Joel Grau: "L’entreteniment ha de tenir una part d’educació però no hi ha d’incidir totalment"

La companyia deParranda celebra el vintè aniversari sobre els escenaris

Judit Monclús

12/03/2020

Família

Celebrar els aniversaris amb la gent que tens i has tingut al costat al llarg del camí és tan bon motiu d’alegria com sumar anys. Per això, la companyia d’espectacles deParranda compleix vint anys envoltada de la gent que l’ha fet gran al llarg del seu recorregut fins al dia d’avui. Ho feia amb un festival de tres dies -27, 28 i 29 de març- a laBastida d’Igualada, que finalment s'ha ajornat, fins a nova data. Ens ho explica Joel Grau, un dels fundadors del projecte.

- Com tots els grans projectes, deParranda va néixer al voltant d’un àpat. Quins són els orígens de la companyia que enguany celebra el vintè aniversari?
Sí, la majoria de coses sorgeixen al voltant d’una taula, és cert [riu]. Nosaltres provenim del grup teatral Goc i Magog. A partir d’un volum de feina molt gran que tenien dels seus espectacles de carrer de gran format, van crear una subdivisió de teatre més familiar i infantil, que ja és el que feien, però amb només un equip de persones que es dediqués a aquest apartat per poder oferir els seus espectacles. D’aquí, en va sortir Nets i Polits l’any 1996 on hi vam coincidir el Joan Cirera, la Clara Gavaldà i jo mateix. Va ser ja al 2000 quan nosaltres tres vam voler crear deParranda, grup al qual de seguida s’hi va posar el Fredi Marí per a les qüestions musicals.

- Què us va motivar a tirar endavant el projecte?
Entre nosaltres ens enteníem molt i de la casa mare, per dir-ho d’alguna manera, n’havíem après molt, però al final tens ganes de volar sol i de fer les coses a la teva manera. Vam pensar que ja érem grans i vam decidir tirar-nos a la piscina i provar de muntar els espectacles com nosaltres volguéssim com a companyia solitària.

Joel Grau i Mònica Torra a l'espectacle 'Cacau de contes' (2006) | Foto: Cedida

- DeParranda es presenta com una companyia d’espectacles per a tothom. Això de dirigir-los a edats concretes està passat de moda?
No, almenys jo personalment encara segueixo defensant el terme infantil. L’altre, el de tots els públics i similar, és un eufemisme. El nostre objectiu és del de dirigir-nos a un públic infantil però sabent que van acompanyats de gent gran, a qui també tenim molt en compte per captar la seva atenció.

- En tot cas, en alguns dels vostres espectacles incidiu especialment en les relacions entre avis i nets, com en el ‘Banquet d’històries’ o amb la iniciativa que vau tenir de fer que, pel preu d’un euro, fossin els nets qui convidessin els seus avis a veure l’espectacle ‘En contes d’un cove’...
El ‘Banquet d’històries’ va ser el primer espectacle de sala que vam tenir i va ser el que ens va donar a conèixer. Vam poder participar en una trobada de programadors de la Xarxa i allà vam tenir la sort de poder presentar l’espectacle i vam rebre molt bones crítiques i molt bona opinió per part dels programadors. A partir d’aquí vam poder anar tirant endavant els altres projectes i espectacles. Però tornant a la pregunta, sí que ens fixem molt en el públic que hi ha i el 40% de la gent d’aquest públic que tenim és adulta. Això s’ha de tenir en compte en comentaris, en bromes i fins i tot en la proposta que tenim d’espectacles, perquè també siguin atractives per aquest tipus de gent. Bàsicament, però, incidim molt en el públic infantil.

- Tenint en compte això que dius, que teniu públics de totes les edats, tots els temes són susceptibles de ser inclosos en un espectacle per a totes les edats o hi ha temes que són tabú?
Justament nosaltres creiem que tot es pot tocar i el nostre espectacle ‘Taulell de Colors’ és el que ho exemplifica més bé. És a dir, podem parlar d’educació sexual amb nens i nenes i, a més, fer servir uns elements tan adults com unes joguines eròtiques? Doncs, ho hem tirat endavant i hem demostrat que sí, que es pot fer.

- Llavors, l’entreteniment sempre ha de ser educatiu?
L’entreteniment ha de tenir una part d’educació però no hi ha d’incidir totalment. Recordo que als meus orígens es parlava molt del reciclatge i hi havia companyies que feien espectacles sobre aquest tema però com que tota l’estona ens estaven dient que érem uns porcs i que fèiem les coses malament, acabaven tenint l’efecte contrari. Per tant, aquesta educació s’ha de donar amb pinzellades i amb detalls al final de cada escena, per exemple. La base de l’espectacle, però, ha de ser l’entreteniment. A partir d’aquí, s’aconseguirà la part educativa que busquem.

