Jump to navigation
"Aquesta cançó despista. Sense voler, al principi dels dos discs, m'han sortit dues cançons que despisten del que vindrà després. Com passava a 'Llum de Nit' del 'Sí-No' -que fins al minut i mig sembla una apamada falca de sèrie de tarda a TV3-, en aquest cas, els primers segons de 'Ciutòpolis (Obertura)' apunten cap el que seria un nou himne del "rock català". No és fins als dos minuts quan la cançó esclata i agafa una altra direcció, que ens transporta a un espai imaginari, menys comú i més volàtil, surreal, amb un joc harmònic de veus que combina els meus estimats e inconscients acords lidis i augmentats, que s'aniran repetint al llarg del disc en els moments clau. La melodia de megafonia de l'inici és un "guinyo" al riff de 'Sol'".
"Abans d'anar a preproduïr el disc a 'la parcel·la", l'Àngel Arroyo "Loti" -baixista dels Oximorònics- havia gravat unes quantes idees al seu quatre pistes. Me les havia passat, i una d'aquelles exquisites peces era molt grunge i tenia dues parts. La primera em va cridar molt l'atenció: era un tros de riff de guitarra molt imponent i amb molt de pes. Vaig demanar-li si el podíem fer servir d'interludi entre la primera i la segona cançó, perquè em semblava ideal per explicar aquest moment de dubte del protagonista. Em va deixar fer-ho, però ell sempre hi trobarà a faltar dues coses: afegir-hi la segona part i posar-hi una bateria. Aviat, en directe "Loti". Mentrestant, el títol fa honor al seu nom oximorònic: Confusió Diàfana".
"Aquest riff no sé ni quan, ni com, ni on em va sortir. Però segur que era un dia que estava molt estressat. Però molt, és un riff infernal, piconador, imparable. El José Seguido, que ja el va començar a tocar en la seva etapa com a guitarrista oximorònic (2006-2009) li va afegir més tensió encara amb la pujada a Do pel que ara és el solo de teclat i el Jorge Varela va composar el "guinyo" a Bach per afegir-hi un dels molts ritmes de vida que conflueixen en la cançó. Jo vaig voler fer-ne un (de "guinyo") als LeCirke, perquè vam coincidir a l'estudi quan ells gravaven el seu primer disc. Per això, al tros tecno, hi apareix la seva caixeta de música reproduïnt 'Good Night Sleep'. Trobo sublim l'enfoc rítmic del Dani KTNa que, enlloc de fer caminar la bateria a 4/4 ho fa a la meitat i, contràriament al que semblaria d'entrada, "groovejant" més "lent" exagera encara més la velocitat del riff de la cançó. Com a anècdota sorprenent: el primer dia que la vam assajar, teníem tal connexió entre la banda que, sense haver-nos dit res prèviament, tots vam tocar un compàs de 3 enmig de dos compassos de 4!! (és el que finalment surt al 3'38"). 'Pressa' és potser de les úniques cançons de l'òpera rock que encara recorda punts d'un Roger Benet primerenc, i estilísticament, tindria cabuda en el primer disc".
"Una altra de les idees musicals del "Loti" gravades al seu quatre pistes i que generosament va deixar que posés a 'Ciutòpolis'. Un riff a 5 molt rítmic i frenètic que descansa en les parts B, també a 5, però arpegiades. Em va semblar que musicalment, aquestes dues parts podien donar molt joc per explicar amb quina facilitat podem generar opinió i amb quina facilitat ens poden fer canviar-la. Per això, en relació a la lletra, (per primera vegada em decideixo a escriure alguna cosa mirant més cap a fora que cap a dins) en les "parts A" el protagonista es caga inevitablement en tot el que veu que passa al seu voltant, i en les "parts B" és com si quelcom distragués al rapsoda urbà (perdoneu l'intrusisme poètic) i, de sobte, s'oblidés misteriosament del que estava parlant".
