Ruben Carcellé

Foto: 

Cedida
Rubén Carcellé

Rubén Carcellé: "El càncer és una malaltia que afecta a tota la família"

El periodista de La Ràpita acaba de publicar 'Càncer de l'aparell digestiu' arrel de la seva pròpia experiència
Anna Zaera
,
03/02/2021
Activa't
Rubén Carcellé (La Ràpita, 1985) és el protagonista d'una història feliç. Amb 35 anys ha superat un càncer de còlon i, com a periodista que és, ha compilat tots els coneixements que ha acumulat aquests mesos per escriure un tractat divulgatiu sobre l'aparell digestiu. Com diu ell, més de nou metres de circuit per on passen els aliments de la boca fins a l'anus en tot un viatge ple d'aventures. Ara, després d'una operació d'una precisió mil·limètrica que ha sortit bé encara la tornada a la vida normal. Hem parlat amb ell justament ara que acaba de presentar al Col·legi de Periodistes de Barcelona, 'Càncer de l'aparell digestiu' el seu primer llibre.
Jo crec que abans estava més preocupat per la feina, per intentar fer coses que professionalment m'agradaven. Sí que és cert que la feina de periodista em continua agradant, però ara veig que no és el més important

- Suposo que has passat per molts estats d'ànim en poc temps. La sorpresa del diagnòstic, el patiment de no saber com es resoldria i, finalment, la tranquil·litat d'haver arribat a bon port després de l'operació.
Pot semblar estrany, però l'alegria la vaig tenir quan em van dir el dia 4 d'agost del 2020 que tenia un tumor. El pitjor va ser estar un any amb molt dolor abdominal i sense diagnòstic. Em van receptar medicaments que no em van anar bé. Al mes d'agost jo ja no podia ni sortir de casa, ni caminar.

- Com descriuries el moment en què vas saber que tenies càncer.
En despertar-me de la colonoscòpia, la metgessa em va agafar de la mà i em va dir que havien trobat "una coseta". Però em va dir: tranquil, que ara anirà tot molt ràpid. Jo quan vaig escoltar això vaig sentir alleujament perquè vaig pensar per fi sabia què em passava. En aquell moment vaig saber que aniria bé i, per sort, ha anat bé.

- Mai vas tenir por?
La veritat és que no. La por que tenia era que em posessin una bossa de colostomia. Això em feia pànic. Totes les persones que han tingut un càncer de còlon o de recte tenen aquesta por perquè suposa un canvi traumàtic en el teu cos i a la teva vida. Jo també estava molt convençut que això no em passaria.

- Després d'alguna mala experiència mèdica, finalment trobes un metge que et dona la confiança que necessites per encarar el procés de l'operació.
Jo sempre faig la broma que el doctor que vaig trobar a la Vall d'Hebron és com un Doctor House català. Perquè és un senyor que en sap molt, que té molta empatia. M'estava parlant del càncer i jo estava rient a la consulta. Va ser visitar-me i vaig sortir ja amb una data per l'operació. Em van operar el dia del meu aniversari i això va ser brutal. Quan em van donar la data de l'operació sí que plorava però d'emoció. Va ser pitjor aquella espera de no saber quan m'operarien, que fins i tot les prèvies.

- M'esperava només un relat vivencial i has acabat fent un llibre de divulgació científica sobre l'aparell digestiu. Suposo que tenies molta curiositat de saber què t'estava passant.
Quan em van començar a parlar d'emicolectomia, d'anastomosi, del sistema TNN del càncer, i paraules que no havia sentit en ma vida, arribes a casa i continues tenint dubtes. Això em va servir per investigar molt. I no he anat a la Viquipèdia, sinó que he buscat a associacions i instituts experts en càncer. Llocs que tinguin una autoritat. Jo volia saber tots els detalls del que em farien. De fet, el metge reia perquè jo li preguntava si coses molt concretes, com per exemple si em faria un empalmament en paral·lel o en perpendicular (riu).

