Ramon Fontanet: "Començar i acabar una cullera em fa feliç"

Aquest home de 81 anys d'Alfara de Carles fa culleres de fusta que després regala als seus amics i coneguts

Maite Mestre (ARTRA)

07/11/2018

Activa't

Ramon, que te 81 anys, fa culleres artesanals de boix des de fa més de 40 anys. La pluja i el mediàtic cuiner Arguiñano en són els principals responsables. Viu tocant al Parc Natural dels Ports, al poble d’Alfara de Carles, i a més de l’horta i les oliveres aquesta és un dels seves principals aficions. Treballa en un taller, on també hi guarda el cotxe i les eines del camp. Es considera una persona humil i amb imaginació, amb amics i persones que hi confien. És l’únic Ramon del poble i va al cafè tots els dies per escoltar les converses on, segons ell, escolta més que parla.

"Cadascú té un sistema quan fa les coses a mà, i la imaginació és única"

- Com comença a fer culleres?
L'Arguiñano va fer que em posés a fer culleres! (riu). Un dia, vaig començar a copiar totes les que sortien al seu programa de televisió. Culleres, paletes, forquilles, pinces... Tot de fusta.

- Recorda la primera peça?
La primera peça que vaig fer va ser una mà de morter i encara no era fusta de boix, sinó de carrasca. La carrasca arriba un moment que es podreix però això ho aprens amb els anys.

- Quan les feia?
Jo era paleta. La meitat de les granges que hi ha arribant a Alfara han passat pel meu muscle. El dia que plovia no podia treballar i era quan em dedicava a fer culleres. Ara ja no plou quasi mai, abans plovia més sovint i tenia més temps per fer-ne.

- S'hi ha dedicat professionalment a l'ofici de cullerer?
Mai he volgut entrar en això. Jo de paleta m'he guanyat la vida prou bé, a més tenia horta i oliveres. Encara faig pataques i verdura per a tot l'any! No ho he necessitat. Ha sigut una afició com una altra.

- No es considera artesà?
No em considero cullerer, ni artesà. Faig culleres perquè m'agrada. Simplement he tingut gust en fer-les, però no vull parèixer el que no sóc. No em considero cap professional per vendre'n, el meu és una afició. Sóc així de senzill. És la primera vegada que ho ensenyo. Mai ho he ensenyat a ningú, ets la primera persona de fora del poble a qui li explico.

- Sóc afortunada...
(somriu) Ara t'explicaré una cosa. Hi ha un noi que fa anys em va demanar que li fes tres peces. Quan li vaig entregar em va donar 24 euros i li vaig dir que no, que jo mai havia cobrat ni volia fer-ho. I me'ls va llençar a terra per assegurar-se que els agafaria. Els vaig arreplegar i és l'única vegada en 40 anys que he cobrat per una peça.

- Fa 40 anys que regala culleres...
Això mateix. Si n'he fet de peces! Me les podries mesclar en moltes altres que no fossen meues que les reconeixeria totes. Cadascú té un sistema quan fa les coses a mà, i la imaginació és única.

- I com les fa vostè?
Tallo un tronquet de boix i el parteixo per la meitat. Primer ho tallava jo a mà, ara un amic fuster em talla els trossos grans que per a mi és la feina més pesada. Puc estar content que tothom m'ajuda.

- Se'l veu satisfet
Sóc l'únic Ramon d'Alfara i tothom em coneix. Mai li he fet cap poca-soltada a ningú, penso que tothom em té en bona consideració i això m'agrada. Què et deia?

- M'explicava el procés...
Dibuixo el que vull crear i el vaig rebaixant amb la destral. Per donar-li la forma ho faig en les llimes. Tinc varies llimes. Aquesta menja molt bé, la grossa, i la faig servir per a rebaixar perquè fa el solquet a la fusta molt més fondo. Això és una gúbia, i la faig servir per buidar i donar forma a la fusta. M'ajudo amb el martell, donant-li copets. També utilitzo un ganivet, un simple ganivet. És un procés que al mateix temps l'has de viure.

- Hi ha algun secret per fer culleres?
La paciència i el caragol, són els secrets més importants.

- El caragol?
Veus aquest caragol de treball?, m'aguanta les peces subjectes per a poder treballar. De caragols d'aquests ja n'he trencat dos o tres de tant de fer culleres. El meu gendre és electricista. Aquest me'l va pujar ell.

- Treballa sempre en eines manuals?
Ara em van regalar una màquina per a lijar elèctrica. Tota la vida ho he fet en lo paper de vidre i mira quina mala pata vaig tindre, que ho agarro i al cap de 5 minuts que hi treballava se'm para. Ara el meu gendre me l'arreglarà... Va ser sorpresa. La xica que viu davant de casa em va demanar llenya per a rostir i jo li vaig donar encantat, sempre he sigut obert en tothom. I un dia em va portar la màquina, em va dir que m'aniria bé per a treballar amb les culleres.

- De culleres, en té alguna de preferida?
De totes, la que més m'agrada és la cullera de pastor. La vaig traure d'un boixet que sortia així de baix d'una pedra, ja creixia en esta forma corba. És maja, eh!

- Molt!, per què es diu de pastor?
En això menjaven els pastors abans quan sortien a pasturar, són culleres que són més fàcils de fer servir assegut damunt dels màrgens de pedra seca o baix la soca d'un arbre. Ara que et dic això, mira què feia dels pollissos de les oliveres!

- Bastons?
Sí, gaiates. Dels pollissos de les oliveres també he fet alguna gaiata. Quan passejava pel camp i en trobava algun que m'agradés li lligava un potet i el pollís anava creixent en la forma. I també vaig fer aquesta forca.

- Fusta, paciència i imaginació...
Als 81 anys un ja té moltes coses per a explicar... Jo no en tinc d'oratòria ni romanços, m'agrada ser senzill. Si em veiessis al cafè, allà estic sense dir res, escoltant. Si cal, diré allò que convingui però s'aprèn sempre escoltant.

- Què més li agrada recordar?
Cantava jotes a la rondalla d'Alfara, se m'esqueia encara bastant cantar. Llavors fèiem la jota de Tortosa. Jo no tenia tanta capacitat per a improvisar com lo Canalero, per això ho apuntàvem abans. Vam anar a un concurs a Tarragona, vam quedar els segons! Quico el Cèlio i tota aquesta gent, a mi això m'encanta. M'encanten perquè jo tinc aquest origen. No acabaríem si t'ho hagués d'explicar tot.

- Digue'm què li fa feliç?
Començar i acabar una cullera. Però feliç hi estic del primer moment, perquè ho faig tan a gust!