Jump to navigation
- Potser hauríem de començar parlant d'aquesta lesió al braç que t'ha obligat a aturar-te...És una cosa curiosa. Segurament havia d'aturar-me sí o sí. És com si, de cop, alguna cosa et digues: "Si no et pares tu, et paro jo". Ara bé, m'ho he pres més positivament del que em podia esperar. No m'ha agradat tornar a passar pel quiròfan, però he tornat a valorar el plaer per la lectura, tenir temps per llegir... Ara veig les plantes que tinc al menjador, veig que l'espai té una llum preciosa. Redescobrir l'espai positivament és molt especial. Entens la vida d'una altra manera. He après a viure des de la vulnerabilitat.
- És curiós trobar el risc just dins de casa...Sí, són les coses inesperades. Quan vaig anar a treballar a Medellín tothom em deia: "Com t'atreveixes!" Semblava que havia de tornar foradat de trets. I mira, he tingut un problema al menjador de casa! Això et fa replantejar coses i t'accentua la idea que a la vida val la pena el risc.
- Consideres que t'has arriscat molt?Més que arriscar, jo crec que he estat valent. He apostat, més que arriscat. Recordo sempre aquell xiquet que volia pintar. Això és el que m'ha guiat.
- En què creus que t'has arriscat?M'he arriscat a viure en una economia que ve de l'art, per exemple. No puc tenir luxes, però el meu luxe és viatjar, dibuixar, compartir amb els meus amics. Un altre risc ha estat el de voler portar una carrera a llarg termini. El fet d'aguantar al llarg de la vida.
- T'has sentit amb ganes de canviar, de buscar altres vies d'expressió?Penso que les persones tenim aptituds diverses. Jo vaig fer dansa, llegeixo solfeig, canto... Si tinguéssim el temps suficient per aprofitar aquests avantatges, crec que provaríem més coses. Està clar que allò que em produeix més felicitat és el dibuix, per això vaig triar-ho. Però m'agradaria fer petites incursions en altres llenguatges artístics.
- Tinc la sensació que el teu dibuix està ple de moviment, també de música... Potser aquesta fusió ja s'està donant?Potser sí. Em fascina el cos humà, el moviment, els objectes, l'espai en què et mous. Quan dibuixo sempre penso en la psicologia dels personatges, si els han estimat, si hi ha algú que els espera, si canten... Els construeixo una història paral·lela. I això sí que té a veure en una manera més global de veure l'art.
- T'has convertit en un dels il·lustradors més reconeguts del país. Com vius haver assolit aquest reconeixement i que els teus dibuixos estiguin a tot arreu?La sensació que el treball agradi és molt gratificant. Que es valori a les editorials, a les escoles... És cert que he hagut de treballar molt. Ara que estem en etapa de suports digitals, crec que treballar en digital hagués estat més fàcil, però per mi és molt important fer els dibuixos a mà. El digital et permet corregir. A mi m'agrada la feblesa. Un traç dèbil o dubtós és molt interessant. Les equivocacions revelen moltes coses. No m'agrada l'excés de pulcritud de la correcció immediata.
- T'has equivocat molt? T'ha costat elegir?A la vida, m'he guiat molt per la part emocional, i després la part racional. I com més passen els anys, més. Em passa una cosa curiosa, sempre que somio amb un projecte. Tard o d'hora, arriba. Suposo que per aquesta part emocional, perquè ho crec i ho sento. Com tothom, al final resolem la vida d'aquella manera que ens sentim més plens. De la manera que sigui.
- Tot i que no pares de treballar, i tens moltíssims encàrrecs, a l'exposició 'Estem en contacte' ensenyes el teu univers més personal... Et mostres no com a il·lustrador, sinó com artista...Sí, hi ha una gramàtica pròpia, ambients, llums, objectes. I aquesta gramàtica ve determinada per un univers personal. Per la biografia pròpia. Aquí sí que hi ha un risc de parlar de tu. Sí que és una mica despullar-te. Recreo moltes de les atmosferes que estan a la meva memòria.
Il·lustració: Ignasi Blanch - Quines imatges destacaries?Per exemple, un home que menja un plat de carn a la taula i al costat s'estan cremant els seus objectes personals. És una imatge que em transmet aquesta sensació de viure el present. Jo crec que sempre he viscut el present, perquè els records els portes tu a sobre, no cal que estiguin físicament. Puc deixar d'acumular objectes, i quedar-me només amb el significat que tenen al cor i al cap.
- Què més creus que mostra la col·lecció?El concepte d'allò masculí i femení. Sempre m'ha agradat relativitzar el concepte de masculí i femení tal com s'entèn socialment. Els homes que dibuixo solen ser homes amables. Perquè les dones han de ser prudents, dolces, boniques? Poden haver-hi dones valentes, decidides, que siguin fortes...
- I el blau continua sent el color que trenca el gris...El blau crec que és un color del consens. Malgrat que hi ha partits polítics que l'utilitzen (riu). És un color que relaxa, és el color de la immensitat del cel, del blau dels ulls, és el mar immens. El blau és un dels colors que més m'identifica. Moltes vegades m'han dit: volem el blau Ignasi.
- Com són els teus personatges imaginaris?Procuro pensar en la part estètica de tothom. Trobar els punts de possible comunicació, més que el distanciament. Això també està vinculat amb com em relaciono jo. Difícilment em barallo mai amb ningú. Crec que no té sentit. No m'agrada criminalitzar els personatges. No acuso ningú per ser com és.
- Hi ha algun personatge dibuixat que creus que és recurrent en la teva obra?Ara que ho dius, sí. Hi ha un tipus de dona que té a veure amb la meva mare. Un tipus de dona de la postguerra. Les dones que cuinaven bé, teixien i, a més, eren bones comunicadores, amables, portaven la vida endavant. Sempre surt un tipus de dona així. Suposo que té a veure amb un cert enyorament de la figura de la mare.
Il·lustració: Ignasi Blanch- Creus que tots tenim un univers personal més enllà de la realitat? Els que no són artistes com el canalitzen?Jo crec que tots el tenim. Descobrir aquests universos personals és màgic. I compartir-ho, ja és el màxim. A l'escola, s'hauria de reforçar molt més la dansa, la plàstica, per tal d'estimular aquests universos propis. Pel sistema, és millor tenir gent amb ments neutres que ments pensants.- Et consideres un artista que fa crítica social?No em cal fer activisme en temes socials i polítics, però com a artista cal implicar-te en la societat amb la qual vius. I això sí que ho penso. La meva imatge és de prudència. No estic a primera fila, però hi sóc sempre. També t'he de dir que no sent activista, mai menteixo. La gent pot descobrir com penso de forma política de manera immediata. Els meus dibuixos són reveladors de l'estil de vida que porto.- Has trobat la teva ànima bessona en el món del dibuix?Crec que l'univers personal de la belga Kitty Crowther, una de les il·lustradores europees més reconegudes, té alguns punts en comú amb el meu. La manera que té de vincular el que sent amb algunes escenes mitològiques, les seves sensacions, les seves pors... La seva sordera la fa endinsar-se de manera diferent en aquest univers propi del que parlàvem.
Facebook Ignasi Blanch
