Eixarcolant i la llarga vida de les llavors oblidades

El col·lectiu de Jorba té l'objectiu de recuperar espècies silvestres comestibles i transformar el model agroalimentari i de consum

Helena Martín

11/03/2021

Entorn

A Jorba (Anoia) hi ha un hort on les males herbes no ho són, de dolentes. En aquest espai, el col·lectiu i cooperativa Eixarcolant treballa per conservar-les i afegir noves espècies al banc de llavors que estan creant planta per planta. Ho diu la mateixa paraula que els posa nom: 'eixarcolar' significar treure les anomenades "males herbes" dels sembrats, que amb la tasca d'aquest projecte han passat a ser una oportunitat per al consum.

La missió és transformar el model agroalimentari, totes les formes mitjançant les quals cultivem i consumim aliments

La malva, el lletsó o la cuscunilla són tres exemples de plantes oblidades. Aquestes eren retirades dels camps perquè es considerava que feien nosa. Res més enllà de la realitat: per amanida o per a cuinar-les, moltes espècies silvestres i varietats agrícoles tradicionals tenen usos comestibles i ornamentals que desconeixem i que Eixarcolant està redescobrint. Un altre cas molt popular és la verdolaga, una herba que apareix als horts, sovint en cultius de tomaqueres, que no creix en alçada i de la qual se'n pot menjar la fulla i la tija. De la parietària se'n pot fer pesto, la pimpinella té regust de cogombre, la borratja es menja arrebossada i la ravenissa blanca té un sabor picant similar al wasabi japonès.

Fora de les espècies que es mengen, també n'hi ha altres d'oblidades que tenen diverses utilitats i que expliquen part de la història d'un territori: per exemple, l'herbacol s'utilitzava per fer quallar la llet per a fer-ne mató i que no es fes malbé, per això si veiem que als marges d'un camí hi ha aquesta planta, és un indici que ben a prop hi havia antigament una casa de ramaders.

Totes aquestes espècies han estat habitualment arrencades dels cultius, però ara compten amb una segona oportunitat per créixer més enllà de l'etiqueta que les deixava fora del consum i el conreu humà. L'última acció del col·lectiu Eixarcolant en aquesta direcció ha estat posar a la venda fins a una setantena d'espècies de llavors silvestres en cinquanta localitats dels Països Catalans, que van acompanyades d'informació per tal de conèixer les necessitats i característiques de la planta i així ajudar a difondre les seves propietats.

Marta Palomas i Ramon Gassó a l'hort | Foto: Helena Molist
Dos dels enginyers agrònoms que es dediquen a la recuperació d'aquestes llavors, la Marta Palomas i el Ramon Gassó, expliquen que el procés d'obtenció de la llavor, des que es recull la planta fins que es fica dins els desplegables que es distribuiran per a vendre's, és llarg i laboriós. "Plantar, collir, assecar, trillar, triar, provar i conservar", enumera la Marta. Amb cadascuna de les espècies de les quals se'n vol extreure la llavor, s'ha de fer aquest recorregut. Li seguim la pista a una llavor de blet negre.

La vida d'una llavor de blet negre
El Ramon i la Marta van collir algunes tiges de blet negre fa uns dies i les van deixar assecar en un espai ampli que tenen a la seu d'Eixarcolant, al pis de dalt. Ara, amb guants, les porten a trillar manualment: "Agafem les plantes seques amb tota la mata i les passem pels garbells perquè en caiguin les llavors", diu el Ramon mentre frega la planta per una superfície que fa caure pellofes i llavors cap a un calaix situat a sota. Al calaix trobem restes seques de la planta i unes perles negres i brillants que són el futur de l'espècie: la preuada llavor. Ara, però, s'han de separar de la pallofa, és a dir, s'han de triar. Aquesta part la realitzen amb una màquina que vibra i que fa passar la mescla per un tamís que han d'escollir segons la mida de la llavor. Després d'algunes passades, en surt la llavor neta, un procés que encara estan perfeccionant i adaptant a cada espècie.

Gradació de la tria de la llavor. Al pot petit s'hi veu la llavor completament neta | Foto: Helena Molist
Abans d'entrar a la cambra frigorífica per a conservar-se, les llavors han de passar una prova de germinació, que determina si aquesta podrà donar vida a una nova planta. El Ramon ensenya les llavors que estan dins la càmera de germinació: a les de carabassa ja els han sortit filaments que demostren que són aptes per a créixer i, en canvi, n'hi ha d'altres que encara estan en stand-by, esperant a germinar.

La ciència, però, no sempre ha de regir-se per les estrictes normes del laboratori. "A vegades algunes llavors no germinen i sabem que ho faran. Això ens indica que no són les condicions o no és el moment adequat per a aquesta llavor. Hem vist que a les plantes silvestres els va millor fer la prova amb terra i llum natural que dins la càmera de germinació", comenta el Ramon. Això mateix els va passar amb la bleda de l'Alta Segarra i amb la tarongina, que semblava que mai germinarien: un cop les van traslladar a una part de l'oficina on els tocava la llum del sol, van esclatar ràpidament. En haver fet la prova de germinació, el procés té un últim pas: s'envasen per la venda o es porten a la càmera de conservació, on Eixarcolant té al voltant d'unes tres-centes espècies.

