L'aventura de crear un joc de taula a quatre mans

El tàndem de creadors impulsen una campanya de micromecenatge per finançar els jocs de Henko i Romanicum

Anna Zaera

01/06/2026

Activa't

Roman Aixendri (Campredó, 1982) i Joan Marc Clofent (Deltebre, 1980) són un tàndem que s'ha unit al voltant de la passió pels jocs de taula. Es van conèixer a les Jornades Despertaferro de Roquetes i de seguida van congeniar. Clofent, conegut ja per ser l'autor de jocs exitosos com el Llépol , Sangonera, l'Esmolet, No puc! Tinc assaig o Nan Cucut, va trobar en el filòsof Aixendri -autor de La vida secreta de les joguines, Successió, Els guardians de les paraules- un bon company per imaginar possibles jocs futurs. La primera idea que li va proposar Aixendri va ser el joc 'Successió' . “Un dia vam jugar, i Joan Marc, de seguida va dir: "aquest joc l'hem de fer”. D'aquesta primera col·laboració n'ha sorgit una amistat i ara dos jocs més sota el nom comú de Dauiauu. “Vam coincidir en una època fosca de les nostres existències i el fet de compartir aquesta part lúdica i creativa ens va ajudar” diu Clofent. “Ara han sorgit dos fillets més” afegeix Roman. “El procés de fer un joc requereix bastantes persones” diu Roman. Entre les tasques hi ha el prototipatge, el disseny, la correcció... “Crec que en un món individualista, el fet de conformar petits grups, dona molta força als projectes creatius” relata Roman. “De fet, això ha passat al llarg de tota la història, quan persones es complementen entre elles, se generen projectes més interessants” afegeix. “Tenim aquesta necessitat de treballar en col·lectiu, d'escoltar-nos i donar-nos comprensió sense jutjar” diu Roman.

El món està ple de regles on hi ha competició i col·laboració i això es fa molt visible a través dels jocs

Crear un joc com a dimensió paral·lela
“A mi em costa molt entendre les dinàmiques que té el món en el qual vivim” explica Aixendri. “Crec que el joc fa molt visible els rols socials, les dinàmiques dels companys i t'ajuda a entendre millor la complexitat del món a través de processos més simples” afirma. “El món està ple de regles on hi ha competició i col·laboració i això es fa molt visible a través dels jocs”. “Una de les particularitats dels jocs de taula és que igualen les persones, tots parteixen del mateix punt. No importa les condicions socials: l'edat, el gènere, la religió... Tu ets un personatge que ha de seguir les regles. En canvi, en la vida real, hi ha persones que comencen ja amb molts avantatges” explica Clofent, que diu que alguns jocs ja estan aplicant aquesta desigualtat per fer comprendre a la gent com marca a la vida el punt d'origen. “No és el mateix un home heterosexual que una dona lesbiana” diu el de Deltebre. Pensar com a forma lúdica també és una de les claus. "Divertir-te pensant és una activitat que m'encanta" assegura Aixendri.

Representar les singularitats dels territoris
Un dels trets diferencials de la carrera de Clofent és que ha portat la idiosincràsia dels territoris als jocs de taula. Les expressions típiques d'un territori, la gastronomia o les bandes de música han estat algunes de les propostes que s'han portat al tauler i han permès veure representada una identitat concreta en una dinàmica lúdica. “Alguns jocs agraden molt i els adaptem al context en cada cas, com per exemple, el País Valencià o les illes Balears” diu Clofent. “És el mateix joc, però em fascina que es pugui adaptar a cada identitat cultural” afegeix. “També m'interessen molts els oficis abandonats o en desús com l'esmolet, pensar en les situacions i imaginaris que pots crear perquè aquests personatges puguin confluir”diu Clofent, que utilitza els jocs per fer pedagogia a les escoles de molts d'aquests trets identitaris. “Jo crec que el joc permet una negociació, una gestió comunitària i sobretot que el fet de participar en l'experiència de manera activa genera que els aprenentatges es consoldin millor” diu Clofent. “Hi ha una generació, la dels nostres pares, que va deixar de jugar. Els nostres iaios jugaven al guinyot i al dominó, en canvi, els nostres pares van començar a pensar que el fet de jugar era una cosa infantil i que era més important treballar i produir” explica sobre aquesta lògica de desprestigi. “Crec que el franquisme va tenir molt a veure amb això, el joc permet accedir a la crítica i a fissures del sistema, i aquesta capacitat no ha agradat mai als règims totalitaris” afegeix Aixendri.

Successió, Henko i Romanicum
Successió és un joc narratiu que planteja una situació fictícia que és un rei que està agonitzant i llavors ha convocat a la cort de confiança per triar el nou rei o reina i els jugadors són els que ho han de decidir. “La idea és que tu puguis construir una història i vagis construint la teva identitat a mesura que avança el joc” diu Aixendri. De fet, en aquest moment el tàndem de creadors estan en impulsant una campanya de micromecenatge per finançar els jocs de Henko i Romanicum. “Tant el Romanicum com el Henko generen situacions molt surrealistes i gracioses” diu Aixendri. “També permet adoptar rols que no et permets en la vida real, com explorar l'agressivitat i la crueltat” asseguren. “Crec que aquests jocs han d'existir perquè el catolicisme ens ha dit que el pensament i l'acció són el mateix. Això de “pecar de pensament” i justament el pensament i la imaginació poden ser una via d'escapament per accions que a la vida real no et pots permetre per una repressió positiva” explica Aixendri.

En el cas de Romanicum és un joc de cartes amb 110 il·lustracions originals que s’inspira en l’art romànic català i el reinterpreta incorporant-hi, amb un toc de modernitat i ironia, elements contemporanis amb la voluntat de fer-nos pensar i, alhora, d’aportar un toc fresc a l’edat mitjana. A través de cartes que combinen imatges medievals amb elements actuals, el joc desperta la imaginació i convida a interpretar, relacionar i crear nous significats d’elements quotidians. En el cas de Henko, és una paraula japonesa que significa canvi profund i irreversible. Ara, també és un joc abstracte que representa aquells moments de la vida que ens marquen i ens fan començar un viatge vital sense retorn. En aquest joc abstracte les fitxes no només serveixen per formar línies: cada fitxa puntua segons l’espai que ocupa al tauler i cada contrincant comptarà amb fitxes d’acció per dificultar l’estratègia al rival. Això converteix cada moviment en una decisió carregada de tensió i possibilitats.