Berri Txarrak: “El que és important és seguir l’instint musical, tenir curiositat i que el que facis sigui creïble”

Toquen a la Festa Major de Sant Joan de Valls amb KOP i Cuerpo Inerte

Surtdecasa Camp

05/07/2013

Música

Evolució i passió són dues constants en la trajectòria de Berri Txarrak. Fonamentats en el rock contundent, els de Lekunberri han sabut amanir el seu so amb influències del món del metall, el punk, l’stoner i fins i tot l’indie, però mantenint sempre una identitat pròpia que els ha dut a traspassar fronteres idiomàtiques i geogràfiques portant-los a recórrer escenaris de mig món i a gravar amb productors de la talla d’Steve Albini o Ross Robinson. Set discs, un documental que tota persona que es consideri amant de la música hauria de visionar (‘Zertarako Amestu’, 2007) i una posada en escena on transmeten molt més que notes musicals són les proves de l’existència d’un grup nascut per no quedar-se mai atrapat ni en l’espai ni en el temps i disposat a batallar tant com faci falta per la música.

- Arribeu a Valls després d’una extensa gira amb què heu donat molt rodatge al vostre últim disc, ‘Haria’ (Kaiowas, 2011). Després de més d’un any i mig amb el disc al carrer i havent fet tants concerts tocant-ne les seves cançons com veieu ‘Haria’ a dia d’avui? Hi ha diferència respecte com el vèieu fa un any i mig?

Sempre canvia una mica la percepció perquè abans de publicar mai saps quin camí recorreran aquelles cançons. A aquestes altures podem dir que tot ha sortit molt bé i que està sent una gira amb molts moments inoblidables: la gira europea de 20 dies 20 concerts, la nit especial al Kursaal [auditori de Donòstia], Resurrection Fest, Hellfest, a París juntament amb Sick of it All…

- Què ha representat ‘Haria’ en la història de Berri Txarrak? Un pas més en una evolució constant o una peça clau en la vostra trajectòria?

Veníem d’una situació difícil amb canvi de formació, una mica de desgast anímic, així que ‘Haria’ ha estat un disc amb el qual tornar a posar les coses al seu lloc i gaudir fent cançons, gravant amb un monstre com Ross Robinson i sobretot tocant en directe.

- Cada disc suposa un salt evolutiu en el vostre estil musical, no teniu dos discs amb fórmules idèntiques ni en els concerts feu sempre el mateix repertori i també heu comptat amb diferents productors per als últims treballs. A què es deu aquesta variació constant? Inconformisme? Ganes d’experimentar? Hi ha grups que repeteixen fórmula disc rere disc, us imagineu havent trobat una fórmula amb què quedar-se definitivament?

Hi ha grups als quals se’ls exigeix que no variïn el seu estil (tipus AC/DC) i ho trobo perfecte si ells mateixos ho senten. Crec que Berri Txarrak pertany a un altre tipus de bandes. Per a mi el que és important és seguir l’instint musical, tenir curiositat i, és clar, que el que facis sigui creïble.

- Tinc la sensació que gaudiu tant tocant en festivals grans com en escenaris més petits de sales, d’aquells que de vegades no aixequen dos pams de terra. En quin context us trobeu més a gust? Quan toqueu en un festival no trobeu a faltar la visceralitat d’un concert de sala?

Preferim les sales, és on millor sona i on més feedback s’aconsegueix. En els festivals el concert mai és teu al 100%, hi ha elements perifèrics que fan que sigui difícil aconseguir emocionar i emocionar-te tal i com ho fas en una sala.

- Els grans festivals estan de moda. De fet, hi ha grups amb molt públic que només vénen a tocar per aquí en macrofestivals i ja és difícil veure’ls en un concert ells sols. Quina opinió us mereix aquesta tendència? N’hi ha que diuen que suposen una mercantilitzacó de la música, hi esteu d’acord?

La festivalitis ve de lluny i crec que aquesta bombolla haurà d’explotar algun dia, va haver-hi un moment en què era estrany que una ciutat no tingués el seu macrofestival, sembla que sovint la música és només una excusa per a altres tipus d’interessos. De totes formes, també hi ha festivals especials com l’EHZ, el Resurrection Fest, l’Hatortxu, el Hellfest o l’Azkena.

- Encara que estem en temps de crisi i contínua crispació fa la sensació que, com a mínim a Catalunya, els grups de més èxit i repercussió mediàtica són els que llancen missatges amables, alegres i optimistes. No creieu que amb la situació actual no ens aniria malament una mica més de música de ràbia i protesta? A vosaltres quina música us inspira la situació actual?

Fent una mica d’autocrítica, crec que l’escena no està sabent retratar i despullar tota la merda que ens estan tirant a sobre. A vegades el rock necessita aquella urgència de missatges més directes, però per exemple també m’agrada ‘La nueva reconquista de Granada’ de Grupo de Expertos Solynieve, d’alguna manera reflecteix un aspecte de l’època que vivim sense fer massa soroll. Aquest és un tema sobre el que es podria estar parlant hores i hores, té moltes arestes. La situació requereix nous referents.

- A Berri Txarrak se’ls veu molt enamorats de la música, només cal llegir moltes de les lletres de les seves cançons i va quedar demostrat amb el títol del disc Jaio.Musika.Hil (Néixer.Música.Morir). Com ha estat aquesta relació sentimental amb la música?

La música ens ho ha donat tot i nosaltres hem intentat dedicar-li tota la nostra dedicació a canvi. M’és igual que soni pedant, ho sento així.

- Manolo Escobar va assegurar fa menys d’un mes estar fart de ‘Mi carro’ i ‘El porompompero’. Està Berri Txarrak cansat d’alguna cosa creada per ells mateixos? Alguna cançó que sempre us demanin, algun disc…

Nosaltres també estem farts de ‘Mi carro’ i ‘El porompompero’, així que coincidim :) No, seriosament: fem el setlist mitja hora abans de sortir a tocar precisament per a tocar el que sentim en aquell moment i no convertir-nos en esclaus de cap cançó. Òbviament hi ha cançons que són més habituals, però cap d’elles no és indispensable.

- En la biografia del vostre web podem llegir “formats el 1994”. L’any que ve us cauen els 20. Us sentiu ja uns veterans?

Home, som un grup del mil·lenni passat, amb tot el que això comporta. La nostra maqueta va sortir únicament en casset i la vam pagar amb pessetes tocant en qualsevol lloc on ens fessin un forat. La veritat és que sembla mentida que hagin passat 20 anys, ha estat una història increïble i bella.

- Cada any imparell heu publicat disc (o un documental en el cas de 2007). Ja estem a meitat de 2013, com ho teniu? Seguireu la ratxa?

Pues va a ser que no! No hi haurà disc de Berri Txarrak el 2013, això segur.

- Em fa la impressió que el que esteu escoltant actualment influirà força en el futur musical del grup. Quina música escolteu més a dia d’avui? Algun guilty pleasure confessable?

Si ens preguntes un mes més tard potser et responem alguna cosa diferent, però en aquests moments a la nostra furgoneta hi sonen cançons de Queens of the Stone Age, Why?, Tame Impala, Graveyard, Tim Maia… Guilty pleasures? Em fot però cap de nosaltres tres ens hem pogut resistir al maleït ‘Get Lucky’.

-Aquest dilluns toqueu amb KOP a Valls. Caurà un ‘Sols el poble salva el poble’ conjunt?

Doncs la veritat és que no hem parlat, així que no sap no contesta!