Anna Vila
,
12/12/2018
Llibres

Xavier Mas Craviotto: "Mentre segueixi tenint coses a dir, seguiré escrivint"

El navassenc de 22 anys és el Premi Documenta de literatura més jove de la història
Xavier Mas Craviotto

Foto: 

Marta Serran
Xavier Mas Craviotto (Navàs, 1996) és un jove navassenc que somnia i viu entre lletres. L’any 2014 va ser el 7è finalista al IX Premio Literario Jordi Sierra i Fabia, amb la novel·la ‘Lágrimas en el espejo’ i des de llavors, ha recollit una quinzena de premis. Amb només 22 anys, el Premi Documenta li permetrà publicar el seu primer llibre ‘La mort lenta’. Una ànima escriptora dins el cos d’un filòleg. Hi hem parlat i ens en fa quatre pinzellades.

- Has estat guardonat amb el premi Documenta més jove de la història. Quina sensació te n’endús?
La veritat és que és una mena de barreja de felicitat i vertigen. És un premi que respecto molt, perquè l’he anat seguint i té un palmarès de guanyadors que admiro profundament. A més, la novel·la serà editada per l’Altra, una editorial que m’agrada especialment, amb un catàleg que impressiona.

- 22 anys és un obrir i tancar d’ulls, i a tu ja t’ha donat temps per escriure un llibre. Com és possible?
Llegir i escriure a mi m’ajuda, entre moltes altres coses, a explicar-me tot de realitats complexes i abstractes que només poden copsar-se a través de la literatura. És una manera d’interpretar matisos i perspectives sobre el món i la vida fora de paràmetres prefixats que ens vénen donats des que naixem. Independentment de l’edat, penso que tothom que té aquesta mena d’inquietuds necessita fixar-les d’alguna manera, treure-se-les de dins, pensar-les i dir-les per posar-les en ordre i entendre-les millor. Quan poso en paraules una idea abstracta, comença a ser una mica més tangible, una mica més copsable, i el caos en què vivim se’m fa una mica més clar i una mica menys caos.

- Actualment estàs estudiant Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, tens pensat seguir pel camí de l’escriptor?
Mentre segueixi tenint coses a dir, seguiré escrivint, perquè sóc jo qui ho necessita. Si parles de professionalitzar-se com a escriptor, em sembla que, almenys en el nostre panorama literari, és molt complicat. Conec diversos escriptors amb molt de talent que han de treballar de moltes altres coses per poder viure al marge de l’escriptura, i això és una llàstima. A mi m’agradaria treballar, com a mínim, d’alguna cosa relacionada amb el que he estudiat. Penso, per exemple, en la correcció, els serveis editorials o l’ensenyament de català a estrangers o adults, tot i que no em tanco cap porta. I paral·lelament, escriure, és clar.

- Només en l’últim any, has guanyat una desena de premis literaris, entre ells el 1r Premi Literari Pepi Pagès, de Granollers, amb l'obra 'El Roure' i d’altres, en anys anteriors, com el 1r Premi Gabriel Ferrater d'Òmnium Cultural Baix Camp 2017 amb el poemari 'Phosphorus i Hesperus'. Com recordes aquestes experiències?
L’experiència dels premis sempre és gratificant, perquè vol dir que algú llegeix i valora el que escrius. A mi, per exemple, m’ha anat molt bé començar amb premis d’àmbit més local i m’ho he agafat com una mena d’aprenentatge que, mica en mica, també anava donant els seus fruits. Finalment, vaig fer el salt i vaig presentar-me al Premi Gabriel Ferrater d’Òmnium i aquest any al Premi Documenta, dos premis que ja comencen a tenir molta rellevància dins del panorama literari català i òbviament donen molta empenta per seguir endavant.

