Els Amics de les Arts: “Cada cançó té un significat amagat i cadascú ha de trobar el seu"

El grup actua dissabte 2 dins el Festival d'Estiu de Tarragona

Aina Baig

29/07/2014

Música

'Els Amics de les Arts' estan en plena gira i el 2 d'agost fan parada a Tarragona per presentar el seu últim disc, 'Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure'. Dotze cançons ben diferents a les dels darrers àlbums que, un cop més, donen el toc singular al grup. Un punt de ficció amb clares referències literàries es barreja amb un aire nostàlgic.

"Actuar per Espanya costa i el públic que ve acostumen a ser catalans que viuen allà"

Nosaltres vam publicar el cançó per cançó on ens analitzaven una per una les cançons de l'últim disc. I ara, l'Aina Baig de Surtdecasa Empordà ha parlat amb en Dani Alegret, veu, piano i òrgan hammond d''Els Amics'.

- Vau començar amb un 'Bed&breakfast' enèrgic, mentre que a 'Espècies per catalogar' vau apostar per un to més seriós i melancòlic. Com és 'Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure'?
'Bed&breakfast' potser tenia un to més animat i 'Espècies per catalogar' més tranquil. 'Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure' crec que és el punt mig. Hem seguit amb la rauxa del primer i l'hem barrejat d'alguna manera amb la pulcritud i l'experiència del segon.

- 'Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure'. Un títol curiós, eclipsa força l'essència de les vostres lletres.
El títol és una d'aquelles coses que no és fàcil de trobar. Busques alguna cosa que resumeixi les dotze cançons, que les englobi a totes i que els doni sentit. És complicat. Amb 'Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure' vam apostar per una mena d'intriga. Pensàvem que algú que no sabés res de com seria aquest disc, quan llegís el títol li generaria una mena de sensació de no saber on està, què passarà, com seran les cançons... També és veritat que un cop tens el disc i poses la primera cançó, s'entén tot. Apareix en el primer vers, de sobte el misteri es desfà.

- Per tant, vau escriure primer la cançó i més tard vau decidir que seria el títol del disc, no?
Exacte. Sí que hi ha vegades que tens el títol del disc abans d'escriure les cançons, però en aquest cas encara no. Ens vam trobar amb aquest primer vers, que ens agradava molt, i com que vam posar aquesta cançó la primera, ens recordava una mica als tractats medievals. Eren tractats que no tenien títol, utilitzaven la primera frase com a títol per poder-los catalogar amb aquest equívoc, que precisament és el mateix que fa el 'Word'. Hi havia moltes coses que ens feien gràcia, i també hi havia ressonàncies amb el conte d'Augusto Monterrosso, 'El dinosaurio': “Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí”. Van ser diversos elements que ens van portar a aquest títol.

- Per què un 'Museu d'Història Natural' és l'escenari de la cançó?
En Joan Enric (veu i guitarra acústica) estava rellegint 'El vigilant en el camp de sègol' de Salinger i em va trucar dient-me que em volia enviar una pàgina del llibre que li agradava molt. El tros de pàgina era una escena del protagonista entrant en un museu, que és on s'adona que res ha canviat excepte ell. Per fer la cançó, tot i que gira entorn d'un personatge femení, ens vam ajudar d'aquest fragment.

- Parlant del personatge femení, qui és la Melinda? Té alguna relació amb la 'Melinda i Melinda' de la pel·lícula de Woody Allen?
No, és veritat que podria ser, però no. El nom ve perquè el Joan Enric tenia la tornada d'aquesta cançó i quan la cantava deia aquest nom, va ser una cosa circumstancial.

- Canviem de cançó. Heu començat amb un single que parla d'una realitat difícil d'afrontar a vegades. 'Ja no ens passa', quan la parella perd aquella “màgia” del principi.
Parla d'una cosa que ningú en parla. Nosaltres ja ho diem que això no li passa a tothom, hi ha parelles que s'estimen tota la vida. Volíem parlar de quan s'acaba una relació. Sí que és trist, però la cançó jo crec que és bonica. No és un final Hollywood, però és un bon final.

- Un títol d'aquest àlbum que, personalment, em va cridar l'atenció és 'El mite de Prometeu'. La lletra diu: “que el mite de Prometeu t'il·lustri de cap a peus”. Quina relació té amb el que explica la cançó?
Bàsicament, parlant clar i en català, la lletra és sobre una persona que vol putejar l'ex xicota. Diu que tot el dolent que pugui passar, li passi a ella. Al mite de Prometeu, Prometeu està condemnat de per vida a què un animal se li mengi el fetge i que aquest torni a créixer i l'endemà l'animal se'l torni a menjar. Una mica és condemnar a la persona a què li passi el pitjor.

- Continuant amb les referències literàries i les lletres, 'A mercè d'un so' té clares referències amb la sèrie 'Joc de Trons', però hi ha alguna frase que podria relacionar-se amb el moment actual, de la lluita, de com l'avui influeix en el demà.
Tothom ens ho està preguntant, perquè hi ha una analogia clara. És una cançó que en el seu dia amb la música que teníem ens recordava a una cosa èpica, que de fet tampoc és el nostre estil però teníem molt abans la melodia i aquesta ens convidava a això. A partir de llavors vam pensar que podíem parlar de la idea d'una ciutat que estava essent assetjada i com ho vivia la gent que estava a dins. Com que també miràvem 'Joc de Trons', vam començar a veure relacions que podíem aprofitar per a la cançó. Un cop acabada, ens vam adonar que, evidentment, parla d'un poble que perd la llibertat i, tenint en compte el que passa a Catalunya, l'analogia és molt fàcil, però mentiria si digués que la vam fer pensant en això.

