Judit Monclús
,
15/01/2020
Espectacles

Aida Oset: "Barrejar disciplines i aportar la meva part creativa sempre m’ha apassionat"

L’actriu protagonitza ‘La lleugeresa i altres cançons’, un thriller musical en format de monòleg interior
Aida Oset

Foto: 

Carla Oset
Aida Oset en un moment de l'obra
Una infermera ha hagut de deixar la feina. Tancada a casa seva es mirarà al mirall i no es reconeixerà. Què va passar el dia D a l’hora H? Això és el que reconstrueix ‘La lleugeresa i altres cançons’, l’obra teatral en format de monòleg interior protagonitzada per Aida Oset (Barcelona, 1983). L’actriu actua, canta i toca diferents instruments en un experiment que casa el teatre i la filosofia, que s’encara als temps hipermoderns que assenyalava Lipovetsky. L’obra, que ha suposat el debut en l’autoria teatral del seu director, Ivan Benet, en una producció del Teatre Nu de Sant Martí de Tous, la podreu veure aquest divendres 17 al Teatre Kursaal de Manresa.

- El punt de partida de l’obra neix amb la idea dels temps lleugers i evanescents actuals segons el sociòleg i filòsof francès Gilles Lipovetsky. Com s’enllaça aquest pensament amb la història d’una infermera?
L’obra neix de les ganes de treballar junts que teníem amb l’Ivan Benet, director de l’obra i coautor juntament amb Víctor Borràs. Va coincidir que tots dos estàvem llegint Lipovetsky i que a l’Ivan sempre li havia interessat la possibilitat d’enllaçar filosofia i teatre, així que ens va semblar molt interessant parlar d’alguna manera d’aquesta lleugeresa del temps hipermodern. Per altra banda, volíem que la protagonista fos una dona i ens agradava la idea que cantés, perquè jo també soc música i perquè volíem que fos un espectacle de música en directe. La idea que fos infermera va sortir una mica a partir d’una experiència de l’Ivan i perquè creiem que és una d’aquelles professions que tenen molta importància però que molt sovint està invisibilitzada i que es troba a mig camí entre el malalt i el metge. Així que ens venia molt de gust explicar la història d’una infermera que ha hagut de deixar la feina i que intenta recordar a casa seva el dia D i l’hora H. Llavors, es van anar lligant d’una manera natural aquestes tres peces: el món de Lipovetsky, el d’aquesta infermera i el fet que en un moment donat comença a cantar. I a tot això, vam trobar la complicitat de Teatre Nu per dur-ho a terme.

- L’obra destapa la doble cara d’aquesta societat hipermoderna i "lleugera" en què vivim i la confronta amb les noves angoixes que crea...
Evidentment. És la idea aquella de com més amunt puges, de més amunt caus. Lipovetsky, però, no critica la societat des de la lleugeresa sinó que la posa en valor, explica com aquesta qualitat “lleugera” està estesa en el nostre món d’avui en dia: la nanotecnologia, les dietes, el tipus de relacions que tenim, el fet que tota la informació estigui emmagatzemada en un núvol i, per tant, en un lloc no tangible. Per altra banda, com bé deies, tot això ens dona una contrapartida i és que hi ha més estrès, més angoixa i molta més deshumanització en molts processos. La història també parla d’alguna manera d’això, de l’ésser humà davant de les màquines o d’aquesta necessitat de deshumanitzar-ho tot, que no sabem on ens col·loca com a éssers humans.

- Subratllo una de les frases de la sinopsi de l’obra: "A través de les cançons alleugerirà la seva condició d’animal hipermodern". La hipermodernitat ens despersonalitza, doncs?
Exactament. A l’obra, en un moment vital concret, la infermera fa balanç intentant endreçar i troba en la música aquesta lleugeresa que no li dona l’existència, ni el món real, ni el tipus de relacions. En un altre moment també es parla de les emoticones, dels missatges de WhatsApp, de les pantalles i de la poca interacció real que sovint tenim els uns amb els altres.

Aida Oset en una imatge procomocional de l'obra | Foto: Carla Oset

- A l’obra feu cert homenatge al món de la infermeria i a les persones que curen. Certa invisibilitat per allò que és essencial, com és el cas dels cuidadors, és també conseqüència d’aquests temps?
Absolutament. De fet, avui en dia es parla molt de la gent que cuida i que cura, que són imprescindibles. La d’infermera és una professió però també hi ha la gent que cuida a casa i que no cobra i que per això, d’alguna manera, són els últims del sistema malgrat fer una feina crucial. De fet, ‘La lleugeresa i altres cançons’ ve d’una experiència personal de l’Ivan Benet. Li havien de treure un catèter i ell sempre explica que l’infermera li va dir que després de treure’l li posaria el seu dit al coll durant dos minuts. "Tu estigues tranquil, però ara tinc la teva vida a les meves mans", li va deixar anar fent broma. Això demostra fins a quin punt són importants aquest tipus de professions. La infermera, al final, és qui més contacte té amb els pacients. El metge pot donar un diagnòstic però qui està amb el dia a dia dels pacients, qui se n’aprèn el nom, els tracta, els fa riure i els acaba coneixent és qui fa d’infermer.

