Anna Zaera
,
25/06/2015
Arts

Cinta Sabaté: "La solidesa de la dona s'ha desaprofitat durant molts anys"

L’exposició 'Misteri de la forma, línia pura' mostra la trajectòria creativa de l'escultora tortosina
Cinta Sabaté

Foto: 

Anna Zaera
Cinta Sabaté
Parla amb un filet de veu que surt de molt endins i travessa l'interlocutor amb una estranya potència. Feta de veritats. Parlant-hi tinc la sensació que el món és massa sorollós per persones com ella, que porten la compassió a la mirada i la profunditat de l'amor a les formes. Darrere d'aquest cos fràgil, s'amaga la força. "Que surt de dins cap en fora" diu. Cinta Sabaté va començar a dibuixar a l’Escola d’Art de Tortosa i després de senyir-se fascinada per l'escultura, va perfeccionar la seva tècnica a Barcelona, llicenciant-se en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Després d'anys de creativitat i treball, divendres dia 26 de juny veurà la seva trajectòria -'Un trajecte silenciós', com el descriu la comissària de l'exposició, Núria Gil, en el subtítol de la mostra, - exposada al públic. Hi ha escultures en guix, bronze i refractari i també dibuixos i esbossos de la col·lecció privada de l’artista i de diversos col·leccionistes privats. Sabaté que ha dedicat la major part de la seva vida professional a la docència a l'Institut Joaquim Bau de Tortosa, contempla aquesta exposició com una obra que és un camí de vida, amb aturades, i noves arrancades, d'algú que no ha volgut reconduir res que no fos el curs natural de la seva història.
"Crec que cal recuperar l'autenticitat i l'amor. Possiblement també ho necessitem, perquè els missatges que ens arriben són massa durs"

Quan llegim el sonet de Gerard Vergés 'Bellíssims cossos de fang i de llum', creats en pensament forjat per a l’obra de Cinta Sabaté, trobem aquests versos: 'Misteri de la forma, línia pura' , que posen títol a aquesta exposició que podrà visitar-se fins el proper 26 de juliol.

- Just quan he arribat a l'exposició he preguntat per “la protagonista”. Llegint el text de presentació de la mostra, veig que la comissària et descriu com una persona que ha defugit sempre “els protagonismes”. Una anècdota curiosa...
Des de menudeta he tingut la necessitat d'explicar-me en les tres dimensions. A través del volum. Crec que per mi és una cosa potser íntima i exterioritzar-la em costa. És veritat que has de transmetre i connectar amb la gent, però jo disfruto treballant, la meua necessitat és fer escultura, connectar ja em costa més. Potser no tinc aquesta facilitat...

- No has sentit la necessitat de generar discursos amb paraules...
En l'escultura, com en totes les arts, s'ha parlat molt de llenguatges. En el món artístic hi ha moltes tendències, algunes més sensacionalistes, que potser m'ajudarien a ser més reconeguda, però jo sempre he sentit la necessitat de fer el que em sortia de dins. Moltes vegades tot t'empeny a buscar el camí de l'impacte, però a mi m'ha interessat més el camí de l'estudi, de l'experimentació i la recerca, que el de l'efectivitat. Sé que segueixo un camí difícil, però ho faig a consciència.

- És difícil treballar des de l'essència en un món hiperconnectat?
Estem en un moment de signes molt repetitius. Hi ha signes i missatges per tot arreu. Ara enregistrem la nostra existència en mòbils, tablets o ordinadors. Moltes vegades penso que tots aquests dispositius són efímers. T'imagines aquestes eines parlant de nosaltres d'aquí milers d'anys? Potser quedaran suspeses al voltant d'un satèl·lit o vés a saber. En canvi, potser sí que un tros de refractari o de bronze aguantarà per ser testimoni de la nostra humanitat. I diran: mira, aquells homo sapiens tenien sentiments!

- La teva obra transmet aquesta humanitat que molts cops percebem perduda...
Sempre dic que t'has de comunicar a través de l'emoció i dels sentiments per poder donar un missatge d'humanitat. Crec que cal recuperar l'autenticitat i l'amor. Possiblement també ho necessitem, perquè els missatges que ens arriben són massa durs.

- Les escultures mostren la maternitat i la família com aquest nucli primari des d'on sentir-se segur per explorar el món...
La maternitat és un tot de generositat i de futur. Les criatures són el futur. I tot aquest món de les relacions mare-fills és molt important. No podem obviar-ho.

