Anna Zaera
,
10/11/2017
Arts

Mario Pons: "Tots els creadors som uns exiliats. El nostre exili és interior"

El documenatlista de L'Ampolla estrena 'El Periple' avui 10 de novembre a les 19h al teatre Bartrina de Reus
Mario Pons

Foto: 

Cedida
Mario Pons
'El Periple' és la història de tres exilis, el del poble sirià, el del poble català i l’interior. Els dels propis bloquejos de l’individu a l’Europa del S XXI. A la nit, quan s’apaga la llum d’un far, significa que alguna cosa greu està passant, una gran tempesta, una averia mecànica, un accident, potser s’alerta d’un naufragi o de l’arribada d’una guerra. El documentalista de L'Ampolla, Mario Pons, estrena la seva última creació al Festival Memorimage de Reus avui dia 10 de novembre a les 19h al teatre Bartrina de Reus. Hem volgut parlar amb l'autor sobre el concepte d'exili i sobre la seva experiència als camps de refugiats de Grècia.
"Faig un paral·lelisme clar entre els republicans que ara fa 80 anys van haver de fugir de Catalunya i els refugiats que estan en els camps de Grècia o l'actual Govern català a l'exili"

- Semblaria una peça que vincula les teves anteriors; les històries dels fars i les lectures sobre les Terres de l'Ebre com un territori que viu una crisi i, per tant, que genera molts exiliats "econòmics". Creus que és la peça que tracta tots els temes que t'interessen?
El tema principal que articula totes les meves obres és la llibertat d'expressió, la lluita de l'individu per defensar-se d'un estat injust.

- Aquesta lluita comença amb la defensa del riu Ebre...
Un Estat que ens aplica el PHN ara fa 16 anys. Va ser un abús que ens va fer plantar cara als cacics locals, al govern de la Generalitat, al govern central, anar a conèixer la conjuntura europea i treballar per la dignitat del nostre poble. Per fer-ho, vam realitzar el primer documental que ens va fer parlar en primera persona a Terres de l'Ebre a TV3, 'Aigua, la Font de la vida' (2002) senyalant els pactes PP i CIU per privatitzar el riu. Vam denuciar la corrupció de les portes giratòries del Ministeri de Mediambient de Jaume Matas, dels governs d’Aznar, amb “Contracorrent” (2006). A través de 'La Batalla de la Memòria', el 2009 posàvem de relleu les ferides obertes de la guerra. A 'Sègula, lo futur de les Terres de l'Ebre' el 2012, on efectivament ens referíem als exilis econòmics que ha fet que molts hagin hagut de marxar del territori. Per després reconstruir la memòria del Far de Buda amb "La Filla del farer", història oral recollida des de l'inici de la meva carrera.

- Quin va ser el moment o detonant en què vas poses en comú aquests tres exilis?
En el moment que sento que els sirians explicant els seus drames a les televisions, podrien perfectament parlar-nos en català. Les seves històries actuals són la nostra memòria, la que mai ens han explicat prou bé. El trauma col·lectiu que vam afrontar amb la realització de 'Batalla de la memòria' lligat al silenci generacional sobre els fets de la Guerra Civil. Faig un paral·lelisme clar entre els republicans que ara fa 80 anys van haver de fugir de Catalunya i els refugiats que estan en els camps de Grècia; o l'actual Govern català a l'exili.

- Què li sembla l'exili del govern actual de la Generalitat?
Hem vist  com s'emporten la Carme Forcadell a la presó i veig les cares dels polítics que estan a les presons de Madrid. Vivim en un estat repressor, la gent que vam fer front a Pujol, Aznar, Zapatero, ho sabem des de fa dies, els que van plantar cara a Franco ho saben des de sempre. Posant èmfasi en entendre el drama que està passant el poble sirià, es pot entendre el trauma que encara avui arrosseguen les consciències de molts dels nostres veïns i veïnes que van viure la guerra.

- El Memorimage és un festival de cinema que recupera imatges d'arxiu. En quin sentit ho vincularies amb la història del festival?
Els refugiats del camp de Filippiada, a Grècia, el primer que feien quan et coneixien era mostrar-te el passaport i les fotos de la família. Qui les havia pogut conservar després de la travessia per mar cap a Europa, això sí. El seu passat feliç en un país ric en el marc de l'Orient mitjà, amb cases, cotxes, segones residències, vacances... Són metges, periodistes, mestres, executius d'empreses, també taxistes, paletes, advocats... Tots et mostraven on vivien, els seus anys feliços abans de la guerra.

- Com ha estat el rodatge al camp de refugiats? Què és el que més t'ha marcat?
Vaig anar a Grècia sense equip, ni pressupost, però no estava sol, vaig anar acompanyat del Miquel Bada, ell ja tenia els contactes i l'experiència als camps, però no teníem els permisos per rodar. Vam fer totes les entrevistes d'amagat, a estones lliures. La nostra tasca al camp era organitzar el subministrament de fruita fresca cada setmana. De fet, vam organitzar un sistema de cupons, on els refugiats podien sortir del camp a comprar a les verdureries locals, però no ens van deixar executar-lo per la negativa d'alguns comerços del poble de Filippiada. Les mateixes famílies que no volien que els nens siris anessin a l'escola amb els seus fills.

- En quina situació estava el camp de refugiats?
Quan vam arribar vam trobar un camp ple de pedres, amb tendes i famílies de fins a 9 persones dintre d'una tenda, sense aigua corrent, sense dutxes, ni serveis. A poc a poc es va anar normalitzant la situació, però imagineu viure dos anys seguits un càmping amb els vostres fills, sense escola, metge, ni feina, anar al supermercat amb cartilla de racionament i anar a fer les teves necessitats a un policlin... És una lluita titànica per la dignitat, sense suport psicològic.

- Consideres també que tu ets un exiliat des d'algun punt de vista?
Tots els creadors ho som. El nostre exili és interior. En el periple, has d'afrontar moltes nits fosques, gèlides, la manca d'energia, de recursos, de materials, la incomprensió... No hem d'oblidar que mantenir la llanterna del cinema encesa val molt de diners i que els professionals volem cobrar la nostra feina, com és lògic.

- Et preguntava fa tres anys si un documentalista és com un farer, per intentar explicar la teva obsessió pels fars. Què n'opines?
Un far és un edifici públic de l’Estat on el torrer te una missió clara, encendre la llum per tot tipus de navegants. I sí, els realitzadors són moltes les hores que ens passem en solitud, exercint un servei públic, treballant amb la il·lusió d’encendre la llum del cinematògraf i projectar-la sobre la pantalla perquè l’espectador la pugui interioritzar i la torni a transmetre a algú altre.

També et pot interessar