ÚLTIMA FUNCIÓ

La Guillermina, cabells arrissats color mandarina agafats en una cua, cara pigada, nas desvergonyit, ulls d’esmolet, pantalonet curt, genolls pelats, mitjons amacarronats al garró, sabates sense cordar, tirador de goma amagat en una butxaca i un grapat de còdols pintats de colors a l’altra, espera des del seu amagatall que comenci l’espectacle. Avui l’estrella és l’Hèrcules. La Guillermina és la seva millor amiga, de fet, n’és l’única. No es perd cap funció, una darrera l’altra, s’escola per un descosit de la lona i s’amaga darrera unes grades rovellades que no s’omplen mai de públic i des d’allà contempla els equilibris i petites acrobàcies que l’ensinistrador li fa fer.

L’Hèrcules és un gallofant. Meitat gall, meitat elefant, conserva el pes del paquiderm i el seu caminar lent i sapastre, però llueix un bec-trompa recargoladament esgarrifós i unes grans i espellifades ales de gall que amb prou feines bellugaria si no fos per la insistència de la Guillermina. T’has d’entrenar. Li diu sempre que estan junts, d’amagat de l’ensinistrador. Has d’exercitar-les aquestes ales per poder volar com un ocell. Que no t’agradaria? Ell se la mira desconcertat i rondina amb un lament barreja de xerroteig i bram enrogallat. Tot i així, tossut com és, no deixa de bategar aquelles extremitats amb barroeria, sense deixar de somiar.

Dins la carpa, calla el públic concentrat en el canó de llum que il·lumina els cortinatges, els tambors redoblen i ressonen al cor emocionat dels assistents. La banda comença a tocar i de sobte, s’obren les cortines, el feix de llum se centra ara damunt la vermellor d’una cresta immensa. L’Hèrcules surt al galop, branda el bec-trompa  ara cap aquí ara cap allà, les seves potes curtes i graponeres agafen velocitat alçant petits núvols de pols, a mitja pista obre les ales i comença un batec desesperat amb tota la força de la que n’és capaç, algunes plomes voleien escapades, com en càmera lenta. De seguida travessa la pista que se li fa curta, inevitable, com tocat de l’ala, corre i corre en direcció a la porta sacsejant impetuós aquell plomissall desmanegat. Just quan passa per la vora de la darrera grada, la Guillermina surt de l’amagatall, se li emparra al clatell i a cau d’orella li diu: Hèrcules, ets el millor, som els millors!!! L’Hèrcules, esperonat, travessa la porta en direcció al carrer en el mateix instant que la Guillermina llança amb el tirador un còdol que espetega a la closca de l’ensinistrador que s’ho mira bocabadat i de retruc trenca el canó de llum. A les fosques se sent un bram eixordador i l’Hercules, acluca una mica els ulls, nota l’aire fresc de la nit a la cara i finalment, alça el vol, feixuc però segur, cel enllà, amb la Guillermina d’amazona singular. I riuen de l’emoció i xisclen per damunt les teulades i veuen la carpa allà baix, molt lluny ja, i una lluna blava els espia per damunt els caps i els eixampla el cor la sensació d’absoluta llibertat.

Mentrestant la dona barbuda i el tragador de sabres caminen agafats del bracet de camí del circ. També hi enfilen l’August, adreçant-se el nas vermell i, amb pas encisador, Broska, l’endevinadora magiar, que m’ha semblat que amb un somriure mirava amunt i els picava l’ullet.