Els 10 articles més llegits del 2015 a les Terres de l'Ebre

Persones, entorns i projectes que marquen l'imaginari d'un territori

Surtdecasa Ebre

29/12/2015

Activa't

Avui, últim dia de l'any, volem recollir alguns dels articles més llegits de l'any 2015. Artistes emergents, trajectòries consolidades i testimonis que projecten la contemporaneïtat de les Terres de l'Ebre al món. Què difícil és resumir un any amb un sol article!

1. El Suau, la Coca-cola de l'Ebre
Fa tres setmanes, els periodistes culturals de Barcelona feien glopets curts per assaborir una beguda que els acabaven d'oferir en acabar la presentació de la Fira d'Espectacles Literaris Litterarum, que se celebra a Móra d'Ebre el primer cap de setmana de juny. “Què és això?”, preguntaven encuriosits, com a bons intrèpids. Una senyora, de gest amable, arribada de la Ribera d'Ebre per servir un càtering de productes de la terra, els donava pistes. “És la Coca-Cola de l'Ebre”, deia a tall de titular, comunicant-se amb el mateix llenguatge que els seus interlocutors. “És un Suau”, pronunciava tot seguit.
*Llegeix-lo aquí

2. Oriol Marcos: "A les Terres de l'Ebre hi ha gent que m'ha dit que no cal remoure temes de la guerra"
Les postguerres personals s'escapen als llibres d'història i normalment es transfereixen de generació en generació sense que quedi cap document escrit de la seva existència. Més de 75 anys després de la Batalla de l'Ebre, els discursos sobre aquest episodi encara són escassos. Aquest estiu, les Terres de l'Ebre han estat escenari del rodatge del telefilm de TV3 ‘Ebre, del bressol a la batalla’, una producció que servirà per explicar la història d'aquells joves que van abandonar les seves famílies per anar a lluitar al front, a través d'un mitjà considerat "de masses". El desplegament de l'equip de rodatge en diverses zones clau de la Batalla de l'Ebre ha reobert el debat sobre la necessitat que les noves generacions coneguin el que va passar en el seu territori fa només unes quantes dècades. Encara que sigui un pel·lícula per a televisió, la cadena catalana no ha escatimat en recursos ja que ha comptat amb més de 500 extres. El seu productor, Oriol Marcos, de Setmàgic Audiovisual, ens ha explicat com han viscut aquesta experiència.
*Llegeix-lo aquí

3. Una volta pels racons modernistes de l'Ebre
El modernisme és un moviment cultural que va sorgir a Europa a finals del segle XIX amb la voluntat de transformar la societat. Va prendre una rellevància important i una personalitat especial a Catalunya, on es va contemplar com una oportunitat per construir una cultura nacional i moderna. Per aquest motiu, es troben manifestacions modernistes arreu del territori i les Terres de l’Ebre no en són una excepció. Per aquest motiu, des de Surtdecasa.cat us proposem visitar algunes de les moltes construccions d’aquest estil que hi ha a les nostres terres, ubicades bàsicament a la Terra Alta i a la ciutat de Tortosa. Fem un cap de setmana modernista? Fem-lo!
*Llegeix-lo aquí

4. Dos joves ebrencs creen la major biblioteca de cançons catalanes
T'agradaria tenir els acords de les cançons d'Els Pets, Mishima, Ovidi Montllor o Llach? A partir d'ara, tens a la teva disposició una gran biblioteca d'acords musicals, oberta a les aportacions ciutadanes, però amb un filtratge professional. L'era d'Internet ha afavorit que la cooperació ciutadana arribi a nivells insospitats. Si a això li sumes que els individus poden col·laborar d'acord amb els seus interessos, les oportunitats de generar plataformes temàtiques es multipliquen. L'Albert Muñoz, estudiant de cinquè curs de Medicina, i l'Àlex Usach, graduat en Administració i Direcció d'Empreses (ADE), ambdós naturals de Móra la Nova, compartien fins fa poc pis d'estudiants a Tarragona i tenien una afició comú: la música. Així passaven moltes estones entonant les lletres de les seves cançons catalanes preferides mentre marcaven els acords a la guitarra. D'aquesta activitat va néixer una idea de projecte que apunta a convertir-se en el mejor repositori d'acords musicals de cançons catalanes de tots els temps i estils. El projecte és el primer lloc web de referència on recopilar els acords musicals en català, ja que aquestes cançons fins ara només havien ocupat un espai marginal i pobre en altres planes webs estrangeres. L'actualització del contingut i la interacció amb l’usuari són dues de les apostes per enriquir aquest web que amb només 7 mesos de vida ja compta amb més de 250 usuaris diaris que visiten el portal per baixar-se els acords de les seves cançons preferides. Els hem entrevistat perquè ens expliquin més detalls sobre la seva brillant idea.
*Llegeix-lo aquí