Llavors de carabassa germinada | Foto: Helena Molist
El patrimoni en una nevera
Cultivades, ornamentals i silvestres, aquestes són les tres categories del banc de llavors d'Eixarcolant, situat dins d'una cambra frigorífica sempre en moviment, on entren i surten espècies constantment. Segons explica l'enginyera agrònoma Marta Palomas, les llavors són vives i, per tant, al cap d'uns anys deixen de germinar. Per això s'han de plantar freqüentment per tal de tornar a obtenir llavors que puguin ser viables en un futur. Per exemple, les cebes s'han de tornar a plantar cada dos anys i els tomàquets, cada cinc.

"Mantenir un banc de llavors és molta feina", pronuncia la sòcia de la cooperativa. Per a cada espècie hi dediquen, com a mínim, cinc hores de feina, tot i que el temps de dedicació pot variar molt, ja que n'hi ha que costen més de collir o d'altres que necessiten més temps per assecar-se. En el cas dels tomàquets, argumenta la Marta, després de collir-los cal obrir-los, treure'n les llavors i posar-les en pots, i al cap de dos dies s'han de colar, assecar-les i posar-les a la nevera. "Multiplica això per tres-centes espècies", diuen els dos conservadors de llavors per evidenciar la feina que implica.

Llavors a punt per a la comercialització | Foto: Helena Molist
Tot i això, afirmen, és una tasca gratificant perquè l'objectiu final és primordial. "A mi m'agrada treballar amb llavors i plantes i preservar-les, és una pena que deixem de saber aquest coneixement. Quedarà als llibres, però la gent no sabrà que algunes espècies es poden menjar", pronuncia el Ramon. La Marta, a més de tocar la terra i veure tot el cicle de la llavor, també valora molt positivament el fet de treballar pel patrimoni natural. "Actualment no hi ha generació dins del món de l'agricultura, nosaltres volem preservar tot aquest patrimoni", diu la Marta. Per això sovint també parlen amb persones grans per saber si guarden llavors que podrien recuperar i afegir a la llista d'espècies a conservar. "Si la gent gran que les utilitzava mor, i no es transmet a la resta de la població civil, aquests coneixements s'aniran perdent", reivindica.

Un element vinculat a la pèrdua de les espècies i de la tradició agrícola és la desruralització, que la Marta d'Eixarcolant considera un problema: "Les persones se'n van cap a les ciutats i la gent que es queda a les zones rurals tenen menys feina. Hi ha nens que no han vist mai una gallina o una tomaquera, aquestes són les conseqüències del model que estem seguint, però el nostre col·lectiu treballa per revertir el model productiu i de consum", afirma l'enginyera agrònoma.

Marc Talavera, un dels impulsors d'Eixarcolant
El projecte d'Eixarcolant va més enllà de l'objectiu concret de la preservació i els nous usos de les espècies silvestres i les varietats agrícoles tradicionals. Marc Talavera, un dels impulsors d'Eixarcolant i doctor en Biologia, opina que la missió és "transformar el model agroalimentari, totes les formes mitjançant les quals cultivem i consumim aliments". Es tracta d'un canvi que busca la transformació a una escala més estructural: "Busquem transformar el model de desenvolupament socioeconòmic. Per això parlem de la justícia social, el preu just, la sostenibilitat i el desenvolupament que busca l'equilibri territorial. Volem ser un motor de canvi al voltant de com entenem l'alimentació i com organitzem l'economia, la feina i la societat i com es plantegen les retribucions econòmiques".

A l'esquerra, Roger Costa, dissenyador gràfic d'Eixarcolant
Actualment el col·lectiu es troba en la fase de comercialització de les llavors que estan recuperant. L'encarregat del disseny gràfic de l'envàs de les llavors és Roger Costa, que s'ha encarregat de donar al producte un format que també aporta informació al comprador, com el moment de plantació i collita o les parts que es mengen. Seria com un "full d'instruccions" perquè l'usuari pugui plantar-les i menjar-se-les de manera autònoma. "Teníem espècies de plantes silvestres que són desconegudes per la gent, vam pensar que el paquet havia de portar tota la informació, de manera que algú que no les conegui, les pugui plantar i consumir", explica el Roger. "El paquet és més que les llavors en si, venem tot el contingut", afirma el responsable gràfic.

Talavera confessa que Eixarcolant va néixer fa cinc anys sense cap pretensió que ningú hi acabés treballant, però quan van veure que la seva tasca era necessària, van començar a afegir línies de treball i el projecte va agafar més volada. Ara, i arran del salt qualitatiu que ha suposat rebre una subvenció en el marc dels 'Projectes singulars' de la Generalitat de Catalunya per fomentar l'Economia Social i Solidària, han pogut expandir el projecte i continuar pensant en noves obertures i iniciatives per impulsar el canvi del model de consum, que anunciaran en uns mesos. Les noves iniciatives se sumaran a les que ja fa anys que tenen recorregut, com la ja habitual Jornada Gastronòmica de les Plantes Oblidades a Igualada, els llibres de les Plantes silvestres comestibles o el Calendari del Bon consumidor, així com altres materials divulgatius.