El diluvi universal com mai l’hem vist

El diluvi universal com mai l’hem vist: aquesta és la promesa amb què Darren Aronofsky ens vol convèncer a Noé. I en part és així: poques vegades hem vist una reinvenció (o remescla) d’un relat bíblic que, lluny de les pretèrites adaptacions que copen (o copaven) la televisió durant Setmana Santa, sigui més aviat una amalgama de sensibilitats, conceptes i estètiques que busca agradar al màxim de públic possible per acabar convencent del tot a ben pocs.

 

La història de Noé, adaptada anteriorment en un còmic homònim del mateix Aronofsky, comença com una cinta apocalíptica, ambientada volgudament en un temps ambigu, on les metàfores amb el món actual són massa evidents. I acaba virant cap a un drama familiar, centrat en un pare obsessiu i els peatges emocionals pels que ha de fer passar a la seva malsoferta família i a ell mateix. Entremig, una mica de tot: èpica, acció, personatges fantàstics, filosofia new age, efectes digitals, veganisme, estètica moderna a base de time lapses i un desig aparent d’unificar sensibilitats religioses i creences. Com demostra, per exemple, el passatge on Noé explica la gènesi del món, tota una pirueta digital creada amb el difícil objectiu d’apel·lar visualment per igual a creacionistes, evolucionistes i escèptics.

 

La pel·lícula resulta molt més interessant quan s’apropa a certs límits que, per desgràcia, mai s’atreveix a traspassar, com quan s’hi recreen escenes barbàriques o s’explora la relació entre Noé i el seu fill mitjà. Els moments on un sempre efectiu Russell Crowe sembla més aviat un boig obsessiu tipus Jack Torrance que no pas un enviat de Déu tipus Moisés, eleven el resultat de la cinta. Aronofsky, que ja es va preocupar fallidament per temes transcendentals a La fuente de la vida, tria aquí encertadament, oferir-nos un Noé fosc, un home trencat que confia en el que creu que li vol transmetre un Déu, aquí sempre anomenat “el creador”, a qui mai veu, escolta o palpa. Aquestes contradiccions intrínseques a la fe, el fan un personatge perdut, que ha de tirar pel dret i prendre decisions a cegues, malgrat que això pugui desembocar en destrucció, dolor i patiment.

 

Tot i així, la sensació de voler tocar moltes tecles alhora, sense dubte llastra el potencial d’una pel·lícula que, malgrat els punts interessants i les imatges espectaculars, mai troba el seu espai entre la mescla filosòfica i estètica que és i un repartiment irregular on pocs brillen i la resta, senzillament, aporten poc o res. Darren Aronofsky ho intenta, però està lluny d’oferir-nos una pel·lícula completa i satisfactòria.

 

--

- On la pots veure? Consulta la cartellera de Surtdecasa: www.surtdecasa.cat/ebre/cartellera

 

* Més crítiques i cinema a www.casadevidre.com