Aquesta idea xoca amb la del museu com a element transformador social. 

- Justament, al llibre fas un símil entre els museus de ciència contemporanis i les entitats del tercer sector. 
Els museus contemporanis volen transformar la societat, igual que les entitats del tercer sector. Així doncs, els museus han de buscar els recursos de la mateixa manera que ho fan aquestes entitats. La majoria dels recursos de les ONG provenen de capital privat. 

- Tornant als reptes. Anomenaves atreure els joves, alguns d’ells senten la paraula museu i ja s’avorreixen...
Aquesta qüestió és clau i molts directors i gerents se la plantegen contínuament. Els joves volen comunicar-se entre ells i agafen unes altres dinàmiques, però també està comprovat que ells mateixos tornen al museu en l’etapa adulta. Hem d’oferir alguna cosa alternativa als joves perquè no es produeixi aquest temps d’impàs entre que són nens i venen amb els pares o l’escola i quan tornen d’adults. 

- I què han d’oferir?
Per exemple, si observem els joves, estan capficats en les noves tecnologies i les xarxes socials. Personalment, aposto perquè els museus ofereixin el contrari. Cal potenciar l’aspecte tangible que dèiem a l’inici. Els hi hem d’oferir un diàleg, una conversa, una experiència que no trobin als canals digitals que utilitzen habitualment.