Jump to navigation
- Solem dir que ens falten referents femenins en molts àmbits, però tu publiques ‘Els moixons’ i demostres que no ens cal anar a buscar-los gaire lluny, que, ben a la vora, en tenim uns quants que ens marquen, malgrat que potser no ens som gaire conscients...Totalment, aquesta era una de les meves dèries a l’hora de fer aquest llibre. Com que jo faig el programa 'Les dones i els dies' a Catalunya Ràdio, és una pregunta que em fan molt: quins són els teus referents? I com que representa que soc la feminista de Catalunya —ho dic de broma!—, la gent es pensa que he de dir sempre coses molt elevades. També és veritat que a totes aquestes autores feministes, com la bell hooks o l’Angela Davis les he llegit de gran. Quan jo era petita, i a mesura que anava creixent, a qui tenia més a la vora era a totes aquestes dones, que eren els nostres referents: la veïna que vivia davant de casa; la senyora a qui li anaves a comprar peix, que al llibre és el personatge de la Cinta, a qui li faltava un braç, però sempre reia; la dependenta de la Palau, que no estava casada i trencava els esquemes de l’època... En realitat, els primers referents són totes aquestes persones que ens envolten quan som petites. I en el meu cas, i crec que en el de molts, són dones. És una cosa que crec que també podrien dir els homes. Durant els primers anys de vida, amb excepcions, normalment la gent està en el món de les dones, en el món de les cures, en el món de qui porta la casa. Els homes són gairebé un ésser mitològic i això se’t va posant a dins...
- Es pot dir que vas tenir a l’abast abans la part pràctica que la teoria del feminisme...Al llibre parlo de, per exemple, que la meva àvia es pintava els llavis i abans de fer-ho deia “un moment, que em passo la pinta”. En aquesta frase de la pinta hi havia una vergonya de pintar-se’ls, de sentir que no hi tenia dret, i això t’explica moltes més coses sobre el feminisme que mil teories que en aquell moment, a l’edat que jo tenia, no les entenia. Aquestes frases i aquestes converses a mi m’han envoltat tota la vida. Al llibre també parlo de la Paqui, una veïna a qui se li va morir el marit i que va perdre el cognom perquè, a partir de llavors, tothom li deia Paqui, la vídua. Amb això veies que quan una dona perdia el marit era com si perdés una cama, perquè li canviaven el nom i tot. O altres coses que es deien com ara “a aquesta dona no li agrada la casa”. Això és fortíssim perquè t’ensenyen des de petita que si no t’agrada fregar tens un problema, ets una mala dona. Des de petites, hem vist que han posat aquests elements sobre les dones. Potser més que parlar de referents, hem de parlar de persones que ens fan com som o que ens expliquen una mica com és el món per les dones o com serà per a tu. I d’això en tenim exemples bons i dolents.
- Com ha estat aquest exercici de fer un retrat de “les dones de la teva vida”, per dir-ho d’alguna manera?Ha sigut molt bonic i també molt dolorós. Hi ha hagut moments molt intensos i molta catarsi, perquè en el fons també és un llibre de fantasmes, perquè moltes d’aquestes dones ja no hi són. Són els meus fantasmes, són les meves veus, tot això que estic sentint de lluny des de petita i que m’ha marcat. Aquest llibre, que no es diu gaire perquè tothom es fixa en altres coses, per a mi és una autobiografia, però en lloc de decidir que parlaria de la meva vida d’una manera directa, vaig decidir que l’explicaria a través de les dones que m’han envoltat, perquè són els meus miralls, però tota l’estona estic parlant de mi. Tots els personatges i allò que els passa, les reflexions que faig i tot allò que explico em serveixen per parlar de mi des de la ficció. I, en realitat, explico coses que m’han dolgut, m’han fet mal i m’han fet com soc. Algunes m’han alegrat i d’altres m’han canviat la vida. Tota l’estona parlo de mi. De fet, com tots els escriptors, que tots parlen d’ells. El que et surt és parlar de tu. I per a mi, tot i que fa molts anys que visc a Barcelona, parlar de mi és parlar molt de les Terres de l’Ebre, perquè m’han fet com soc. També la llengua, que per això el llibre es diu 'Els moixons' i no es diu 'Els ocells'. Ho he volgut posar al centre per explicar el que a mi m’ha fet com soc. Ara, em rebenta que, en algun moment, com que parlo de les Terres de l’Ebre i no parlo de Manhattan, se m’està folkloritzant i se’m diu que he escrit aquest llibre en un dialecte: és mentida. Aquest llibre està escrit en català.