- Dius al llibre que el metge estava sorprès perquè tu no li vas preguntar en cap moment si et moriries.
No li vaig preguntar per què estava segur que no. Però jo crec que no només amb el càncer sinó amb qualsevol assumpte de la vida hem d'estar el màxim d'informats possible. Jo estic molt content que gent que ha passat per l'experiència seva o de familiars propers em digui: tant de bo hagués pogut llegir aquest llibre abans, perquè expliques moltes coses de manera molt fàcil i hagués entès què li passava a la meva iaia.

- Creus que, en general, tenim poc coneixement del nostre cos. Només ens preocupem quan ens fa mal alguna cosa.
Jo crec que hi ha pacients que no volen saber res perquè estan totalment a les mans del metge i altres que volen saber més. La veritat és que a mi m'interessa bastant la ciència. A més, el meu pare i la meva mare són infermers i alguna cosa de família tinc. A més, jo crec que no és que t'ocultin la informació sinó que te la van dosificant perquè pateixis el mínim possible.

- T'havies imaginat alguna vegada que tindries càncer?
La veritat és que sí, perquè els meus dos iaios van morir de càncer, un de pulmó i l'altre de còlon. A casa havia sentit molt allò que la genètica se salta una generació. I jo ho tenia com una probabilitat.

- Una pregunta molt tòpica. El càncer t'ha canviat les prioritats?
No. Crec que no he canviat. Jo continuo tenint les mateixes prioritats, que són gaudir dels petits moments i de la gent que t'estimes. Sí que m'ha canviat en què no m'hagués pensat mai escriure un llibre divulgatiu sobre el càncer, perquè no em tocava tan de prop. També m'ha canviat en l'aspecte professional, m'agradaria molt poder ser professor a les aules hospitalàries, on aprenen els infants que estan ingressats als hospitals. És una forma de retorn social brutal. Poder contribuir a ajudar a la gent que ho està passant malament.

- Llavors sí que has canviat? Tu ets periodista. T'estàs plantejant un canvi professional?
Sí i no. Perquè la docència sempre m'ha cridat molt. Però el fet de poder estar a l'aula hospitalària o fins i tot com a voluntari és una cosa que tinc moltes ganes de fer.

- Parles de retorn social. Creus que pots oferir a la societat el que tu has après en aquest procés?
Jo crec que tots hauríem de donar una mica. Donar no és només donar diners. Crec que no ens costaria res dedicar una hora de la nostra setmana a fer voluntariat i això és una cosa que em plantejo. Em sobta molt que avui en dia estem tancats a casa, a molta gent li sobra el temps, no sap què fer i el que fem és simplement estar tancats i viure entre les quatre parets.

- A la gent encara li costa parlar del càncer.
Això m'ho han comentat tots els testimonis que apareixen al llibre. Hi ha una por molt gran al càncer. Com si pel simple fet de dir aquesta paraula et poguessis contagiar. I això és absurd. La majoria dels testimonis que han patit càncer asseguren que els agradaria que els seus amics o familiars els hi preguntessin més sovint com estan. Quan li dius a algú que tens càncer i et diu: ai, no parlem d'això! Fa molt de mal. S'ha de poder parlar de tot. No hi han d'haver temes tabú. Ni càncer, ni malalties mentals, ni sexualitat. No hi ha cosa més bonica que poder parlar de tot.

- T'has trobat amb persones que no s'han atrevit a preguntar.
Sí, de vegades també és per por o per vergonya. Un molt amic meu quan li vaig dir que tenia càncer va estar fent-me ghosting tres setmanes. I ell després em va dir que no sabia que dir-me. La gent necessita parlar, forma part de la teràpia. De fet, moltes de les persones que he entrevistat al llibre em diuen que gràcies, perquè encara que primer els hi hagi costat, després els ha ajudat a parlar-ne.

- Alguna història a destacar?
Un dels testimonis és una filla que continua sentint-se culpable perquè després de molt temps acompanyant a la seva mare en un càncer va desitjar que la seva mare morís. És un sentiment molt humà. No perquè no estimes a la seva mare, sinó perquè volia acabar amb el seu dolor, que també era el d'ella.

- Creus que a la nostra societat no s'ha entès que parlar és necessari i fins i tot preventiu a l'hora emmalaltir.
Sí, és curiós això que dius. No sé per què passa.

