Taller Casserras

Foto: 

Cedida
Ferran Fontelles i Teresa Casserras al taller

Teresa Casserras: "El taller ha contribuït al canvi de rol dels gegants"

El Taller d'Escultura Casserras treballa amb els materials de sempre i conserva la tradició gegantera
Idoia Perich
,
19/08/2021
Arts
El Taller Casserras, a Solsona, és un referent de la imatgeria festiva del nostre país. Amb dues generacions al capdavant, Teresa Casserras (Solsona, 1990) entoma el llegat del seu pare Josep Manel Casserras (1929-1996) i del seu avi Manel Casserras (1957-2015). Treballen per la creació, la conservació i la restauració i això inclou la imatgeria festiva, que ha jugat un paper principal des dels seus inicis. Tot plegat va començar en un petit local a la Plaça Major de Solsona, on ara hi ha un aparador amb els treballs més representatius. Amb la demanda creixent d’encàrrecs, el taller es va traslladar a un local més espaiós, al carrer del Parc de la mateixa ciutat. Parlem amb la Teresa sobre què representa, des de la seva perspectiva, formar part d’una tradició festiva amb tant de pes com la gegantera. Fent equip amb la seva parella, Ferran Fontelles, i amb el suport de la seva germana Maria Dolors i la seva mare Maria Teresa Moreno, Teresa Casserras dóna continuïtat al taller d'on han nascut multitud de gegants, bèsties i capgrossos de la tradició catalana.
El mateix taller, que ha fet creacions molt tradicionals, s'ha burlat de la tradició amb figures ben caricaturesques

- Els teus avis, Manel Casserras i Lola Solé, van obrir una sastreria a Solsona, el 1952. El negoci es va anar redefinint… Quan va néixer el Taller Casserras ben bé?
El meu avi va obrir la sastreria ja una mica obligat perquè ell volia ser artista. El van enviar a Barcelona a estudiar sastreria, però amb el que invertia el temps lliure era en les classes de dibuix. La meva àvia era modista, així que en obrir la sastreria era ella qui hi treballava més, i el meu avi es va adaptar un petit taller al darrere, on impartia classes de dibuix i escultura per a la canalla. Era caòtic, la botiga era molt petita. L’any 1956, aquí a Solsona se celebrava el que se’n deia la Festa de la Coronació, se n’havien de restaurar alguns elements i aquests van ser un dels seus primers encàrrecs en imatgeria popular.

- Entre encàrrecs hi havia decorats de teatre, escultures, cartelleria… el teu avi tenia traça artística! Això s’hereta?
El meu avi era molt polifacètic, fins i tot bohemi. El meu pare també tenia traça i a més era molt i molt treballador, i jo… jo faig el que puc! (riu). La feina que fem és molt artesanal i requereix saber fer una mica de tot: fusteria, sastreria, escultura, pintura… A mi m’agrada i per això treballo per preservar també l’essència artística Casserras, que d’una manera o altra, es respira al taller.

  • imatge de control 1per1

 

Manel Casserras al taller | Foto: Cedida
- Es respira al taller i portes enfora, i seguiu endavant!
Les circumstàncies de la vida marquen en cada cas. La meva àvia va morir força jove, així que el meu pare no va poder anar a estudiar, sinó que es va haver de posar a treballar directament, i ho va fer en un banc. De la resta d’hores, en passava moltes al taller, que ha estat com una escola, on el meu avi li va ensenyar tot i va acabar dedicant-s’hi plenament.

- Després de la mort del teu pare, agafes les regnes del taller. Ets llicenciada en Biotecnologia i tens un màster en Medicina Translacional. Com et vas plantejar el canvi?
Jo vaig néixer al taller com qui diu, i sempre m’ha agradat. En el moment de triar què estudiar vaig decantar-me per la ciència, però amb els anys em vaig adonar que el que m’agradava era estar al taller, treballar aquí i viure a Solsona, que per a mi això és un gran què. En l’àmbit de la biotecnologia i la investigació hauria hagut de quedar-me a Barcelona, i no era el que volia.

- Què és el més gratificant de la teva feina?
Sens dubte, veure com s’estrena a la plaça una figura en què hem treballat. L’últim que hem fet ha estat de bestiari, el Lleó de Vic. Després de tot el temps invertit, viure l’estrena, amb la plaça plena, veient que agrada i que ja forma part de la ciutat és molt maco.

- Què suposa fer una figura de la magnitud d’un gegant?
Hi ha molts tipus d’encàrrecs. De vegades, el client ja ve amb una idea al cap, altres cops la creem nosaltres. En el cas del Lleó de Vic, per exemple, es tracta d’una peça que van trobar en un document del segle XVII on s’explicava que Vic havia tingut aquesta figura, així que s’anava força encaminat a com havia de ser. Quan s'aprova la imatge, fem un model únic de la figura, que inicialment cal modelar-la amb fang, i després cal traslladar-la al cartó pedra, que és el material final, passant entremig pel guix, amb el negatiu. Després se’ls fa l’acabat amb un estucat tradicional i llavors es pinten. L’estructura la fem amb fusta, tot i que el cos també és de cartó pedra. Després ve el vestuari. Treballem amb els materials tradicionals per a conservar tota la tècnica d’origen. Som dels pocs tallers que seguim treballant amb el cartó pedra i no amb fibres de vidre. Tot el procés el fem des del mateix taller.

