Cecilia Aymí: “Diuen que la maternitat pot estimular encara més la creativitat d'una artista”

La soprano tortosina reflexiona sobre la societat i la cultura en un 'Esmorzar Savi'
Surtdecasa Ebre
,
07/02/2014
Activa't

Se la veu una dona de caràcter. Forta i d'idees clares. Posa paraules precises a les seues conviccions i als seus descobriments. Així, resumint, podríem dir que Cecília Aymí (Tortosa, 1978) és una bona comunicadora. Això és el que fa també als escenaris. Quan es posa a la pell d'un personatge i li cedeix la seua veu en una òpera o un recital. Si fem un senzill sil·logisme hipotètic, afegiríem que aquell qui sap comunicar és aquell que té el cap clar, i normalment qui el té, és perquè s'accepta i estima la seua essència. Aquest recorregut que s'aprecia, només sentir-la parlar d'ella mateixa en una cafeteria, l'ha fet en paral·lel al seu creixement com a soprano. Filla del músic Rossend Aymí, es va graduar al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona, després d'haver passat pel Conservatori Professional de Música de Tarragona. La seua inquietud per l'òpera la va portar a Munich per perfeccionar la seua tècnica. Les ganes de descobrir les potencialitats de la veu la impulsaven a seguir aprenent fora. Ha actuat en escenaris prestigiosos com el Gran Teatre del Liceu, el Palau de la Música o la Wiener Saal de Salzburg per, finalment, carregada d'experiències, tornar a casa. Fa tres mesos va inaugurar el seu estudi a Tortosa. Un centre de veu i cant per perfeccionar la tècnica vocal que porta el seu nom.

Cecília Aymí contesta...

 
Normalment esmorzo... Dues torrades amb mel de casa.
 
Compartiria un cafè (a la Cafeteria Bombó de Tortosa) amb... Elvira Hidalgo (mestra de Maria Callas, de Vall-de-roures)
 
En diumenge, el que més m'agrada fer és... Caminar per la natura amb bona companyia.
 
El plat que més m'agrada cuinar... Pollastre a la cassola.
 
El meu paisatge més inspirador... L'interior d'una catedral gòtica.
 
Pensaments recurrents abans d'anar a dormir... Una ovella, dues ovelles...
 
L'últim regal que he fet... Una cançó als meus alumnes de 4 anys.
 
Una cançó... Les quatre cançons últimes de Richard Strauss.
 
Un llibre..Siddharta de Herman Hesse
 
- Per què creus continues cantant?
Perquè és el que més feliç em fa. Em desperta una gran quantitat d'emocions, m'ajuda a prendre consciència del meu cos i em produeix una sensació de benestar impressionant. El cant és l'instrument més complert que hi ha. No és com el piano que has de conèixer la seua estructura per adaptar-t'hi. El cos, les vísceres, són la màteria de la que està feta l'instrument de la veu. Això em desperta moltes incògnites... El gran misteri del cos...
 
- És un art molt complert...
Wagner deia que la síntesi total de les arts és l'òpera. El cantant no és només música sinó també poesia. A través de la comprensió dels diferents autors, pots arribar a comprendre l'immens calidoscopi d'emocions humanes.
 
- És a l'escenari on fas públic aquest autoconeixement...
Sí. Però l'autoconeixmenet no només surt a l'escenari. També em serveix a la vida quotidiana. Un escenari és un escenari, i imposa, però suposo que és pitjor la jungla de la ciutat.
 
- Suposo que estableixes una espècie de diàleg emocional entre tu i els diferents personatges que has interpretat.
Sí. En un recital, a cada cançó interpretes un personatge diferent. Has d'intentar connectar amb els sentiments que cada autor volia transmetre. Això t'impulsa a haver-los de trobar en tu mateix.
 
- Aquest exercici posa en evidència que el llenguatge verbal és molt limitat a l'hora de descriure emocions...
Sí, hi ha sentiments que només podem explicar-los amb la música, que és el llenguatge més precís i més universal.
 
- Sí, perquè ens agrada escoltar òpera, fins i tot sense entendre-la, veritat?
Podriem parlar de la bellesa. Però, què és la bellesa? Doncs tant uns cànons associats a la nostra herència cultural com una morfologia d'una matèria determinda. A Occident, normalment tenim un codi comú per interpretar els estimuls sonors. Ara bé, hi ha molts estudis que demostren que els enllaços moleculars geomètrics produeixen un so que transmet benestar. En canvi, l'anàlisi d'un estímul sonor agressiu reflexa estructures moleculars rares i dificils. Fes un experiment: posa en dos pots una mica d'aigua i arròs. A un pot, parla-li i digue-li coses boniques; i a l'altre crida-li i digue-li coses desagradables. Al cap d'un temps, l'aigua d'aquest últim es podrirà, mentre que l'altre es mantindrà. Tenint en compte que el 80% del nostre cos és aigua... Imagina't.
 
- No ho sabia. Increïble...
Des de sempre els budistes han utilitzat el so 'Om' en els seus mantres... Per a ells, era el so primordial. Si cantes coses de músics excel·lents, imagina't l'explosió de benestar i d'espiritualitat.
 
