Jump to navigation
- Com va començar el projecte fa 8 anys?Vam començar amb una voluntat molt clara: provar què passava si durant uns mesos caminàvem per la ciutat, a la deriva, amb un grup de persones que en aquell moment ens vam ajuntar de forma atzarosa. Aleshores estàvem treballant amb un grup de joves vinculats a la Universitat de Vic, i així vam formar el grup. Vam començar quedant als vespres, que és quan podíem, dues vegades a la setmana. I això va durar quatre mesos. L'objectiu era el procés mateix, com ara, caminar a la deriva sense més finalitat que la deriva en si mateixa. Sent conscients que ens inscrivim en una tradició del caminar com a pràctica estètica, educativa, filosòfica, i que tant en Jordi com jo veníem d'àmbits diferents. Ell més de les arts visuals i jo més de les arts de carrer.
- I aquests primers mesos van anar gestant el que avui és Deriva Mussol?Sí, de fet va ser quan es van anar creant les dinàmiques que hem anat fent sempre. Amb el temps ens vam adonar que calia acompanyar les caminades de petites parades on compartir el que estàvem vivint, on posar en comú l'experiència i on obrir espais de reflexió. Així que vam decidir crear uns espais anomenats 'Parlem'. Després de diverses trobades en forma de deriva, en proposàvem una en forma de conversa, com a fórmula de construir relat. I de tota aquesta experiència amb aquest primer grup, vam presentar una performance al riu que passa pel costat d'ACVIC que en aquell moment vam anomenar 'Deriva ficcionada'. La idea era transmetre l'experiència i l'impacte que ens havia causat tot aquell procés col·lectiu. I aquí, amb la decisió del Jordi i meva de continuar, ja neix Deriva Mussol.
Una de les trobades 'Parlem' | Foto: Cedida - Neix, creix... com evoluciona el projecte?La cosa més significativa que ha passat és curiosa d'explicar. Ens hem adonat de la importància d'insistir en aquella primera idea: seguir caminant posant el fet de caminar al centre de l'activitat i com a objectiu. I hem vist que és el que realment volem fer. Pot resultar fàcil pensar "però si això ja ho sabíeu el primer dia!", però no! Perquè socialment se'ns demana produir, i estem molt condicionades amb aquest fet. Per part nostre a l'inici hi havia molt qüestionament de "i amb això què fem?", "quan caminem hem d'oferir alguna cosa més?" i sí que hi havia inconscientment quelcom que de seguida vam veure que es desdibuixaria si canviàvem la manera de fer i que no havíem de fer res més que el que ja estàvem fent. Perquè creiem que el sol fet de trobar-nos per sortir a caminar té un potencial enorme. I realment com a activitat no productiva en el sentit estricte de la paraula (entesa dins el sistema fabril de producció) ens va fer adonar de la importància del procés com a espai de xarxa, de coneixement, d'oportunitats... per després desenvolupar coses a partir d'allà si fa falta. Caminar com treballar la terra, cultivar un terreny que després pot ser fèrtil per les relacions i per la cultura. I per nosaltres això ja és molt.
- I avui en quin punt us trobeu?Després d'aquest temps notem que la xarxa que hem creat és el fruit que d'alguna manera estem començant a recollir. Hem anat generant una complicitat al voltant de caminar i de la deriva que amplia la mateixa tradició en la qual nosaltres ens inspiràvem. I ens alegra molt quan ens ofereixen oportunitats i espais, sobretot per part de la gent jove; a Vic des de La Clota que ens van demanar fer una deriva amb elles, La Calla de Manlleu o com la de Remei Reviu. Això ens fa especial il·lusió perquè ens fa veure la força que té el fet quotidià i les coses orgàniques.
- Perquè el que passa en una deriva té a veure amb el que és quotidià. Caminar, parlar...Sí. El que passa és el que passaria si et passessis moltes hores al carrer -que moltes ja ens les hi passem-. I és que resulta més fàcil relacionar-te amb la gent, i si ho fas sense cap més objectiu que la relació en si mateixa, hi ha un potencial comunitari, i de fertilitat enorme. Has generat una xarxa, una connexió, que si necessites activar-la, s'activa. Perquè moltes vegades sembla en la societat que vivim que has perdut el temps relacionant-te, has perdut el temps trobant-te a un bar, i a mi em sembla el contrari. Totes aquestes coses que fem i que a l'acte no valorem com a útils, després ens donen un munt de possibilitats.
Deriva a Manlleu | Foto: Cedida - És clar. I precisament aquest pot ser l'interès que pot tenir la deriva avui? Tenint en compte que el concepte de deriva; caminar sense un objectiu específic -usualment per la ciutat- seguint cada moment els camins que una senti, prové ja del situacionisme.Sí. Crec que té a veure amb el que comentàvem abans amb relació a la utilitat de les accions que fem. I en aquest sentit m'agradaria citar a Nuccio Ordine i el seu llibre 'La utilitat d'allò inútil', que al mateix temps fa referència a Abraham Flexner, un autor que entre els anys 20 o 30 ja estava dient que les coses útils que s'han creat, s'han fet gràcies a totes les coses aparentment inútils que s'han fet abans. Tot això té molt a veure amb el treball de les dones encara que potser ara no és moment d'entrar aquí. Però és tot aquell treball que té a veure amb la cura de la vida i que es dedica a fer certes coses perquè d'altres, gràcies a tot allò que s'ha fet, puguin articular el que acaba sent visible. I com molt bé dius i també comentàvem, amb relació a la deriva ens emmarquem dins d'una tradició i hem begut molt de Michèle Bernstein i especialment un dels seus llibres que es diu 'Todos los caballos del rey'. També Guy Debord i la Internacional Situacionista és clar; perquè sempre se'l cita a ell però va ser un col·lectiu de moltes persones entre les quals ell va recollir en forma de llibres i textos el coneixement que s'estava generant.