- Potser també representen la humanitat d’aquest món deshumanitzat...
Exacte. Llavors, el que ens interessava era molt trobar aquest punt: què passa si algú fa una feina en què s’hi implica molt com a persona? Què pot succeir a partir d’aquí? I ja no puc explicar res més... [riu]

- I tot això esdevé a la vegada un joc de miralls en què tothom s’hi pot sentir reflectit. Per què creus que abasta tanta generalitat?
Crec que ens hi podem sentir molt identificats perquè, per una banda, més enllà del fet que sigui una infermera, el personatge està passant un moment de crisi i crec que en aquest sentit tothom s’hi pot sentir identificat. Per l’altra banda, hi ha molts codis de com estem vivint el nostre dia a dia que ens ressonen per tot arreu. Aquest fet de sentir-nos més éssers humans però adonar-nos que fins i tot estem perdent aquesta “qualitat” també és una cosa que ressona molt. Al final, és una història molt particular però en la qual hi ressonen coses molt universals i això ens fa tenir molta empatia amb la protagonista.

- Com ha estat la feina de combinar tots aquests elements en un monòleg?
Ha estat una feina preciosa perquè hem tingut la sort de comptar amb la complicitat de Teatre Nu, que ens va permetre treballar-ho en un procés molt orgànic en diferents fases. Això és un privilegi avui en dia en què molts muntatges s’assagen en només dos mesos. En aquest cas va ser molt natural perquè quan començàvem a assajar, jo anava component, i quan paràvem un temps, també anava fent música i ho repreníem i ho anàvem encaixant d’una manera molt orgànica. En aquest sentit, ha sigut molt enriquidor per a tots.

- Asseguraves que fer un monòleg et feia respecte. Ara que l’espectacle ha passat per la sala Beckett i ja ha arrencat la gira, es manté aquest respecte inicial?
No, és molt diferent. Sí que per a mi és el repte més gran que he assolit com a actriu perquè abordar un monòleg per qualsevol actor és una cosa important. I és com tot, com quan vas de viatge, que abans de marxar et fa respecte però un cop puges a l’avió l’aventura ja és una altra. En aquest sentit, em sento molt contenta d’haver-lo fet. Crec que hi ha un abans i un després en mi com a actriu pel que ha significat l’experiència i alhora també tinc moltes ganes de seguir ensenyant aquesta lleugeresa perquè encara no se li ha acabat la vida.

Aida Oset en un moment de l'obra | Foto: Carla Oset

- Com deies, la música i les cançons de l’obra són originals teves. Com ha estat el procés de composició?
Un cop ja havia llegit el text, quan vam començar a assajar, de cop i volta em començaven a ressonar idees. La lleugeresa et dona moltes imatges. Hi ha un tema que em va sortir a partir del mite d’Ícar, que vola perquè es vol apropar tant al sol que al final se li cremen les ales. Llavors, em va aparèixer aquesta imatge. Ho anava descobrint a mesura que anàvem avançant amb els assajos. També hi ha un moment de l’obra en què l’infermera es mira al mirall i no es reconeix. És aquell moment vital en què et preguntes quina mena de persona ets. Això em ressonava a Narcís quan es mira a l’aigua i s’enamora i acaba ofegant-se en la seva pròpia imatge. Aquests llocs intuïtius o frases del text que prenien molta importància, a mi em servien de motor per començar a fer una cançó. O ja més cap a la part final, que amb l’Ivan Benet parlàvem que volíem que fos un univers a l’estil de David Lynch, ja tenia una sonoritat al cap que lligava amb allò de què volíem parlar en aquell moment. A mi, és una manera de treballar que m’encanta. A més d’actriu, jo també soc música i barrejar disciplines i aportar la meva part creativa sempre m’ha apassionat moltíssim.

- ‘La lleugeresa i altres cançons’ és una producció del Teatre Nu de Sant Martí de Tous, que estrena amb aquesta obra el seu primer text per a adults i també és el debut d’Ivan Benet, director de l’obra, com a autor. Com ha funcionat l’engranatge de tota aquesta acumulació de primeres vegades?
Ha funcionat molt bé, d’una forma molt fluïda. Aquella cosa de les primeres vegades, de les bones experiències... L’Ivan Benet ja havia codirigit ‘Informe per a una acadèmia’, en què ell també hi apareixia com a actor, però com a autor ha estat la primera vegada. Amb el Víctor Borràs de Teatre Nu es coneixen de l’Institut del Teatre, de fa molts anys, i la veritat és que es van entendre molt bé. Va ser molt fàcil i, sorprenentment, van escriure el text molt ràpid. Ha sigut una molt bona primera experiència.

- Potser en vindran més...
Esperem que sí, de ganes no ens en falten.

Més informació: 

També et pot interessar