Markus Detmer: "És important que el segell sigui un lloc d'acollida pels artistes locals"

L’últim botiguer de discos independent de Perpinyà manté viu un espai únic dedicat al vinil i dinamitza l'escena rossellonenca

Sebastià Martinet

, 25/06/2026 - 17:00

Música

Des de la minúscula botiga de vinils instal.lada al cor de Perpinyà, Markus Detmer ofereix 15 metres quadrats de resistència. Per bé que les plateformes digitals hagin desmaterialitzat la música i la nostra manera d'escoltar-la, el vinil segueix girant.

De fet, només fa onze o dotze anys que soc botiguer de discos. La meva activitat principal des de fa més de vint-i-cinc anys, és un segell

- Com ha vingut aquesta idea extravagant de convertir-te en botiguer de discos?
Això és una llarga història. De fet, només fa onze o dotze anys que soc botiguer de discos. La meva activitat principal des de fa més de vint-i-cinc anys, és un segell. Un segell fonogràfic que vaig fundar el 1998 a Colònia. Es diu Staubgold.

- I com vas arribar a Perpinyà?
La meva primera dona era francesa. No d'aquí, però vam viure junts a Berlín. Jo tenia quaranta anys en aquell moment. Ella em va preguntar si m'imaginava viure a França. Li vaig dir que sí, absolutament. He viscut tota la meva vida a Alemanya. Però havia de ser al sud, com més a prop del mar millor, segons el nostre pressupost també. Per tant, no era a Arcachon, ni a Niça o Cannes. Teníem amics a la banda de Catalunya, entre Girona i Figueres, els visitàvem i un dia ens van portar a Perpinyà. Ens va semblar xulo i vam comprar una casa al centre vila.

- No m'equivoco si dic que la teua botiga és de les més petites del centre de la ciutat en superfície?
Crec que sí. Potser soc fins i tot el botiguer de discos més petit de França o d'Europa. Estem més o menys a uns 15 metres quadrats.

- I hi pots encabir quantes peces aquí?
Com que hi ha un sistema amb calaixos contra les parets, diria que hi ha potser 5.000 discos.

- Chapeau!
Amb rigorositat alemanya (riu). El sistema de calaixos, l'he vist en línia en una botiga a Alemanya, concretament.

- Estàs molt ben situat per parlar de l'evolució, tant del comerç de la música com de la producció. Comercialment, la desmaterialització, ha influenciat molt?
Tothom deia quan va arribar el digital que era la fi de la indústria de la música. Que ja no vendríem res... Jo, vaig començar a vendre digital ja entre el 2003 i el 2004. Per tant, ja fa molt de temps. El format digital ha substituït el CD això és segur. Ja no en necessitem. Ara el streaming és una altra resolució i tens la mateixa qualitat. Em sembla genial per a la jove generació. Si imagino, quan tenia divuit anys, tenir accés a tota la música. Democratitza molt l'accés a la música. Ara, sobre el digital, no és fàcil per als petits segells comparats a les grans discogràfiques com Universal, Warner o Sony que tenen catàlegs immensos. És més fàcil generar diners així que si ets un grup o un segell petit amb un àlbum o dos.

- Dius que el digital havia substituït el CD, però no el vinil, finalment?
No. A més, la producció del vinil ha augmentat molt els últims vint anys. Molt. Això no vol dir que la música actual o nova es vengui més en vinil. És també perquè les grans discogràfiques han tornat a treure gairebé tot el seu catàleg en reedicions. Per tant, el fet que tinguin vendes, és gràcies als Beatles, els Stones o Michael Jackson. Tots els grans clàssics que encara es venen en milers, gairebé milions d'exemplars. Les reedicions prenen la major part del mercat.

- I els petits segells?
Els 1.000 exemplars que trèiem als anys vuitanta, han passat a ser 500 als anys 1990-2000, i són 300 exemplars avui. I estàs content si arribes a vendre 300 vinils, si és un grup desconegut, no de moda.

- Com aguanteu els segells menors doncs?
N'existeixen encara. Molt sovint són els mateixos músics els que fan el segell, els que editen discos. Per tant, la qüestió de si guanyo diners amb el premsatge i els tiratges és menys important. Si tu mateix, com a grup, treus la teva obra, tens un càlcul global amb els beneficis dels concerts, la ràdio, etc. No és un model econòmic únicament centrat en el disc. Un segell independent que fa tiratges de 300 unitats no és un model econòmic per si sol. Has de fer moltes coses i buscar altres mitjans. La tendència és que els petits segells es converteixin també en editors, perquè amb la venda de discos ja no pots ni pagar la producció. Signes per als drets d'autor, no per cinc anys, sinó per 10 o 20. I si tens bon gust, i un dels teus artistes esdevé un fenomen de culte al cap de vint anys, recuperes la inversió.

- Diries que l’estratègia del teu segell és de quilòmetre zero?
No només, però sí, els últims anys, sí. Allà on he estat, sempre ha influenciat el que he tret. Quan era a Colònia, molts artistes de Colònia. Quan em vaig traslladar a Berlín, el cercle es va ampliar i des que soc aquí, hi ha molts més artistes d'aquí al catàleg. També tinc produccions lligades a Pascal Comelade, que és alhora ultra local i internacional. És un regal tenir un personatge així aquí, al segell, perquè fa lligams amb el territori. Pascal és una mica el padrí de l'escena local. Sempre està a punt per fer una portada o col·laborar amb un grup sobre un tema.

- A Perpinyà, ets l'últim botiguer de discos que només ven discos?
Diria que sí. Si et refereixes a un botiguer de discos independent clàssic que fa novetats i suporta l'escena local, crec que sí, soc l'únic.

- Quina mena de clientela t’arriba a la botiga?
En tinc de molt joves, 14 o 15 anys, que venen amb els pares. Els nois busquen AC/DC, 'Highway to Hell', o rap francès. Les noies, pot semblar un tòpic, busquen folk o pop. The Smiths, ‘The Queen Is Dead’ és un àlbum que venc molt als adolescents. O grups com Arctic Monkeys, o Tyler ‘The Creator’. I després, els joves, que són molt clàssics, descobreixen Pink Floyd, Genesis, Led Zeppelin. És interessant que 40 o 50 anys després, descobreixin els clàssics. Això vol dir que la música està viva, que encara parla a tothom.

- I tu, estàs obligat, una mica com un llibreter, a adaptar-te a la demanda i a seleccionar novetats?
Per les novetats sí, tinc el poder de decidir, però sempre he de tenir els bàsics: Beach Boys, Beatles, Velvet Underground. Després, tinc les meves especialitats: música africana, llatina, electrònica, ambient, música experimental. Intento ser el més profund possible. Pels discos de segona mà, depèn de les col·leccions que compro. I és curiós, les col·leccions de fa 30 anys contenen els mateixos discos que la gent busca avui: Rolling Stones, Dire Straits, Supertramp.

- Hi ha alguna cosa que no hàgim dit i que t'hauria agradat comentar?
Només voldria destacar el segell Cougouyou Music. Tot el que és producció local passa per aquí. La idea de Cougouyou és realment sostenir l'escena local, incloent-hi una sèrie de 45 revolucions o compilacions com ‘Perpignan Burning’, que retrata l'escena actual. És important per a mi que el segell sigui un lloc d'acollida per als artistes locals. És producció catalana.