Anna Vila
,
26/11/2018
Música

Oriol Farré (Gossos): "Veus la cara d’emoció de la gent i això és molt gratificant"

El grup Gossos s’acomiada indefinidament dels escenaris amb dos concerts especials al Kursaal de Manresa
Oriol Farré, Gossos

Foto: 

Anna Vila
Oriol Farré homenatjant la gira dels 25 anys amb les mans
Comença el compte enrere. Aquest cap de setmana, Gossos dirà adéu als escenaris indefinidament, però ho fa des de casa, al Kursaal de Manresa. Després de 25 anys junts a la carretera, el grup català decideix fer una pausa i respirar. I la pregunta és: com es tanca un viatge de mitja vida? Amb la família. Tant al concert de divendres com al de dissabte 1 de desembre, Gossos comptarà amb la participació de grups i gent de l’entorn musical manresà molt propers a ells i que els han acompanyat al llarg de tots aquests anys. Deu grups que defensaran (¡ells sols!) cançons de Gossos a l’escenari. 25 anys després, es tanca una etapa, però no per sempre. Tornaran. En parlo amb Oriol Farré (Manresa, 1975) una de les cinc notes (junt amb Roger Farré, Juanjo Muñoz, Santi Serratosa i Natxo Tarrés) que forma la melodia Gossos.

- S’acosta el final, el dissabte 1 de desembre serà el vostre últim concert per un període indefinit. Esteu preparats?
Per fer l’últim concert, sí. Es van vendre les entrades molt ràpid i el fet d’avançar que paràvem, va provocar un ‘boom’ molt bèstia. Al maig, al concert d’inici de gira a l’Auditori de Barcelona, sota el lema de #JocantoGossos, volíem que molts dels grups que hem conegut durant la nostra trajectòria vinguessin a participar-hi, però no amb nosaltres, sinó ells sols, fent cançons dels Gossos. La diferència del concert d’inici amb els dos de Manresa és que al d’inici, eren grups que hem conegut arreu de Catalunya.

- Els d’aquest cap de setmana són tots de Manresa?
No tots, hi ha algú que ha volgut participar que no és de Manresa, però és molt proper a nosaltres, ens hem conegut abans personalment, que musicalment.

- Han triat ells les cançons?
Sempre. A Barcelona va passar el mateix. Els hem donat carta blanca. I tal com vam fer a Barcelona, no totes les participacions són musicals, sinó que hi ha actors.

- Actors que cantaran?
No, actors que interpretaran una cançó. Aquestes participacions no són presencials, sinó que està tot gravat. No hi ha cap mena de pausa, sinó que quan acaba una cançó, ja ve el vídeo i quan acaba el vídeo, ja hi ha un altre grup. És un concert continu, com si fos una mini pel·lícula.

- Segurament us ho pregunta tothom, però perquè dieu adéu?
Fa sis anys vam fer una parada, per poder fer un disc ben fet, però mai ho havíem fet així. Ara toca parar pel moment que passem, l’edat que tenim, la conjuntura personal de tothom... Portem uns anys molt frenètics i no és que estiguem cansats, però necessitem trobar-nos, a nosaltres; agafar una mica de perspectiva de la situació i analitzar cap a on tirarem. La parada pot ser d’un any, de dos o de cinc, no ho sabem.

- Però tornareu.
Tornarem. El que no podem fer és tancar la nostra trajectòria així com ho fem ara. Si pel que fos, decidíssim que no tornem, tornaríem a fer una gira per fer un comiat total. Però no, no. Quan diem indefinit, és totalment real.

Els Gossos, d’esquerra a dreta: Natxo Tarrés, Santi Serratosa, Roger Farré, Oriol Farré i Juanjo Muñoz. Fotografia: Àlex Carmona

- Després de 25 anys de trajectòria, haureu recopilat grans records, tan a sobre com a fora els escenaris. Quin és el primer que et ve a la ment?
Impossible. Mira, a l’últim disc hi ha una cançó que es diu ‘Tots cinc’, on cada un de nosaltres fa una petita referència a això que estàs dient tu. És a dir, què significa i quin record tenim cada un de nosaltres de la nostra història. Jo, per exemple, parlo de carreteres infinites. Els viatges en furgoneta que creen un cercle d’amistat increïble. Penso que només és comparable, i en el nostre cas és bastant més fort, amb els equips de futbol, de bàsquet... Tot i que en un equip, la vida personal de cadascun no entra al joc, en el nostre cas sí, perquè ens coneixem des que érem molt joves.

- S’ha de reconèixer que 25 anys donen per molta vida.
I tant! Quan vam començar jo tenia 18 anys. Increïble, increïble.

- Us acomiadeu a casa, al Kursaal de Manresa, no sembla pas una casualitat.
No és casualitat, no. Mola que sigui a casa i la gent del Kursaal està molt a l’aguait! Aquest any, Manresa ha sigut la capital de la cultura catalana i tenim la sensació que no se’ns ha donat l’oportunitat de tenir un punt de protagonisme dins aquest any. En canvi, el Kursaal ha pensat amb nosaltres des del moment zero. Van ser els primers que ens van venir a dir: “Què fareu i com ho voleu fer?”. Ells mateixos van proposar que féssim el tancament aquí. I tal dit, tal fet!