- Al final cadascú acaba fent una interpretació pròpia de les cançons...
Sí, i això és el bonic. Cada cançó té un significat amagat i cadascú ha de trobar el seu. El millor és que a vegades el mateix creador no l'ha trobat. Una melodia pot transmetre una cosa a una persona i en una altra una cosa totalment diferent. Crec que, en aquest cas, les dues lectures són vàlides. L'oient és qui acaba la cançó, qui la fa seva.

- Quin és el personatge especial d'aquest nou disc? Després de l'home que treballa fent de gos, el que dobla en Bruce Willis...
Hi ha un personatge molt patètic, però que a mi, personalment, em desperta molt de carinyo, que és el personatge que s'apunta a classes de ball a la cançó 'M'he aficionat al ball'. Crec que és una mica el 'loser', el que t'estimes però que mai l'encerta, que no acaba de trobar el bon camí.

- Com va sorgir?
Va coincidir que estàvem de vacances per separat a diferents llocs i el Joan Enric i el Ferran (veu i guitarra elèctrica) estaven junts, i quan van tornar recordo que em van dir: “Dani, aquesta idea no t'agradarà, però te l'hem d'ensenyar. Segur que dius que musicalment és pobre”. I la veritat és que em va encantar. Va ser una mica el punt per desengreixar el disc, per donar-li oxigen i que no semblés tan feixuc.

- En general el disc té un punt efímer i nostàlgic, d'allò que se'n va: l'amor, l'esperança, la vida...
Sí, si haguéssim d'explicar el disc, una bona descripció seria d'observar el que marxa i com es queda la gent quan les coses desapareixen.

- Ha estat per alguna raó en concret? El moment actual, potser?
Les cançons al final surten una per una. Som creadors individuals, pensar una globalitat del disc o sobre què ha de parlar no ho fem, és cançó a cançó. Un cop ho tens tot, és quan te n'adones d'aquest punt nostàlgic del disc. Per exemple, 'El mite de Prometeu' és tan exagerat al final que veus com hi ha una ironia. Sí que és cert que al final acabem escrivint del que vivim. Qualsevol creador està obert a l'entorn, a allò que està passant, i està clar que et deixes contagiar. Hi ha gent que pateix i d'alguna manera t'afecta i es reflecteix en les cançons.

- Deixant de banda les lletres. Musicalment, com sona 'Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure'?
'Espècies per catalogar' potser va ser un disc molt ordenat, però també ens vam posar a prova perquè veníem d'un 'Bed&breakfast' fet amb molta energia, encara que també molt ràpid. A 'Espècies' ens vam permetre el luxe de fer-ho més a poc a poc, incloure un quartet de corda o la secció de vents. En aquest el que hem fet ha estat deixar-nos portar, sense oblidar els detalls. Per exemple, en aquest disc els arranjaments estan més treballats. És més obert, hi ha menys filtres, menys manies. Hem fet distorsions considerables a les guitarres i a les veus sense que ens sàpiga greu, fins i tot hi ha un piano desafinat. També hi ha molt de hammond i potser menys piano. Cuidem els detalls però també som una mica trapelles, no hem volgut deixar de fer coses per por.

- Fent un canvi de tema radical, em veig obligada a fer una pregunta que, de ben segur, sempre us la fan. Inevitablement, us comparen permanent amb Manel, potser perquè sou els dos grups d'aquesta nova onada de pop català que tenen més èxit.
Crec que qui fa la comparació és una mica miop. Hi ha molts grups i és molt trist que s'acabi reduint a dos. Segur que els Manel i nosaltres som els que venem més discs a Catalunya i que fem més concerts, però tot i això hi ha tants grups fent bona música que quan ens demanen això no entenem perquè es redueix a dos. Tenim la sensació que hi ha molts bons músics, que estan creixent, cada dia pots descobrir algú nou i això és molt bon senyal.

-Encara que no és cert, és com si hi hagués la sensació que vosaltres sou els pioners.
És com si nosaltres haguéssim descobert la sopa d'all i hi ha molts grups, com ara Sanjosex o Mazoni, que fa molts anys que hi són. Hi havia gent molt abans, però es tendeix a fer aquests grupets i, en certa manera, rivalitats. A part, crec que musicalment no ens assemblem. Jo crec que la clau d'un grup és tenir personalitat i que quan algú escolti una cançó teva l'identifiqui amb tu.

- Parlant dels públics, heu fet concerts fora de Catalunya, arreu d'Espanya. Com és la rebuda, tenint present el context en què ens trobem?
És cert que és bonic fer un concert a Madrid i tenir un públic i una bona rebuda. Fins i tot hi ha hagut gent que ha anat des de Barcelona a Madrid per veure com és allà i s'han quedat sorpresos. Però vaja, això no deixa de ser una mica un miratge perquè actuar per Espanya costa i el públic que ve acostumen a ser catalans que viuen allà. De fet, Els Amics de les Arts hem tocat més vegades a Europa que a Espanya.

- De cara als propers mesos teniu alguna cosa preparada?
Tenim una data al cap que és d'aquí a un any, que farà 10 anys del primer concert d'Els Amics de les Arts. És com el nostre primer aniversari i alguna cosa farem.