- Quan parles de Miravet, hi apareixen el trebol, el reclau, el fardatxo, la batxillera, el foraster... Però tot són paraules normativitzades, correctes i acceptades...Absolutament! Jo no me les he inventades. Jo vaig escriure aquest llibre amb el meu català i després vaig anar buscant totes les paraules perquè no estiguessin malament. A mi, tota la vida, mon iaio m’ha dit “no m’assoris” i aquesta paraula apareix al diccionari. Que no la fan servir a Barcelona, d’acord, però això no és folklorisme, com em van dir fa unes setmanes! Ni tampoc és cap llibre sobre cap varietat dialectal. És un llibre on faig una mena d’autobiografia a través de les dones que m’han envoltat, perquè són les dones que ens fan com som. I amb les seves cares i amb els seus silencis aprenem com és el món. I el llibre és de la Ribera d’Ebre i de Tarragona, on jo m’he criat. Si m’hagués criat a Manhattan, serien de Manhattan o de Brooklyn, però jo no m’he criat a Brooklyn. I, per tant, parlo del que tinc a prop i del que em sento menys impostora. Però no és un llibre per ensenyar com hem de parlar.
- Aquest llibre ha significat per a tu fer també un viatge en el temps que t’ha portat fins a Tarragona i fins a Miravet, on les iaies hi tenen força pes... Creus que ens marquen més que les mares?En el meu cas, m’ha marcat molt la meva mare. El que passa és que, en aquest llibre, he decidit parlar dels inicis de tot i posar l’èmfasi en això, en aquestes dones que hi surten, i és evident que amb la meva àvia de Miravet hi tenia una relació més profunda. Si hagués fet un llibre sobre la meva mare, ella hagués ocupat massa lloc. Jo no volia que fos una cosa molt central, sinó al contrari, que tot això que sembla perifèria es convertís en el centre. La gent que llegeix el llibre em diu que els he fet pensar en els seus moixons, perquè cadascú té els seus. La metàfora del llibre i el títol és molt important, perquè amb aquestes dones que surten en la història jo hi havia èpoques que hi tenia més contacte i hi havia èpoques que no en tenia tant, ja fos perquè vaig començar a viure a Barcelona o perquè algun estiu no havia anat al poble. Per això eren com els ocells. La idea del llibre em va venir un dia anant de Tarragona a Barcelona. Hi ha un moment en què passes per Torredembarra, on hi ha uns aiguamolls, i sempre hi ha uns moixons que volen per allà. A vegades els veia i d’altres, no. Però quan tornava a aixecar el cap, sempre apareixien. I és una mica el que em passa amb aquestes dones. Aquestes dones canten la seva cançó, és a dir, són moixons que volen i fan la seva, però em canten a mi. Tot això té a veure amb un conte clàssic, el de les sirenes que cridaven els mariners, i aquí, aquests moixons són les meves sirenes que em criden i m’expliquen com és el món quan encara jo no sé ni què és el món, ni què és ser una dona, ni res.
- Deies que alguns lectors et comenten que al llibre només hi surten dones grans...I no és veritat! Al principi del llibre, jo tinc cinc o sis anys, i les dones que hi surten en tenen quaranta. A mi, en aquella edat em semblaven supervelles. Però quan acabo el llibre, sí que són grans, però perquè jo també m’he fet gran. Llavors, a les de setanta ja me les miro d’una altra manera. La gent gran sempre m’ha fascinat molt perquè tenen molta història. De vegades, fem que ens tirin les cartes per saber què ens passarà la setmana que ve o mirem l’horòscop, i potser el que hauríem de fer seria només parlar amb una dona més gran i sabríem què ens passarà. Elles tenen la saviesa del món. D’alguna manera, aquestes dones, ara que m’estic fent gran, em tranquil·litzen, em calmen, perquè em diuen que no totes les velleses són iguals, que no tothom està davant del calaixó mirant la tele tot el dia. Et pots fer vella de moltes maneres. Així que el llibre és també un viatge sobre la vellesa, sobre fer-se gran, i quan veig les cares d’aquestes dones grans que tinc davant ja no em fan tanta por com quan era petita, quan teníem aquell imaginari de les bruixes de Roald Dahl. Aquestes bruixes eren només dones grans. I a partir d’això, em ve de gust reclamar la importància de l’experiència i de la vellesa, que ens n’estem oblidant.
- El llibre també és una història sobre les pors, com la de la iaia Maria, que dius que escrivia amb por i ho feia sobre fulls de calendari o el revers d’una factura. De fet, escrius que la por s’hereta. Només ens passa a les dones, que rebem aquesta herència?Crec que la por la rebem totes, però sí que amb les dones és molt evident. Ja des de petites ens diuen on no hem de mirar, que tanquem les cames, que no parlem amb desconeguts... Ens envien missatges molt bèsties. Fins i tot de grans, volem cuidar les amigues i els demanem que ens avisin quan arribin a casa. En realitat, estem retroalimentant aquesta por. Als homes no els ho diuen, tot això. El llibre és un viatge sobre la por. Jo el començo sent una nena de pis a Tarragona, que no és gaire diferent d’una nena de pis a l’Eixample. Ma mare em deia el mateix: no vagis aquí, vigila, etc. A mesura que em faig gran i estic més amb contacte amb mi mateixa, tinc menys por. Per això, el llibre s’acaba al bosc, perquè llavors ja no em fa por mirar a la cara a la bruixa d’aquest bosc.