"Feia temps que tenia un riff a 7 que incomprensiblement se li enganxava a tothom qui li tocava. També tenia una intro amb uns "cops" i quatre acords amb una melodia per veu. Tenia també un tema del que volia parlar, la solitud. Però no sabia com acabar d'arrodonir la cançó. Així que, coherent amb el meu univers contradictori, si havia de parlar de la soledat, la cançó no la podia acabar jo sol. Així que èrem a Reus prepreproduïnt el disc colze a colze amb el Jorge Varela, i li vaig portar aquest material. Després de tocar la primera part, va improvisar màgicament uns acords. Per sort, ho gravàvem tot: havia tocat la tornada perfecte!. Mesos després, a l'stage de preproducció del disc, el "Loti" va reharmonitzar els baixos de la part final per fer-la més melancòlica i, per acabar-ho d'adobar, el Dani KTNa va fer caminar un 7 com si anès a 4 i llavors sí que ja teníem cançó. Per la gravació del disc, l'orella va demanar-me escriure un arranjament per quartet de corda. La idea era emfatitzar el moment dramàtic en que el protagonista creu que escaparà de l'absoluta solitud en la que es troba. Vaig intentar que la corda recolzés la melodia de les veus, que casés amb les idees rítmiques que el Dani havia gravat amb la bateria i que respongués als motius melòdics que el Jorge havia gravat al piano. Al final de tot, quan el quartet es queda sol, la idea inicial era que jo cantés unes frases per sobre, però m'agradava tant com quedava la corda sola que vaig decidir que no calia posar-hi les meves cordes vocals per sobre".
"Una altra perla musical del "Loti" que demostra tota la seva sensibilitat com a músic. Un altre regal en forma d'interludi instrumental pel disc que, no només és una cançó preciosa per si mateixa, sinó que ens ajuda a descansar després de tanta informació en les primeres 5 cançons. Un cop gravada la guitarra, que vam voler conservar el més natural i humana possible, -tal i com va quedar a la primera presa-, li vaig suggerir una melodia al Pep Espasa perquè ell la xiulés per sobre. Va entrar a la sala de gravació i la va acabar arrodonint (també a primera presa) com només ell sap bufar-ho".
"En aquesta cançó l'atzar hi juga un paper molt important, ja que neix de dues casualitats. La primera: el riff. M'explico: em vaig comprar un teclat controlador MIDI amb 8 pads i de seguida que vaig arribar a casa, el vaig endollar al programa de gravació que tenia per llavors. Encara no sé com, aquest programa li va assignar unes notes per defecte a cadascun dels pads. Vaig trucar al meu "germà musical" de tota la vida, el Chester (un dels primers Oximorònics) per ensenyar-li el precari home studio que m'estava muntant. Vam jugar una estona a fer cançons, i finalment va marxar i, per acomiadar-se, va tocar els pads un darrere l'altre sense cap ordre lògic però al mateix ritme. Va sonar exactament el riff de 'Pedestal Sense Escultura'. Ens vam mirar, ens vam posar a riure i vam dir: "Això és boníssim!". I el vaig deixar gravat, perquè "reposés". Temps després, currant ja amb el Jorge Varela, el vaig recuperar i vam buscar l'harmonia que casés aquell riff tan estrany amb la melodia també estranya que jo volia posar-hi per sobre. A partir de tot això es va anar construïnt la cançó d'una manera molt abstracta. Ja a l'stage de "la parcel·la", els Oximorònics no entenien res i no donaven un duro per com acabaria sonant la cançó, perquè només jo tenia més o menys la idea global al cap. Quan la van escoltar acabada no s'ho podien creure! "Això hem gravat nosaltres?". L'altra anècdota atzarosa té a veure amb la lletra, però ja us l'explicaré un altre dia".
"És la continuació de 'Pedestal Sense Escultura'. Representa la manifestació on el protagonista es veu feliçment integrat, deixant enrera els seus moments de soledat, i com també, poc després de sentir-se “part del tot”, n'agafa el rol de líder i s'emborratxa de conceptes que formen un discurs abstracte i divagador. Musicalment surt a partir d'una idea que havia gravat temps abans a casa amb una guitarra de 12 cordes, cantant-li al meu nebot Pol que acabava de nèixer. La cançó originàriament deia "Pol, ciutadà del Món!", i ironitzava sobre tot el que jo crec que es pot trobar en el moment que li ha tocat viure".
"És una idea que el "Loti" va fer la nit abans d'anar a l'stage de la preproducció. Recordo que va arribar a l'habitació d'assaig de “la parcel·la”, va endollar el baix i va dir "Ahir vaig fer una cosa que pot ser molt oximorònica". La va tocar i vam dir: "Això va dins!". Ell deia: "però si només és una idea!". Però el Pep ja estava transcrivint-la i el Jorge ja l'estava deconstruïnt harmònicament! Vaig voler convidar a Santi Ibarretxe (gran referent i amic!) a gravar un magnífic solo de saxo i al Raïm de Bogarde (de qui el Dani i jo som fans) a gravar la veu del borratxo. El joc de paraules se'm va acudir al final de tot, quan ja estàvem en el procès de disseny: La nit, ens ho dóna i ens ho treu tot, és reveladora i enganyosa alhora...: -Home, "Ni tant, ni tan poc!".