5. Estimar no pot ser normatiu
“Existeix una bona manera de classificar els cossos? Què ens diuen les categories? Les categories ens diuen més sobre la necessitat de categoritzar els cossos que sobre els cossos mateixos”, així resumeix la filòsofa americana Judith Butler l'estigma social -polític- que viuen alguns sectors de la societat per no seguir un estil de vida “normatiu”. Les Terres de l'Ebre, un territori eminentment rural i allunyat de les grans metròpolis, arrossega encara aquesta dificultat per respectar identitats que no encaixen amb els patrons dona/home o amb els models de família tradicional. El 27 de juny del 2014, un grup de persones valentes van organitzar la primera marxa per l’alliberament gai al territori. L’èxit d’aquella convocatòria històrica va posar de manifest la necessitat de crear un col·lectiu estable a les Terres de l’Ebre en defensa dels drets del col·lectiu LGTBI. Ja fa mesos que una desena de persones es reuneixen per construir aquest moviment. A base de converses, de buscar padrins, suports institucionals i, sobretot, abocant temps i recursos propis, el proper 20 de març es presentarà a Tortosa la LGTeBre, l’associació de lesbianes, gais, transgèneres, bisexuals i intersexuals de les Terres de l’Ebre.
*Llegeix-lo aquí

6. El Mafio, la nova sensació ebrenca
Aquest estiu hem vist créixer una nova banda que ha entrat fort al panorama musical ebrenc. Aquesta vegada no parlem de música folk, hardcore o reagge-ska, sinó d’unes melodies molt més clàssiques. El Mafio basa el seu repertori en versions espanyoles de flamenc, rumba i balades lentes. El grup el formen set nois, de 20 a 25 anys, que estudien i treballen, i s’ho passen genial dalt dels escenaris.
*Llegeix-lo aquí

7. Sastreria moderna, quan les idees arriben dels pobles
I finalment la modernitat va arribar dels pobles. Va fer el trajecte contrari. De sud cap a nord. Com si volgués trencar les forces que sempre expulsen les irradiacions en direcció centrífuga. Sempre ens havien dit que aquestes emissions de la modernitat arribaven a les Terres de l'Ebre com ones debilitades, de baixa freqüència, després d'haver recorregut 200 quilòmetres d'AP7. Ara és l'essència 'slow' de les àrees rurals, la humanitat de les seves relacions veïnals, la creativitat lligada a la inspiració de la natura i la inquietud d'atrapar totes les galàxies en un instant, el material que ha servit de patró per aquesta start-up impulsada per tres dones ebrenques - Anna Vizcarro, Laia Beltran i Vanessa Balagué -, amants de les tendències i la moda. Amb les proteïnes del poble a l'ADN i acompanyades d'altres projectes de complements de moda, els propers 27, 28 i 29 de novembre es plantaran al mig del barri del Raval de Barcelona, per mostrar les seves col·leccions de moda femenina i convertir-se en glamuroses predicadores d'una nova manera de fer. Perquè parlar de moda també pot ser parlar de mercats, parlar de models de societat i d'estils de vida.
*Llegeix-lo aquí