- Quines són les primeres formes que que et van impactar i que en certa manera hagis reproduït al llarg de la teva dia...
Quan tenia 10 o 11 anys  vaig fer és un bust amb una pastilla de sabó. Va ser la primera escultura que vaig fer. Era un bust i una dona que estava ajaguda. Després quan vaig anar a l'Escola d'Art, fèiem dibuix al natural i, un bon dia a casa, vaig atrevir-me a fer un bust. Vaig fer un altre cop, un cap de dona.

- Les dones són una constant en la teva obra. Com descriuries les dones que fas?
Són dones amb força. Crec que no podem prescindir de la força de les dones. La figura de la mare que represento és una dona intel·lectual, un puntal en el món de la ciència i les arts.

- Són dones amb molt de volum...
Sí, però no faig dones grasses, faig dones fortes. Els volums juguen amb unes línies que no estan inflades. Vull demostrar que la solidesa de la dona s'ha desaprofitat durant molts anys.

- Vas ser de les poques dones en participar dels cercles artístics de Tortosa als anys 60?
A l'Escola d'Art de Tortosa vaig disfrutar molt perquè em sentia una agermanada. Veia els meus companys com la meva segona família i crec que teníem un intercanvi molt bonic i molt sa. L'únic moment que em feia una mica de ràbia era quan se n'anaven d'excursió al Port. En aquells anys no estava ben vist que jo hi anés i em quedava. Vam fer una exposició als porxos de l'Ajuntament perquè no hi havia cap sala on exposar que ens va unir molt. Estàvem tan convençuts del que fèiem...

- Després vas fer el salt a Barcelona...
El professor de dibuix Roberto Escoda va ser qui es fa esforçar en què em presentés a una beca per anar a estudiar a l'Escola Superior de Belles Arts de Barcelona. Aquesta beca em va canviar la vida. Tenia tot el dia per fer el que m'agradava. Era com estar en un altre món. Vaig disfrutar i vaig ser feliç, perquè vaig poder portar a terme el meu somni. A més, Barcelona és una ciutat molt interessant en totes les èpoques. Vaig poder veure obres de teatre importantíssimes, pel·lícules molt bones i exposicions també fabuloses. Vaig poder accedir de ple al món de la cultura.

- El mestre Joan Rebull, de Reus, va ser un dels teus grans mentors. Què vas aprendre d'ell?
De Rebull m'agradava la seva primera època. Feia una escultura molt simple que em recordava a l'art egipci perquè tenia molta força però també molta simplicitat. Conéixer-lo em va permetre connectar amb aquest món dels grans, dels escultors que a mi realment m'agradaven. A més, em va dir una d'aquelles coses que encara recordo. Em va fer fer un retrat a una noia i mentre jo treballava em va dir: “Tu ets escultora, perquè s'és o no s'és”.

- Quines raons et va donar?
Jo quan començo a fer una escultura, del principi al final, és com si en cada pas que faig l'escultura estès resolta...

- A l'exposició podem fer un passeig per la teva vida artística. Recordes èpoques de llums i ombres?
Jo sempre he tingut un fil conductor, tot i que he explorat moltes tècniques com el gravat o el dibuix. Crec que en la primera etapa es percep, l'aprenentatge; després la descoberta del món cultural que envolta el fet artístic, i també la vessant pedagògica, que, per mi, sempre ha estat un intercanvi molt enriquidor. El meu retorn a Tortosa està marcat per una època de moltes curiositats. Vaig conèixer a Manel - l'escriptor i professor Manel Ollé-, tot un activista cultural. Descobreixo el món de la literatura, dels costums, de la lingüística, mentre l'acompanyo a fer conferències per tot el territori. La Universitat Catalana d'Estiu de Prada també m'obre els ulls a les arts i la ciència. Puc accedir al pensament de persones com Adolf Tobeña, Miquel Porter i Moix, Joan Víctor de Barberà... Cap als 50 anys la meua salut és ressent i arribo a estar molt dèbil, molt fràgil. Passo uns anys molt mancats, però intento que els alumnes no se n'adonin. Crec que tot i la meva dificultat per resistir els horaris de classe, van disfrutar i van aprendre molt. Ara he arribat a la jubilació i, d'alguna manera, m'estic refent.

- Aquesta exposició representa bé l'etapa d'energia i força que vius...
Crec que sí. Estic molt il·lusionada. Emocionada. D'alguna manera, és afrontar tot el que he estat fent. El que m'ha portat fins aquí. És tot el meu camí...

Més informació: 

L’exposició es podrà visitar des del 26 de juny fins al 26 de juliol, de dilluns a divendres de 18.00 a 20.00 h i dissabtes, diumenges i festius d’11.00 a 13.00 i de 18.00 a 20.00 h.

També et pot interessar