"És una de les idees de 'Ciutòpolis' que des del principi del projece tenia més clares que havia de ser-hi: La transformació d'adult a nen. El retrobament amb l'essència de les coses des d'un punt de vista madur. En l'espectacle en directe serà un punt clau a nivell audiovisual. En principi, aquesta transformació havia d'anar al final de la primera cançó del disc, però quan el “Loti” va tocar la part final de 'Ciutòpolis (Obertura)' als assajos fent tapping amb el baix, vaig pensar "això té personalitat musical i ha de ser un interludi a part de la cançó". I finalment, posar-la més endavant en el disc va anar perfecte per lligar la borratxera de 'Nit, anit tampoc' i introduir amb més sentit la cançó següent: 'Mal Son', on el protagonista tindrà tanta por com quan era un nen i es posava al llit a les fosques. El Miquel Àngel d'MBG Àudio (co-productor del disc), es va trencar el cap per aconseguir l'efecte desitjat i estic molt content de com ha quedat! A més, el Jorge va potenciar la idea metamòrfica, gravant un piano que també es transforma com si al principi el toqués un adult i poc a poc l'anés tocant algú més petit".
"Jo tenia un riff molt tètric per glockenspiel (sí, expressament pensat per l'"instrument del segle XXI"!) i una melodia de veu. Sabia que volia parlar de les pors però que també volia donar-li un punt de valentia. Com a joc musical, li vaig proposar al Jorge que reharmonitzés aquella mateixa melodia però que, enlloc de sonar poruga sonés coratjosa i esperançadora. Vam estar buscant opcions harmòniques fins que vam trobar el que ara és la tornada. Uau! Estava sorprès de mi mateix: d'una sola idea, n'obteníem dues parts!! Anys abans encara m'haguessin fet falta 4 idees més per donar per acabada només la primera part de la cançó! Deu ser el que es diu dels segons discs, que es "madura". El pont abans del solo oníric del Toni Just (guitarrista oximorònic) i la part final tenen clares reminiscències >>backdoormen'ianes! (La meva antiga banda de rock effort amb la que vaig gravar un disc, 'EXIT'). Per acabar-ho d'adobar, vaig voler convidar al Vicens Martín a fer un arranjament per la cançó. Va acceptar de seguida i encantat! Encantats vam quedar també nosaltres en escoltar l'arranjament, fagot inclòs! El títol de la cançó havia de ser 'Malson', però quan el Vicens va portar els papers, van aparèixer les dues paraules separades al capçal de les partitures. Em va agradar aquell espai divisori i així es va quedar!".
"Aquesta cançó, en un principi, no havia de formar part de 'Ciutòpolis'. Perquè em va sortir de sobte un diumenge al matí, ja submergits en el procés de gravació del disc. Estava passant una mala època i, una mica abans de les 7, em vaig aixecar de sobte, sense poder tornar a agafar el son. Creieu-me que mirar per la finestra un diumenge d'hivern al matí és, si més no, xocant. Vaig agafar l'ukelele i vaig fer la cançó tal qual. La vaig acabar i vaig trucar al Miquel Àngel. "Miguel, ja sé que és diumenge, però hem de gravar una cançó ara!". Havia de gravar-se aquell mateix dia. No sé com va acceptar, però es va gravar a primera presa, per això la veu està una mica tapada. Després hi vam afegir unes veus, un segon ukelele i l'steeldrum.".
"La idea embrionària de la cançó em va sortir en una època en que tocava el saxo a Spy Light i cantava a >>backdoormen, i llavors estàvem tot el dia donant-li tombs a la música i intentàvem fer riffs creatius i molt diferents, i un dia em va sortir el que ara és la melodia de flauta d'El Mar'. Amb els anys, sobre aquell riff "destartalat" va anar desenvolupant-se la idea del baix, inspirada en la manera de tocar del David Carnicer (baixista oximorònic 2003-2009). Després el Jose Seguido va afegir-hi la part que camina a 4 i jo hi vaig posar una lletra amb certa intenció poètica. Quan per fi, anys després la vam entrar a gravar com a cançó inclosa a 'Ciutòpolis', vaig pensar immediatament en convidar al gran Roger Mas, que va engrescar-se a venir a recitar-la i a cantar-ne també la part final. Una veu profunda, preciosa, que et submergeix immediatament dins 'El Mar'. A tot això, vaig voler gravar l'arranjament per big band que havia escrit per la cançó com a projecte final d'arranjaments al Taller de Músics. Un brutal solo de saxo tenor del meu mestre, Vicent Macián al final del tema, fan que, amb tot, musicalment s'aconsegueixi explicar prou bé quin és el tema de la cançó: intentar trobar l'ordre d'entre el caos, tal com passa quan observem el desordre equilibrat de l'oneig del mar".