8. Mònica Sales: "Estem vivint una segona renaixença social i cultural"
La premsa cultural sempre ha estat un termòmetre dels discursos de cada època. Durant la Renaixença, la revalorització de la cultura popular com una de les manifestacions identitàries més pures -i per tant, menys contaminades per les mixtures de la ciutat- va representar una eclosió de les publicacions periòdiques a tots els Països Catalans. La filòloga Mònica Sales (Jesús, 1983), professora associada al Campus Terres de l'Ebre de l'Universitat Rovira i Virgili (URV), ha dedicat els darrers 8 anys de la seva vida professional a remenar arxius i revistes digitals editades des del 1823 al 1893 per recuperar rondalles, endevinalles, cançons o entrebancallengües populars que, en molts casos, encara no s'havien catalogat mai. Aquest treball “de formigueta”, com diu ella, l'ha portat ara a guanyar el Premi Valeri Serra i Boldú de Cultura Popular de Bellpuig (Urgell), un dels més prestigiosos en l'àmbit als Països Catalans. El seu text 'Quan les revistes conten rondalles' obre una porta a l'anàlisi de la literatura oral, i en concret de les rondalles -enteses com a contes, no com a acompanyament musical de les jotes-. Ens trobem quan fa poques hores que ha rebut la trucada que li comunicava l'elecció del seu treball com a guanyador del certamen. Emocionada i sobtada per un reconeixement que no esperava però si que mereixia, aprofitem per fer un cafè i repassar la seva curta però intensa trajectòria.
*Llegeix-lo aquí

9. Carles Roig: "Em fixo amb el cos, la forma de caminar i els gestos que repeteixen amb més freqüència"
Es posa a la pell dels altres com si res. "Sempre he sigut molt de la broma" diu. Carles Roig (Ulldecona, 1993) estudia Interpretació a l’Institut del Teatre de Barcelona en la modalitat de text, però fa gairebé un any que imita els jugadors del Barça Neymar i Piqué al programa Crackòvia de Televisió de Catalunya. Va començar a interessar-se per la imitació als 10 anys quan veia l'actor Queco Novell tenyir-se el cabell de gris i aclucar els ulls per convertir-se en Pascual Maragall. La seva mare i la seva germana es morien de riure quan li escoltaven aquella veu rogallosa i, com a lògica conseqüència, ell va pensar que no ho feia tan malament. El que no es podia imaginar és que acabaria compartint plató amb els millors imitadors catalans. Roig ens explica la seva experiència i els seus plans de futur.
*Llegeix-lo aquí

10. Mari Chordà: "Amb l'obra de les vagines qüestionava la meva identitat"
“Una dona porta a una altra dona, i aquesta a una altra. Una madeixa ben cabdellada. I, com sempre, totes som nosaltres”, així acaba el pròleg el llibre 'Feminismes de la Transició a Catalunya' en el que Mari Chordà hi ha col·laborat. En aquest cas, no va ser una dona qui em va portar cap a ella, sinó un home, l'artista i 'boueta' Miquel Àngel Marín. Mari Chordà (Amposta, 1942) em rep en un pis de l'Eixample, un espai on ara no hi viu, però on ha passat milers d'hores. Algunes pintant, algunes escrivint i altres criant a la seva filla. Com diu ella: "Sempre he estat una locomotora". Passada la setantena, la casa reflexa els canvis. L'estudi convertit en una habitació de convidats, el dormitoris d'entrant a l'esquerra en un magatzem improvisat de llibres i, al fons, una terrassa on mai han deixat de créixer les plantes. Les rajoles de geometries coloristes guarden les passes dels anys a la ciutat. Ara, l'ampostina ha vist com la seva obra ha estat seleccionada per participar en la mostra 'The World goes pop' al Tate Modern de Londres. Una exposició, que acull a més de 60 artistes i vol posar de manifest que tot i que sempre s'identifica el popart amb els artistes del món anglosaxó, hi ha obra interessant més enllà. Des del Líban fins al Brasil, passant pels Països de l'Est o Turquia, aquesta exposició fa una radiografia sobre com les diferents cultures van respondre a aquest moviment que va tenir lloc entre els anys seixanta i setanta. Aprofitant aquesta notícia, hem volgut recórrer els passos d'aquesta dona.
*Llegeix-lo aquí