- És a dir, Deriva Mussol beu de moltes fonts a més del situacionisme. Sí. També es recolza en veus com Rebecca Solnit i el seu llibre 'Wanderlust, una història del caminar'. De fet és ella qui inscriu la pràctica de caminar, de la deriva en una ciutat, com a pràctica política i com a pràctica de resistència. I això es relaciona molt bé amb el que vam fer divendres 28 de febrer al barri del Remei, a Vic. Perquè aquesta manera de relacionar-nos amb l'entorn a través del caminar no és nostre, és de tothom i hi ha sigut sempre. Caminar és de la humanitat, l'únic que nosaltres ens dediquem a fer-ho més sovint i després de tant fer-ho podem donar confiança a la gent, "podeu fer-ho i val la pena". I això permet que juntes ens adonem que sí, que efectivament és una pràctica política. Si ens trobéssim més i quedéssim per passejar la ciutat, ens l'apropiaríem i a més xerreríem més. No hi ha res més poderós que trobar-nos als llocs. I això sí que potser ja és la meva reinterpretació situacionista però crec que a partir de la situació que hi ha tu pots fer política creant xarxa.
- Què s'aprèn d'aquest compartir caminars i llocs?Quan les persones ens trobem compartint alguna cosa que ens connecta i que ens uneix -i aquí apareix el fet de caminar-, aprenem les unes de les altres. I això forma part de la naturalesa humana, compartir sabers. Passa que després, això s'ha anat institucionalitzant i hem perdut la confiança. Però sí, la gent quan ens trobem aprenem mútuament entre nosaltres. Amb el Jordi ho notem: hem après molt l'una de l'altra amb aquests 8 anys, de fet notem que ens hem format amb les àrees respectives. La majoria del que sé sobre l'art contemporani ho he après d'ell. Com també notem que hem generat un coneixement compartit, que quelcom s'ha posat en moviment al caminar.
- Potser podem dir que s'aprèn a aprendre les unes de les altres, doncs. Cosa que és més difícil que passi si camines sola. Si ho fas sola es genera un altre tipus d'experiència. Pots dialogar amb la teva veu interna o amb les persones que et pots anar trobant pel carrer. Però hi ha una altra cosa en el caminar juntes que el fet de fer-ho sola no t'ho permet. Només el fet de ser dona i caminar sola en una ciutat de nit, genera tot un marc que no és el mateix en el cas d'un home. Per mi com a dona, caminar amb Deriva Mussol o amb el Jordi, em permet unes experiències que per com són les coses no les podria tenir només jo.
Camí ral de Vic a Olot a peu | Foto: Cedida - I ara, cap on us dirigiu? Doncs ara aquesta pregunta em fa rumiar. I et respondria molt poèticament dient "On la deriva ens porti", però també m'agradaria parlar sobre quelcom que després d'aquests vuit anys hem après a valorar, a gestionar i que em sembla d'allò més important: l'organicitat. Que simplement vol dir aprendre a escoltar els processos, el moment d'en Jordi, el meu... Un projecte com aquest requereix un exercici molt gran d'escolta, perquè són molts anys i passen moltes coses a la vida. És una història de solidaritat, companyonia, sense pressió. "Si no ho fem aquest mes, ho farem al mes que ve." És com les plantes o les flors, no els hi pots dir que el mes que ve han d'estar florides, floriran quan toca. I així és com creiem que volem seguir funcionant. Per tant, responent-te a la pregunta de cap a on es dirigeix, et diria que com sempre a anar-nos escoltant i acompanyant. Podem escoltar-nos de sobte i decidir que ja és moment de fer una altra cosa, o ens podem passar 10 anys més fent Deriva Mussol.
- Així que l'escolta és un pilar fonamental pel funcionament del projecte també. Sí. I ho ha pogut ser així pel privilegi que tenim de tenir altres feines i d'haver pogut decidir molt al principi del projecte que no en faríem diners. Aquest fet fa que hàgim dedicat les nostres hores lliures a aquest projecte, de forma orgànica. T'adones amb el pas dels anys també, que si tu dediques temps a una cosa en què creus, que d'entrada s'allunya de la productivitat i de la utilitat, al final acaba revertint en altres aspectes de la teva vida que no t'esperaves. Acabes coneixent a moltes persones, t'adones que moltes coses es construeixen en col·lectiu, acaben apareixent fins i tot feines potser. Acaben passant coses.
Web Deriva Mussol Instagram Deriva Mussol