Espectacle 'En contes d'un cove' | Foto: Cedida

- Al llarg d’aquests vint anys de recorregut heu apreciat canvis en públics d’edat determinada que us hagin fet reformular la manera d’explicar-vos sobre l’escenari? És a dir, no és el mateix un infant d’ara que un de fa vint anys, o el que entén o el que aprèn o la manera com percep les coses?
Jo crec que aquests canvis venen més pels programadors que no pas pel nen en si. És a dir, abans els espectacles duraven una hora o una hora i escaig, i ara els mateixos programadors ens demanen que siguin com a molt de 55 minuts. Com que ara els nens tenen molta més informació i molts més estímuls de tota mena, tot i que bàsicament són de pantalles, les escenes són més picades i molt més curtes que abans. Abans et podies estendre més en fer una escena o en explicar una situació i ara sí que has d’anar més de cara a barraca. Això sí que ho he comprovat.

- Més enllà de la durada, els temes també han canviat? Per exemple, uns anys enrere, un espectacle com ‘Taulell de colors’ potser no estaria tan normalitzat...
Sí, les temàtiques, clar! Ja fa una dotzena d’anys que es van obrir aquests temes. Bàsicament llavors era el de la separació i els divorcis. De mica en mica, també es van introduir temes com la pèrdua d’un ésser estimat, bàsicament enfocat cap als avis o la gent gran. Sí que llavors era una cosa molt trencadora i ara està molt instaurat. Les companyies busquem nous temes i noves fórmules per fer que l’espectacle sigui atractiu per a l’infant i captivador per a l’adult. Per exemple, ara es parla molt de la immigració i de les qüestions de gènere.

Espectacle 'Els Triacontes' | Foto: Cedida

- Vint anys no són pocs anys per a una companyia d’espectacles familiars. Malgrat això, creus que falta reconeixement públic per la tasca que feu aquest tipus de companyies?
Encara falta. S’han instaurat unes bases que ara s’han d’acabar d’assentar. Jo crec que encara falten uns cinc anys per completar tot el cercle vital. S’ha avançat moltíssim però encara falta consolidar els fonaments de manera que pugui interessar el públic. És a dir, de la mateixa manera que ja es programen espectacles amb temàtica i amb parts educatives o de formació d’altres conceptes, encara hi ha molts llocs on s’agafa la Caputxeta Vermella per a fer-ne espectacles. Això ho fan tant programadors com espectadors. Els pares que porten els fills a veure espectacles segueixen triant contes de quan ells eren infants. Val a dir, però, que ara també s’està donant la volta a aquests contes tradicionals amb un altre prisma i una altra perspectiva. El públic, però, encara farà més cas si veuen un nom que posi ‘Caputxeta’ que, per exemple, que posi ‘Taulell de colors’. Això està demostrat i ho sabem.

- Les xifres d’aquests vint anys es tradueixen en una quinzena d’espectacles i 2.300 actuacions per tot el territori. Quina és la clau per aconseguir aquests números?
Ser molt pesat amb els telèfons perquè els programadors et facin cas i un pic podem presentar els espectacles, poder mostrar uns mínims de qualitat que fan que agradin a la gent i s’ho passin bé. Clar, 2.300 actuacions després de tants anys vol dir que alguna cosa una mica bé segur que l’hem feta. I quan veus que hi ha moltes poblacions on repeteixes i que els programadors encara compten amb tu o que gent nova que programa ho fa a partir de consells dels veterans i encara compten amb tu, doncs això ens posa orgullosos i contents.

Espectacle 'Queviures' | Foto: Cedida

- I a partir d’ara, a quins reptes s’haurà d’enfrontar deParranda amb l’experiència que li aporta el seu recorregut?
La qüestió és seguir fent els espectacles d’animació que tenim en cartell perquè ens van molt bé i omplim les nostres aspiracions comercials per arribar al públic i als pobles on actuem. Hi ha moltes esperances amb ‘Taulell de colors’ perquè justament toca una temàtica bastant complexa i, fins i tot, difícil com és l’educació sexual per a la canalla. Cal que la gent vegi l’espectacle i s’ho passi bé perquè, a més, té la part educativa de la qual hem parlat abans: tracta la diversitat de gènere, el ventall familiar, el respecte, la cosificació femenina, els cànons estètics... Tots aquests temes els toquem lleugerament però amb un punt de missatge perquè després cadascú ho assimili a casa seva. Vull remarcar que és un espectacle amb educació sexual, no sobre educació sexual. La preposició és molt important perquè nosaltres no som sexòlegs ni psicòlegs. Ens hem assessorat però no volem fer un espectacle basat en això perquè no tenim les eines ni els coneixements per fer-ho i llavors estaríem fent una cosa més contraproduent que interessant i profitosa per a tothom.

- Quina resposta heu tingut amb aquest espectacle?
Reconec que l’espectacle ha tingut moltes reticències. Hi ha hagut un error personal amb el títol -abans es deia ‘SecXop’- i amb una sinopsi bastant gamberra. Gent coneguda meva, pares i mares, ens han dit que ens hem passat de frenada. Això ho assimilo i potser he vist que anàvem massa forts. Suavitzant el títol, fent una foto més divertida i atractiva, i amb una sinopsi més suau estem veient que hem creat interès. Quan acaba, veus que els nens s’ho passen bé i esperes que n’agafin alguna idea. Els grans, per la seva banda, se’t queden mirant com volent dir “ben trobat” i està ben encertat perquè una cosa tan adulta com unes joguines eròtiques siguin tunejades com si fossin titelles i s’aprofitin per fer-ne un espectacle infantil i per a totes les edats. S’ha d’anar innovant!