Farah Benserhir: “Les dones estem perdent la por”

La Farah (1974, Taza, Marroc) és traductora i mediadora a Càritas. Va arribar fa 27 anys a Igualada, una ciutat que s’estima i viu intensament. La Farah és una dona independent, amb les idees clares, decidida, que participa activament del teixit associatiu de la ciutat. Forma part de la Plataforma Feminista de l’Anoia i fa molts anys que lluita per reivindicar els drets de la dona. En el context del 8 de març, Dia Internacional de les Dones, parlem amb ella sobre feminisme, cultura, tradició i religió.

- Què significa per tu el dia 8 de març?
Per mi és un dia de reivindicació dels drets de la dona. Una jornada per sortir al carrer i reclamar la igualtat, la equiparació salarial, denunciar les agressions masclistes...

- Faràs vaga?
Sí, i tant. I crec que serà un gran dia! Però també vull deixar clar que el moment de reivindicar els drets de la dona i lluitar per les desigualtats és cada dia, no només el 8 de març.

- Com convenceries una persona que ara mateix no vol participar de la vaga?
Tothom és lliure de fer el que vulgui i s’ha de respectar. Però jo li diria que en faci. Les dones hem de vetllar pels nostres drets, és l’únic que tenim. Si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú.

- Ets feminista?
És una qüestió difícil de contestar per mi. Crec que ningú pot aplicar el que significa ser feminista perquè no estem prou allunyats del sistema, que per desgràcia és patriarcal i masclista. Tot i això, sí que em considero una persona que reivindica els drets de les dones i lluita per la igualtat. Si això vol dir ser feminista, sí, ho sóc.

- D’on et ve aquest compromís?
Jo reconec que sóc rebel des de petita. A casa era jo la que deia ‘no’ i qüestionava perquè jo havia de tenir unes obligacions i fer unes tasques concretes i el meu germà no. Vinc d’una societat en que l’home te molta més presència que la dona. Vaig arribar cansada i farta. Per aquest motiu ja fa temps que estic posada en la lluita feminista. Les dones estem perdent la por. Arriba un punt que no pots fer res més que lluitar.

- Quants anys fa que vius aquí?
Jo sóc marroquina. Vaig marxar cap a França el 2002 i vaig arribar a Igualada quan tenia 27 anys.

- Per què vas decidir marxar del Marroc?
Vaig anar a França de vacances, allà em vaig trobar amb unes amigues i vaig decidir quedar-me. Llavors no tenia papers, clar. A França és molt difícil organitzar els temes administratius per aconseguir la nacionalitat. Només tenia dues opcions: o a través d’un casament o a través d’un contracte de feina. Però els contractes a França no existeixen. Jo sempre vaig tenir molt clar que no volia legalitzar la meva situació a través d’un home. Llavors vaig decidir venir a Igualada, on hi havia una tieta meva, i arreglar la meva situació aquí. Tirar la tovallola i tornar a casa era com un fracàs i tenia molt clar que no ho volia.

- Hi ha més masclisme a l’Estat Espanyol o al Marroc?
Vivim en un món patriarcal. Cap país està exempt de masclisme. La societat musulmana és masclista, però la d’aquí, també.

- Ets creient?
Sí. 

- De quina religió?
Sóc de la religió musulmana.

- És compatible feminisme i religió?
I tant!

- És masclista la religió musulmana?
No. És més, l’Alcorà és el primer llibre sagrat que parla tan d'homes com de dones per referir-se a persones. La Bíblia, per exemple, només parla d’homes per referir-se també a dones. L’Alcorà parla dels drets i de la igualtat entre homes i dones, explica que la dona no ha de ser maltractada, etc. La religió musulmana en cap moment anul·la la dona, el que anul·la la dona és la interpretació que fa la societat de l’Alcorà i els rols patriarcals i masclistes que estan presents al sistema.

- El vel és una qüestió religiosa?
Les dones musulmanes decideixen portar vel per múltiples motius: culturals, tradicionals, religiosos, etc. Algunes dones el porten per religió, d’altres per estètica, d’altres perquè se senten més segures. Depèn, hi ha molta varietat.

- Has portat mai vel?
Jo mai he portat vel. La meva mare no porta vel, ni la meva germana, i algunes tietes tampoc el porten.

- T’han jutjat per no portar-ne?
No. A més, jo vaig igual aquí que allà. No m’he posat més occidental des que sóc a Igualada. Al Marroc anava igual, amb pantalons, faldilles...

- Hi ha llibertat d’anar vestida com vulguis?
Sí. Al Marroc pots anar com vulguis. Sí que a vegades depenent de la família la tradició està més arrelada i t’obliguen a portar el vel, però cada cop menys.

- Què et fa enfadar més, el masclisme o el racisme?
Les dues per igual. No entenc com encara ara hi ha masclisme i racisme a la nostra societat. Som persones per davant de tot. Tan és la religió, la cultura, la tradició. He viscut més racisme que masclisme.

- Com el podem combatre?
La convivència. Conèixer-nos és el primer pas per combatre el racisme. Conèixer les diverses cultures, religions i tradicions que conviuen en la nostra societat i que són moltíssimes.

- Són molt diferents les lluites feministes a Espanya i al Marroc?
La dona musulmana sempre queda com que és una dona submisa i no és ben bé així. El primer acte feminista per reivindicar la igualtat de les dones que es va fer va ser el 1920 i el van liderar dones musulmanes.

- Les dones als Marroc estan organitzades?
Sí. Les dones als països musulmans estan molt organitzades, i més en els últims anys. Potser la diferència és que els canals de visibilització són diferents aquí que allà.

- És un problema de llibertat d’expressió?
Potser sí. Però hi ha hagut un canvi molt gran en cosa d’una generació. En molt poc temps el tema del gènere ha irromput amb molta força a la societat musulmana.

- Queden molts anys de lluita feminista?
Molts! La societat en la que vivim és patriarcal i trencar amb aquest sistema és molt complicat. Necessitem a tothom implicat, també als polítics i als grans poders, que es posin les piles. Les declaracions que va fer el Rajoy respecte l’equiparació salarial van ser lamentables. S’ha de canviar la mentalitat.

- Una dona referent?
Fatima Mernissi, és una escriptora i sociòloga que va morir l’any 2015 i que va lluitar molt. També la Isabel Casas i la Maribel Nogué són referents per mi! (riu).