"Quan amb el Jorge buscàvem interludis per explicar millor el viatge cap a la 'Ciutòpolis', -aquell espai on trobar-nos amb les nostres utopies personals-, vam pensar que la mateixa alegria que sentia el personatge en la cançó 'Ciutadà del Món (part I)' pel fet d'estar integrat en la manifestació, podia transformar-se en l'estat contrari: sentir-se totalment desplaçat d'allò que s'entèn com "el sentit comú" o "la normalitat". Com havia passat amb "Mal Son", partíem d'un sol motiu musical per aconseguir descriure dos estats d'ànim diferents. Així que vaig demanar-li al Jorge que transformés la mateixa melodia, abans eufòrica, en quelcom més o menys tràgic. De seguida, com sempre, ho va trobar. Vam empalmar-ho amb el riff de 'Pressa' desaccelerat i després, editant a l'estudi, se'm va acudir jugar amb les velocitats perquè s'entengués millor la transició cap a la bogeria de la cançó següent".
"Comença a partir del riff de teclat del principi, que jo havia gravat un dia sense cap objectiu, només com a idea. La part conclusiva del final, que acompanya el "de vegades penso que..." és idea del Jorge, i el solo de guitarra -digne d'estadi- gravat pel Pep, reforça l'èpica del fragment. Però ens faltava una "part del mig" i, el primer dia que el "Loti" va venir a assajar com a oximorònic el vaig voler "apretar" una mica, sabent de la seva creativitat, sempre a l'ombra: "Necessito que facis alguna cosa que pugui explicar musicalment com es remou la bogeria interna del protagonista". Sense pensar-s'ho gaire, va tocar seguits els tres riffs de la part del mig de la cançó. Feina rai vam tenir per comptar i enganxar el que va a 11 i 10! Dues col·laboracions en la cançó: part de la lletra està extreta de textos de l'Andreu Mesa, un amic que va escriure sobre temàtiques similars a les de 'Ciutòpolis' en el seu 'La Ciudad de Oro'. Espectacular segona participació al disc de l'immens Santi Ibarretxe al saxo i cantant en el seu llenguatge "Prímital". Cap altre boig entenimentat ho podia fer millor".
"Una idea molt progressiva del "Loti". A l'stage, quan el Dani va començar a passar-la amb la bateria per pillar-li el rotllo, va desplaçar un cop de caixa sense voler. Ens va flipar i així es va quedar per la gravació. Mentre no tenia títol, la cançó es deia 'Ascensor' (de fet, sembla un viatge en ascensor), i durant tot l'stage vam estar improvisant lletres a mode M.C. per sobre la melodia del baix, partint-nos de riure i parlant sobre problemes en comunitats de veïns. El títol definitiu és més trascendent: el protagonista passa pel contrari que un daltabaix: un baixadalt. Alhora, l'instrument protagonista de la cançó és el baix, que està en primer pla, dalt de tot. És un baix a dalt".
"És la cançó resum de totes les cançons, la conclusió de tot el que ha passat, però alhora té entitat pròpia. Riffs potents, parts acústiques, repeticions de motius d'altres cançons, moltes veus, arranjaments... Al final, torna a repetir-se la mateixa progressió d'acords i veus de la primera cançó del disc, referint-se al procés de vegades cíclic que pot esdevenir el viatge cap a la utopia personal".
"Una vegada més, una idea del "Loti". Tres acords perfectament encadenats. Estàvem gravant les acústiques del disc i vam gravar aquest tema sense saber cap on aniria ni si tindria cabuda. Mentre el "Loti" gravava la guitarra rítmica, el Toni estava fora de la peixera de l'estudi treient una melodia: "la puc gravar, que em fa il·lusío?". "Oh vés, i tant!". La cançó va estar parada durant tot el procés de gravació i mescla. Quan la vaig recuperar pensant que era una bona manera de posar fi al disc, donant-li un caràcter "pel·liculero" molt obert a lliures interpretacions, vaig trucar al Jorge per veure'ns i plantejar amb instruments virtuals com quedaria un arranjament simfònic a partir de la guitarra melòdica que havíem deixat gravar al Toni. Després de tota la feinada que havíem fet amb el disc, el Miquel Àngel em va suggerir gravar-ho, però amb instruments reals, i així ho vam fer. Em vaig posar a escriure l'arranjament i vaig muntar una "orquestra" en temps rècord (se'ns acabaven els dies a l'estudi). Quan, un cop acabat, el Toni va escoltar el resultat, i li vaig dir que tot allò partia d'una idea seva, no recordava res del que havia gravat dos anys abans".
--
Musi-Cata (Quico Tretze + Roger Benet)Dissabte 12 de juliol a les 20hCeller Mas Foraster, Montblanc