- ‘Els moixons’ està ple de frases per subratllar, com ara: “Guardar és una manera d’insistir en el que més ens agrada”. I tot i que, en el context de la història aquí, parlaves de coses materials, em sembla que no només ho feies sobre això...Mai parlo de coses materials, el que passa que sí que és veritat que els objectes també ens donen la part espiritual. Al primer full del llibre hi ha un dibuix d’un moixó. Allò és un brodat de la meva iaia Maria de Miravet. Quan escrivia el llibre, vaig obrir una caixa i la vaig trobar plena de tapets, brodats amb moixons. Va ser com si la meva iaia em cridés a files i em digués que el llibre s’havia de dir 'Els moixons'. Tenir aquest objecte em connecta molt amb ella. A banda, acostumo a portar una polsera que era d’ella, i el dia que estic fluixa i no la porto, em fa falta perquè vull estar connectada amb algú que em cuida des de lluny. Els objectes també tenen aquest potencial de talismà.
- Què és el que més t’agrada de les dones que t’han acompanyat i t’acompanyen que vulguis guardar i insistir-hi sempre?Al llibre parlo d’una senyora que treballava en una botiga de màgia. Doncs durant anys he guardat aquell sobre de la botiga de màgia. Però també dic que allò ho guardo en el calaix on no es perden mai les coses. És a dir, jo he perdut mil coses al llarg de la meva vida, però hi ha coses que no les perdré mai perquè estan allà. I després hi ha un patrimoni de memòria, podríem dir, com és el de les olors. És un llibre ple d’olors. Perquè a mi em transporten molt. Els pintallavis, l’olor de la bossa de la iaia, el sabó Heno de Pravia... Allò va directe al cervell. És un patrimoni que, a més, jo crec que és molt de classe treballadora, perquè jo crec que les cases riques no en tenien, d’Heno de Pravia, perquè era una cosa més barata. I llavors, és una olor que ens ajunta a totes. Quan em poso la polsera de ma iaia, recordo tot això. Guardo més sensacions que altra cosa.
- Al llibre, i també a la contraportada, trobem aquesta frase: “Un estol de moixons ocupa el cel. Tracen dibuixos a l’aire amb la gràcia de qui té un do i hi treu importància”. Seria potser la imatge o el sentit que identifica més dones?Ara en diríem síndrome de la impostora, però en realitat tothom té un do, sigui per trencar els cops d’aire o sigui per riure quan t’ha passat una putada, com ara no tenir braç, com li passa a la Cinta. Tothom té un do i potser caldria agrair-ho. Ens costa veure-ho perquè quan t’han criat amb la idea que no val res si no tens parella o et diuen altres coses similars, en alguns moments defalleixes i penses que no importes, però importes molt.
- Expliques les situacions d’una manera molt poètica, però també molt crua. Realista, realment. La teva intenció era demostrar més que mostrar?Hi ha gent que em diu que el llibre és molt nostàlgic. Potser ho és, però si ho fos molt, estaria encantada amb les coses que els passen a aquestes senyores, però justament foto canya i dic que tot això no és tan bonic. Quan jo vaig cap a la nostàlgia, intento sempre escapar-me’n i dir que no ens flipem amb això. A veure, a mi la Cinta m’encantava, però quan la torno a veure amb més de noranta anys postrada al llit... Nostàlgia, la justa. No cal que siguem com el gos que s’enamora de la corretja.
- I una afirmació que, per a alguns que potser no venen de poble, potser seria una contradicció: “Al rusc de l’Eixample em sento lliure”.M’hi sentia molt quan vaig començar a estudiar i crec que ens va passar molt a tots. Era on no et preguntaven de quina casa ets. Perquè quan et fan aquesta pregunta, no et pregunten de quina casa ets, et pregunten coses més bèsties per poder posar-te una etiqueta. Això del rusc ho explico quan escric que ma mare em va posar préssecs i samfaina a la maleta, i que no vull que se’n desprengui "l’olió", perquè "l’olió" és d’on jo vinc i això és el mateix que dir que en aquesta casa no hi ha hagut llibres, que les dones han tingut por, que s’han sentit que no valien prou... Per això, quan vaig venir a Barcelona, per a mi era també sortir de tot això. També és veritat que després Barcelona ha canviat, perquè ni ara ja no em dona aquest rotllo. Ara, a vegades, em sembla que Barcelona és una banyera de pixats i que me n’hauria d’anar a viure a Manhattan. [riu] I, tot i això, quan vaig fer la presentació del llibre a Miravet, que no sabia què passaria, em vaig emocionar molt perquè no esperava que vingués tanta gent a l’acte que vam fer al castell i que la gent comprés tants llibres. Em vaig sentir molt estimada, quan no me n’havia sentit mai especialment, perquè, en el fons, no deixo de ser forastera. També hi ha categories dins d’un poble.