- Tot i abandonar indefinidament els escenaris, no negueu una possible participació en concerts en clau de país…
No és ben bé en concert, sinó que hem dit que ens retirem, que deixem de fer concerts, excepte si l’escenari polític ens ho demana. Nosaltres hi serem, perquè estem molt indignats amb la situació. Ho hem viscut molt des de dintre, hem estat implicats sempre que hem pogut. El 20 de setembre, el dia dels Jordis, estàvem tocant al seu costat. Estàvem allà quan tot allò va passar, per tant, poden dir el que vulguin que nosaltres sabem perfectament què va passar. Hem tocat a la presó no fa gaires dies, a dintre. Una sensació que, ja que hi ha gent que s’ha mullat molt, els altres, els que hem provocat que ells s’hagin mullat, estem en deute. Per tant, el que faci falta. I no vol dir un concert eh, vol dir, què s’ha de fer? Anem-hi!

- Queden pocs dies al calendari de gira, cap on us dirigireu a partir d’ara?
No ho sabem, tothom seguirà treballant en els seus projectes personals. El Juanjo té un estudi de Mastering, el Roger i el Natxo tenen una història d’un homenatge a Bob Marley, que possiblement sonarà amb més força; el Santi està posat en històries del Body Percussion i dóna classes per tot el món, i jo estic posat en el món de la producció. Per tant, cadascú donarà més força als seus projectes personals. Musicalment? No ho sé, ningú descarta res, estem oberts.

- Us va resultar dur prendre la decisió de deixar els escenaris?
En certa manera. Difícil, perquè és la nostra vida. També és una font d’ingressos molt important, tot i que no la principal. Per altra banda, hem vist clar que la necessitat de parar hi era. No hem sigut mai estrategs a nivell d’empresa, parem perquè toca parar. No hi ha cap estratègia, no ho hem fet mai.

Els Gossos, d’esquerra a dreta: Santi Serratosa, Roger Farré, Natxo Tarrés, Oriol Farré i Juanjo Muñoz. Fotografia: Àlex Carmona

- La vostra història comença al 93 i comptem que encara li queden moltes pàgines per escriure... Si poguessis tornar al vostre origen, quin consell et donaries, a tu i al grup?
Cap. Diria gaudeix, fes-ho perquè et motiva, no siguis ambiciós, toca de peus a terra i curra, que aquí ningú et regalarà res. El factor de la sort és molt important, però curra, perquè si passa el tren de la sort i no te n’adones, no serveix per res. Has de seguir creient en tu i seguir treballant, sempre. No conec cap grup de música que siguin uns ganduls i els hagi anat bé les coses.

- Estàs nerviós per aquests dos últims concerts?
Encara no. En portar la producció tinc massa feina, no tinc temps. Després ja me’n posaré, si fa falta. Però em fa patir més l’emoció que no pas els nervis. L’emoció et pot jugar en contra. Quan vols interpretar no pots perquè el cos et falla, vols emetre una nota i l’emoció no te la deixa treure.

- T’ha passat alguna vegada?
A cada bolo. Sempre hi ha una cançó que sense saber perquè, et toca. Veus els teus col·legues al costat i tens una sensació increïble, que ho estiguis fent amb els teus amics ien aquell moment, em supera. Vaig a cantar i em falta l’aire, com una sensació d’ofec. Però no és una mala sensació, és molt agradable.

- I en relació al fenomen fan, com ha evolucionat al llarg dels anys?
La gent es controla molt. Al principi no, era increïble, una bogeria. Però bogeria, com potser no he vist mai aquí Catalunya. Després el que hi ha hagut és una admiració molt gran per part de diverses generacions. La generació que va començar s’ha anat fent gran i ara venen amb els fills. La mitjana de concerts nostres sovint supera els 40 anys, i veus la cara d’emoció de la gent i això és molt, molt gratificant. A mi ara em fas triar, què prefereixes: un pavelló amb 5.000 joves bojos o un teatre amb 800 persones emocionades? Per l’edat que tenim, ens emociona molt més la segona opció. Clar que emociona tocar en un estadi amb 25.000 persones, però segurament el públic que va a aquests llocs no et ve a veure directament a tu.

- I tornem a l’origen. Abans de formar el grup, ja éreu amics?
Bé, el Roger i jo som germans. Amb el Natxo anàvem junts a l’institut i el Juanjo jugava handbol amb mi; o sigui, ja ens coneixíem. Un dia, aquests coneguts ens vam trobar en un lloc i l’endemà, érem els Gossos. Una situació en un passadís, amb unes guitarres, amb un so i vam quedar tots frapats. Va ser un amor a primera vista! Malgrat que ens coneixíem i ens respectàvem, l’amor a primera vista d’aquell dia va ser tan bèstia, que no vam poder decidir si ho fèiem o no ho fèiem, ens ho vam trobar a sobre.
 

També et pot interessar