- Per què la societat no valora l'artista i l'art?
A Espanya, l'artista s'associa molt a la bohèmia francesa, del llibertinatge, la vida alegre, passar-ho bé i riure. També amb la imatge de bordell, de folklòrica i de mort de gana. Ens hem quedat amb això. En canvi, a l'Edat Mitjana la música als monasteris s'entenia que era el que més apropava a Déu.
 
- Les persones tenen criteri?
La gent té més criteri del que ens pensem. Molta gent em diu “Ceci, jo no n'entenc però em va encantar, pot ser que ho hagin fet de puta mare?”. Aquest estiu, al Deltebre Dansa, va venir el Peter Jasko i jo em vaig esborronar del fantàstic que era. Un home de la Cava, en acabar, es va aixecar i va cridar fort “Sí senyor, ets un artista!”. Aquell home, segurament treballador de l'arròs, mai havia vist un espectacle similar, però va saber apreciar la bellesa de la representació. La bellesa tothom la sap veure.
 
- S'han gestionat malament els recursos?
Crec que els grans teatres s'han gestionat malament, sí. Al Teatro Real o al Liceu es va optar per portar companyies estrangeres, quan aquí tenien una escola perfectament preparada per fer tots els papers que han anat a buscar fora.
 
- Per què?
Perquè entren interessos d'agents que es volen embutxacar. Com a mínim, la crisi ens ha servit per això, per reformular. Des del meu punt de vista, fa falta més art underground.
 
- Tot i que el problema segueix sent de base...
L'art no es valora ja des de l'educació infantil. Com vols tenir una societat culta, si a l'escola, a la primària i la secundària, no se li dóna una importància? Primem l'escriptura, les matemàtiques i l'anglès. No s'ajuda a despertar l'interés per la sensibilitat humana, i per construir un pensament crític i creatiu.
 
 
- La classe política és la que més apartada està d'estos valors?
No podem generalitzar. Però en general penso que els polítics estan ben allunyats del que pretèn l'art...Tot i que alguns polítics es passin un espectacle sencer teclejant al mòbil, no dubto que en els seus moments d'intimitat els agradi gaudir de l'art. Ara bé, moltes vegades la seva presència en les activitats culturals és una pantomima o un 'paripé'.
 
- Per molta gent anar a l'òpera o al teatre és un símbol de poder...
Sí, això és un tema d'indentitat de classe. Hi ha gent que revesteix de luxe i fals glamur per sentir-se superior. I l'òpera s'ha associat amb el glamur.
 
- La crisi també ha estat el procés d'emprendre el teu propi negoci.
Sí, és el resultat d'un procés de maduració. Hi ha una certa edat en què ets tu ja qui pot aportar coses als altres. Ara bé, es necessita molt valor i empenta. Suposo que la mateixa que tens per sortir a l'escenari. Mon pare sempre m'ho diu: “Jo no sé d'on treus este coratge...”
 
- D'on diries que el treus?
Suposo que en bona part és gràcies a la meva sang de Navarra i de Burgos. D'aquesta genètica de guerrer i lluitador. En aquesta vida, poques coses m'han fet por. Penso molt en l'ara i en la meua capacitat.
 
- No has tingut mai por escènica?
Sí, alguna vegada. Un any que vaig estar en crisi. Sortia a l'escenari i patia molt. Estava allà dalt i tenia moltes ganes de fugir corrents, encara que la veu seguia sortint... Suposo que no és un aspecte que se superi amb l'edat i l'experiència. Els nervis a l'escenari van molt lligats al teu moment vital. La vida i l'escenari se retroalimenta. Jo vaig tindre una profe alemanya que cantava i que em dèia que, en 70 anys, era quan tenia més nervis i més pànic escènic.
 
- Com et veus tu als setanta anys?
Fent el que m'agrada i treballant. I sobretot continuant aprenent. Vull que el camí de l'aprenentage mai acabe. El que m'agradaria és tenir totes les capacitats físiques i cognitives per poder seguir amb aquest aprenantge, sigue quin sigue el context. Tots els apartats de la vida s'han de retroalimentar i han d'estar en armonia. Si no estàs bé personalment, dubto que pugues fer res més. El mateix amb les necessitats, m'imagino que si una persona té gana, de què li servirà que li parles de Freud? 
 
- Com es planteja la maternitat una artista com tu?
Això és un tema important en la vida d'un artista. Quan ets mare, deixes de pensar en tu i has de pensar en un altre. Ara, als 35 anys, per primera vegada em sento capaç. Suposo que em sento una persona completa i formada. Capaç d'aportar el que necessita una criatura. Al teatre del Liceu, he vist una dona que estava a punt de parir i actuar. Suposo que has de tenir la voluntat i el caràcter de pensar que és possible. Quan arribes a estar estable professionalment i personalment, i tots els anhels més forts d'aprendre, viatjar, etc els has pogut realitzar, arriba el moment. La maternitat ha de ser una experiència magnífica perquè et redescobreix moltíssimes coses teues, la infantesa, la creativitat... Jo tinc amics que ser pares els ha estimulat encara més la creativitat.
 
--
 *Aquest espai està patrocinat per la Cafeteria Bombó de Tortosa. 
  

  • imatge de control 1per1
  • imatge de control 1per1
A

També et pot interessar