- Al llarg de les pàgines, aquestes pors de les quals parlàvem van sobrevolant el relat, però a l’últim capítol parles de les andurines (orenetes), que podria ser una metàfora d’un procés que culmina amb l’empoderament i la resiliència...Sí, abans deixa’m dir que "andurina" és com es diu "oreneta" a Miravet i la paraula que em va fer discutir amb el lingüista, que no me la volia acceptar perquè és l’única del llibre que no surt al diccionari. Però me’n vaig sortir, a banda que s’entén perfectament que parlo d’orenetes. A part d’això, aquí volia dir que algun dia jo espero ser el moixó d’algú. Que alguna persona recordi que la vaig ajudar o que, d’alguna manera, la vaig moure. I perquè volia acabar el llibre en positiu, sense drames, i relacionar totes aquestes dones que feien ràbia a algú perquè no entraven en la idea del que se suposava que havia de ser una dona amb això, que ara està prohibidíssim i que veia a Miravet de petita: gent que trencava els nius de les andurines perquè deien que feien merder. La idea és aquesta, que jo penso que molta gent, com jo mateixa, fem ràbia a moltes persones perquè no hem fet el camí que fa tothom: casar-nos, tenir fills, etc. Aquesta part, com que venim d’on venim, hi ha gent a qui no se li ha posat bé. Per això, volia dir que som andurines, som moixons que volem i si no ens volen en un lloc, marxarem cap a un altre, però acabarem fent el que ens doni la gana. Veniu amb totes les graneres del món a dir-nos que no som com us agradaria que fóssim, però nosaltres farem el que voldrem.
- “Escriure és voler nedar sense saber si trobaràs on agafar-te”. Com ha estat la teva sessió de natació amb aquest llibre?Hi ha haguts moments que pensava que m’ofegava pensant si li interessaria a algú, si era massa íntim, si tenia algun sentit, si les peces casarien... No és una novel·la com les habituals, no hi ha un personatge principal, tot i que en realitat soc jo, sinó que n’hi ha molts. Tenia moltes pors. A part, jo soc aquesta persona que es va ofegar en una piscina quan era petita, i aquesta imatge m’ha acompanyat molt amb aquesta sensació de no arribar al mur. I tot això té a veure amb la síndrome de la impostora que dèiem abans. I també té a veure amb el fet que venim d’un món en què molta gent d’aquests pobles no tenia llibres a casa. Jo vinc d’una família de pagesos i de paletes, i de venedors de càntirs. D’on vinc, doncs, llegir i tenir llibres s’ha considerat una cosa extraordinària i la gent no escriu novel·les. Per això també he tardat a escriure, que era una cosa que fa molts anys que volia fer, però pensava que pel lloc d’on venia, no hi tenia dret o no sabria fer-ho. I ara molta gent em fa gràcia perquè em diu que està molt ben escrit. I també hi ha gent que no se’l llegirà perquè dirà que aquesta de la ràdio ara ha fet un llibre, com tots els mediàtics. Però si te’l llegeixes, veuràs que no és un llibre mediàtic per a res. I posant-nos literaris, per exemple, jo crec que per escriure aquest llibre, d’alguna manera, em va donar permís l’Annie Ernaux quan va dir allò que havia vingut a venjar la seva raça. Ella ens va dir que podíem parlar d’allò que passava a l’aigüera de casa, que no calia parlar dels grans temes de la humanitat. Per això, moltes dones hem vist que podíem escriure sobre el que passava dins de casa i que el més local és el més universal. Al final, crec que parlo dels grans temes de la vida, el que passa és que ho parlo des del safareig que, a vegades, és com més ressona.
- És una història que acaba amb una altra metàfora: l’editorial La Magrana ha publicat ‘Els moixons’ dins la col·lecció ‘Les ales esteses’...Això és fortíssim! Jo no ho sabia i em va petar el cap. A més, quan vaig acabar el llibre em van anar trucant de llocs per anar a presentar-lo, i el primer o el segon lloc d’on em van trucar va ser de la llibreria De bat a bat de Calaceit, que és d’on era la meva iaia Antònia, tot i que al llibre no ho explico. Vaig pensar que estava jugant a la ouija amb les iaies! [riu]
Web Penguin Llibres