- Tu vas tenir clar un cop sabut el diagnòstic que faries una publicació a Instagram per fer-ho públic.
Primer ho vaig dir a la família i amics. Després ho vaig publicar perquè sabia que ho explicaria un sol cop i ja arribaria a tothom. El fet d'escriure el llibre tampoc va ser premeditat. Simplement vaig anar acumulant informació i vaig veure que l'aparell digestiu era complex i l'alimentació i la dieta tenien moltes coses a veure amb el càncer. Vaig pensar: si a mi aquesta informació em serveix, també servirà a l'altra gent.

- Què hem de menjar per prevenir-lo?
Són molt importants els fruits rojos, com per exemple la magrana. I també recomano molt beure vi sense alcohol, most. Potser més endavant faré un llibre de receptes.

- Tornant a aquella publicació teva a l'Instagram dient que tenies càncer. Va ser com una espècie de sortida de l'armari?
Potser sí. Me'n vaig adonar que hi havia molta gent amb qui havia perdut el contacte que se'n recordaven de mi. Que m'han estat seguint i que en certa forma em tenen estima. Antics companys de la universitat, d'antigues feines... M'he sentit molt estimat. I ara estic content perquè he ampliat el cercle d'amistats.

- A això em referia quan et preguntava pel canvi. Aquest reencontre amb persones del passat suposo que també t'ajuda a tornar a contextualitzar la teva vida.
Sí, jo crec que abans estava més preocupat per la feina, per intentar fer coses que professionalment m'agradaven. Sí que és cert que la feina de periodista em continua agradant, però ara veig que no és el més important. El més important són les relacions humanes. Tinc moltes ganes de gaudir d'elles encara que tinguem aquestes restriccions i hagi de ser a través d'una pantalla.

- Et fixes amb coses més essencials. Potser no trobaves aquesta essència en el periodisme?
Més que no trobar l'essència, crec que moltes de les tasques del periodisme tenen una caducitat molt ràpida. Tu quan fas l'informatiu de l'una, a les vuit no serveix de res, i al dia de demà encara menys. Per exemple, escriure un llibre té una caducitat més llarga o els programes divulgatius. És la part de sentir-te útil i a la vegada realitzat.

- Suposo que en algun moment de la malaltia has pensat que les coses que tens ganes de fer, les has de fer com més aviat millor. Què t'agradaria fer ara?
Tinc moltes ganes de viatjar! Estic coneixent gent nova, tinc moltes ganes de passar temps amb aquestes persones. I bé, també tinc la intenció de traduir el llibre al castellà.

- Com has conegut els testimonis que surten als llibres?
La majoria pel boca-orella, però també investigant a través de les associacions que treballen amb el càncer. També a través de la psicooncòloga que jo no vaig necessitar però familiars meus, sí. Ara mateix estic en contacte amb 10 o 15 entitats tant a Catalunya, com a Espanya, o als Estats Units. De fet, jo continuo aprenent cada dia. L'altre dia vaig veure en un fòrum dels Estats Units que estaven parlant de com s'afronta el sexe anal després d'haver tingut un càncer de recte. Són temes molt específics, que em ve de gust seguir investigant.

- Comentaves que la teva família va necessitar ajuda psicològica.
Sí, el càncer és una malaltia que afecta a tota la família. Per exemple, el càncer afecta la vida de parella, desorganitza i torna a organitzar les famílies, fins i tot en els casos en què la persona malalta mor, els problemes poden continuar fins i tot després de la mort.

- En què consisteix aquesta ajuda?
És telefònica. El primer que et pregunten és: com estàs? És una pregunta molt bàsica, però normalment no es fa. Llavors aborden els temes que preocupen a la família o a la feina, etc.

- Què és el que més preocupava a la teva família?
Evidentment que em morís. Un càncer no és un refredat, i el meu estava molt avançat.

- Quins moments feliços recordes?
Quan vaig sortir al carrer per primer cop; quan em vaig tornar a apuntar a natació; quan vaig poder menjar alguna cosa més que arròs bullit.

- Durant aquests quatre mesos de convalescència què has fet?
Bàsicament res, a part de documentar-me. Com tinc insomni molts cops em quedava fins a les 4 de la matinada escrivint.

A

També et pot interessar