Antònia Ripoll: “Vivim en una societat que sacrifica allò que és important”

Sacrifici (del llatí sacrum facere, "fer sagrat") és la mort ritual d'un ésser viu per honorar una divinitat. També s'anomena sacrifici a una pèrdua voluntària per obtenir un benefici posterior. La religió catòlica ha proclamat de sempre en les seues doctrines la idea de sacrifici per aconseguir la redempció, emulant el sacrifici del propi Jesús a la creu. Amb aquesta qüestió filosòfica de fons, l'artista Antònia Ripoll (Barcelona, 1961) s'endinsa en una recerca plena de preguntes sobre el perquè dels sacrificis i quines són aquestes pèrdues -voluntàries o forçades- en la nostra societat actual. “Hem de fer sacrificis”, repeteixen els polítics a tothora, quan molts cops, aquests sacrificis representen l'essència mateixa del que es vol aconseguir. Qui són els sacrificats i qui són els sacrificadors? Aquests dilemes queden plasmats en una obra que, com l'escriptor Josep Igual descriu, té “l'autenticitat d'un raig” i “un compromís humanista de primer ordre”. Les respostes a aquesta entrevista barregen l'ànalisi formal amb l'emoció més desgarrada i visceral podríem dir que d'una manera semblant a la que s'entrellacen les peces i les instal·lacions d'aquesta exposició que es pot visitar al Museu de Tortosa, fins al dia 28 de juliol.

- Divendres passat vas mostrar al públic "Subjecte(s) de sacrifici", una exposició que inclou intervenció, dibuixos, objectes i instal·lacions. Com la definiries?
És una reflexió i una crítica de les estructures socials i dels éssers vius. Per què ens sacrifiquem? Per a què ens sacrifem o ens sacrifiquen?

- De quin tipus de sacrificis parles?
Parlo del sacrifici o de l'autosacrifici com a ofrena per aconseguir quelcom millor i la contradicció que suposa a tots nivells. Per què ens matem si volem aconseguir la pau?

- És bo fer sacrificis?
El que no és bo és ser sacrificat per un altre. Vivim en una societat que sacrifica el que és important: la vida, la bellesa, l'amor, la llibertat... Ens menteixen quan ens diuen que només hi ha una sortida, que només hi ha un sistema econòmic, que només hi ha una forma de treballar o d'estimar...

- S'observen a l'exposició cossos clavats en fusta, estructures intermitents... En què t'has inspirat?
Quan vaig posar-me a treballar sobre el concepte del sacrifici en la iconografia de la nostra cultura, vaig trobar la imatge de Sant Sebastià. Un sant bell, sensible i jove que va ser torturat i mort amb fletxes... Aquesta idea em va fer pensar en que aquell qui sacrifica sempre és humà. No són les fletxes les que maten, sinó els humans.

- Ara entenc els cossos clavats com a fletxes...
Aquests cossos blancs són les armes, són les que destrueixen, són les que ataquen, de vegades inconscientment i de vegades conscientment. I és interessant veure com, des del Guernica fins al Greco, molts artistes han mostrat el sacrifici en les seves obres però d'una forma estètica, complaent amb l'espectador. Aquí passa el mateix. Es mostra el sacrifici, però sense destrossar, les punxes arriben al cor, però mantenen les formes...

- Les formes tenen un sentit...
La forma és la imatge d'un fet. Amb les formes mostro accions com llençar, penjar, rebentar, estrellar-se, transmutar, rajar sang, lligar, cremar, disparar, buidar, ferir, cobrir, recolzar, amuntegar, moure, aturar...

- La majoria, verbs que il·lustren accions violentes. I la fusta que està a la base què representa?
La fusta és també una icona. El roure tenyit de la sang de la terra... té moltes reminiscències al vi, un altre símbol tant etnològic com religiós, de celebració d’àpats, fins i tot àpats caníbals...

- Els animals tenen un protagonisme especial en aquesta obra... Què representen en la teva vida?
Els animals són éssers nets. Realment els únics bons salvatges. I el cavall és la imatge de la bellesa i dels conceptes oposats: salvatge i domèstic, noble i poruc, nerviós i sensible, fort i delicat... Com es pot menjar un cavall?

- La teva obra va lligada a la teva manera de veure el món, sentint-te animalista i no menjant carn...
No menjo res que tingui ulls. És curiós com en els àpats fem estètic allò que ens hem carregat. Un exemple molt il·lustratiu és quan li dic a un nen que dibuixi els animals del fons del mar i em dibuixa uns calamars a la romana nedant. La nostra societat no és conscient dels seus valors.

- Aquesta és una exposició vinculada a moments socials complicats...
Són moments complicadíssims, plens d“estafes sacrificials”. Fa molt de temps que cal compromís humà, denúncia, tan social com natural... Necessitem fer arribar de forma expressiva, i estèticament metafòrica, la manipulació i la falsetat en què vivim.

- També surten notícies en l'exposició?
Sí, és una instal·lació on damunt d’unes mans blanques que són al terra de la sala, en un espai prèviament cobert de cendres i vells claus rovellats, es projecta un bucle de notícies que comença amb el titular L’art crida: Estem farts de tanta mort.

- En quin moment vital s'emmarca aquesta exposició?
Em trobo en un moment de maduresa, lúcid i alhora amb un punt naïf. Ara sé que no pots mirar als ulls sense dir res. No et pots quedar impassible.

- Has elegit els textos de Josep Igual i de Maria Josep Margalef, així com la presentació de Carles Santos per acompanyar la teva obra. En què us assembleu?
Més que assemblar-nos, tenim complicitats i coincidències, som amics. Amb Josep i Maria Josep crec que compartim la capacitat de transmetre des dels mots, la implicació i passió amb el treball així com el rebuig a caure en el mercantilisme, també la introspecció sensible... Amb Carles, l’alquímic del so, admiro la seva desmesura, la seva passió... el seu excés...

- Què sents la primera vegada que obres les portes d'una exposició teva al públic?
Cada cop que obro portes sento aquells famosos nervis i alhora aquella seguretat d'estar explicant la meva veritat. Tots tenim la nostra veritat personal. És el despullar la intimitat, mostrar la realitat des de l’agitació. Sempre fas, sempre expresses des del teu sedàs.

--