- No ha canviat la feina amb la digitalització?
Nosaltres treballem de manera molt tradicional, tant en els materials com en les tècniques i això intentem preservar-ho tant com ens és possible. Per a nosaltres, aquesta és l’essència de la imatgeria tradicional i popular. Només puntualment alguns materials han canviat, com ara les coles, ja que ara n’hi ha de més resistents i lleugeres. Pel que fa a la restauració escultòrica, potser sí que treballem amb algunes eines digitals, però en el camp de la imatgeria tradicional la feina segueix començant amb el llapis en mà.

 

Alguna de la imatgeria realitzada al Taller Casserras | Foto: Cedida
- Són molts els pobles que compten amb el vostre segell geganter. Et sents part de l’esperit festiu català?
Una mica sí. El taller ha treballat molt per algunes poblacions i les seves imatges festives. Hi ha gegants que ja són emblemàtics i se’ls agafa especial estima. Els mateixos gegants del Pi, de Barcelona, que van sortir ara fa seixanta anys d’aquí. Ara els tornem a tenir al taller per restaurar-los. Em sento orgullosa del llegat del meu avi i del meu pare, per això segueixo amb la seva tasca, per conservar l’essència de la seva feina i perquè no es perdin aquests elements. Jo segueixo els mateixos criteris de creació i de restauració.

- Quina és la línia que defineix l’estil del taller Casserras?
Podem dividir els gegants entre els més tradicionals, com els de Solsona o els del Pi, que són més icònics; i els gegants més caricaturescs, fent broma amb figures que fan una picada d’ullet a la tradició. Això és curiós perquè el mateix taller que ha fet creacions molt tradicionals, se n’ha burlat amb figures una mica caricaturesques, més pròpies de Carnaval potser. També ens distingeixen alguns elements que hem anat incorporant en els gegants, com els braços articulats que fan que els gegants vagin ‘repartint’ mentre ballen, els ulls de vidre, o la pintura a l’oli amb pigments per donar una carnació més realista.

- El taller ha viscut un llarg recorregut, amb la prohibició del Carnaval, durant el franquisme, també. Què en saps d’aquesta etapa i del posterior auge?
De fet, la part més caricaturesca ve des de la recuperació de les festes dels anys 70 i 80 ja, que es fa un tractament festiu diferent, no tan lligat a elements i símbols tradicionals, ni a l’església, sinó que en remarca més la part festiva i fa mofa de certs contextos. Aquesta imatgeria és part de la festa i balla amb la gent des de dins, interactua amb el públic. Anteriorment es feien figures més altives, la gent es mirava com ballaven i prou. Penso que el taller ha fet una gran aportació en aquest sentit, ha canviat el rol del gegant. Els primers gegants que van sortir d’aquest estil van ser els d’aquí Solsona, però s’han estès i és un tipus de gegant que ha agradat i ha agafat presència a moltes poblacions. Aquí a Solsona ara ja no s’entén una festa si no hi ha gegants. A la Festa Major són els gegants més tradicionals i al Carnaval, els gegants que se’n riuen d’aquesta tradició tan dura que tenim aquí. Així va néixer la Família de Gegants de Solsona, més baixets i propers, amb mans mòbils, toves i a l’altura de la gent. Si els tradicionals eren quatre Gegants, doncs es van fer els quatre Bojos; si hi ha el Drac, que és una peça històrica, doncs es va fer la Draca; si hi ha l’Àliga, que és una peça més protocol·lària i surt a fer el seu ball davant dels càrrecs institucionals, doncs per contra hi ha el Xut, que és tot el contrari a l’Àliga… I així es va crear aquesta nova festa, que el 2020 va complir el 50è aniversari.

- Què és el Carnaval per la família Casserras?
Ui! El Carnaval és molta feina! El taller hi ha estat molt involucrat i cada any es fan peces noves i també se’n van restaurant. Des del principi, fem un Carnestoltes, que és la recreació d’un personatge solsoní, de qui se li fa una escultura i el corresponent ninot i al final del Carnaval es crema. El Carnaval forma part de la rutina del taller i alhora és una feina que vivim molt, tant des de dins com des de fora. Significa feina, i alhora festa. El vivim amb molt de gust!

- Creus que el taller ha marcat la tradició de Solsona? O haguera estat igual si haguéssiu estat ubicats a qualsevol altra banda?
Crec que ha estat al revés, ha estat Solsona que ha impulsat al taller a crear imatgeria. El meu avi dibuixava, pintava… però potser no haguera entrat en el món de la tradició popular, si no hagués viscut en un lloc amb tanta força en aquest sentit. També perquè hi va haver la necessitat de recuperar els gegants que s’havien cremat durant la guerra. Solsona i el taller han anat de la mà, i la imatgeria també ha crescut gràcies a la motivació que va tenir el meu avi per treballar-hi, qui es va involucrar moltíssim en la recuperació del Carnaval.

A

També et pot interessar