- La teva novel·la ‘La mort lenta’ es publicarà el març de l’any que ve. Sincerament, què és el primer que faràs un cop la tinguis a les mans?
Olorar-la, passar les pàgines, tocar-la. Em sembla que em costarà molt de pair veure el meu nom a la coberta d’un llibre d’una editorial que m’agrada tant. Realment, crec que serà un moment molt màgic, d’aquells que se’t queda congelat a la memòria.

Xavier Mas Craviotto durant el discurs d’acceptació del Premi Gabriel Ferrater d'Òmnium Baix Camp | Foto: Susana Craviotto.

- D’on neix ‘La mort lenta’ i perquè?
Precisament al llarg de la novel·la es va remarcant la idea que, sovint, les coses no tenen principis ni finals, i això em passa amb la gènesi del llibre. Sóc incapaç de respondre d’on va sorgir la història d’aquests dos germans, però realment l’argument no deixa de ser un pretext per parlar de moltes altres coses que m’interessen: la culpa, la mort, la dependència, la pèrdua, la incapacitat de trobar un lloc al món. Diguéssim que la trama és l’esquelet, mentre que tot el gruix de reflexió i la profunditat dels personatges en són els músculs i els tendons.

- Com definiries l’argument de l’obra?
La novel·la narra la vida de l’Aram i la Lena, dos germans que, amb una vintena d’anys, han d’afrontar la mort dels seus pares en un accident de trànsit. Mai havien estat una família feliç, però la mort dels pares els marcarà profundament, perquè s’adonaran que la mort és com un precipici: hi ets, i de sobte, deixes de ser-hi. Després de la mort dels pares, se’n van a viure junts en un pis de Sants, i allà dins hi creen una mena de refugi que alhora és un fangar on s’estanquen, i creen uns vincles de dependència molt forts. Un element extern al seu "refugi" farà que tot trontolli i prenguin consciència de la situació en què es troben.

- Tots tenim algú a qui admirem professionalment o considerem, en última mesura, com una inspiració. Ens sabries dir qui és la teva?
Sempre he pensat que tot el que llegim, veiem, sentim, deixa dins nostre un pòsit. És com si, dia a dia, anéssim captant un seguit d’estímuls que se’ns barregen i que, quan poden, surten disparats a propulsió. En el meu cas, els expulso del cos en forma de literatura. Tot i així, si vols noms concrets d’autors que admiro literàriament, segurament et diria la poesia de Vinyoli, Ferrater, Pizarnik, Carner, Marçal... També les proses poètiques de Foix. A l’hora d’entendre el món, darrerament m’han marcat molts autors com Nietzsche, el Marquès de Sade i Herman Hesse, per exemple. També miro de llegir molta literatura que s’està fent actualment per gent jove, penso en l’Irene Solà, la Maria Cabrera, el Guillem Gavaldà, l’Eva Baltasar, la Maria Sevilla... És una barreja de moltes referències indestriables que es fonen les unes amb les altres i que han donat lloc a aquesta novel·la.

- El premi Documenta, els mitjans, les entrevistes, un llibre pràcticament publicat... En poques setmanes has viscut experiències noves i poc quotidianes, com t’hi vas adaptant?
Ara estic molt més tranquil, paint-ho, però el dia que es va publicar la notícia va ser una bogeria. Jo ho vaig saber una setmana abans, però només ho podia dir a la gent més propera. El dilluns que va fer-se públic, el mòbil va col·lapsar i no donava l’abast: trucades d’amics i periodistes, felicitacions a les xarxes socials, entrevistes... De mica en mica la cosa s’ha anat calmant, i ara és qüestió d’anar-ho digerint a poc a poc i gaudir-ho molt.

- I ara, quin és el següent pas?
Esperar a tenir la novel·la a les mans, i seguir escrivint i llegint. Ara estic escrivint un poemari i tinc un recull de relats acabat per revisar i polir, que és la part que més m’agrada quan escric. I, sobretot, gaudir molt de totes les bones experiències que em durà la publicació de ‘La mort lenta’, que espero que en siguin moltes.

També et pot interessar