Sofia Cabanes

Foto: 

Cedida
Sofia Cabanes

Sofia Cabanes: "La televisió va jugar durant aquells 9 dies un paper fonamental després de la mort de Fidel"

La periodista rapitenca presenta el seu documental 'Nueve días sin Fidel' al BccN Barcelona Creative Commons Film Festival
Anna Zaera
,
01/06/2018
Arts
El 25 de novembre de 2016 mor a l’Havana el líder històric de la Revolució Cubana, Fidel Castro Ruz, als 90 anys. La data marca l’inici de 9 dies de dol oficial, durant els quals l’agitada vida cubana queda privada de música i alcohol. Són dies que transcorren entre les multitudinàries mostres de reafirmació davant la “desaparició física” del “comandante” i els silencis íntims. La periodista Sofia Cabanes (La Ràpita, 1985), -juntament amb Jesús Labandeira (Madrid, 1982) i Rudy Jordán (Lima, 1985)- es trobava a Cuba estudiant un curs de documental en aquestes dates. L'inesperat succés els va fer passar a un grup de companys de curs i a ella mateixa de la teoria a la pràctica i posar-se darrera la càmera. El resultat ha estat un document inèdit, titulat 'Nueve días sin Fidel', que narra el dol d'una nació i que s'estrenarà al BccN, Barcelona Creative Commons Film Festival el proper 8 de juny. El festival de cinema i cultura lliure aproparà obres audiovisuals lliures de drets per reivindicar la cultura com a bé comú. Hem parlat amb Sofia Cabanes.
"Nou dies que significaven també un trasbals dels bioritmes d’una ciutat com l’Havana i d’un país com Cuba. Ens semblava important que l’espectador prengués consciència del que va significar este lapse de temps"

-  Et trobaves a Cuba quan va morir Fidel Castro. Qui et va donar la notícia?
La CNN, haha. Aquella nit estava a l'Havana. Havia arribat a Cuba unes dues setmanes abans per fer un curs de cinema a l’escola de San Antonio de los Baños. Havíem acabat de fer el rodatge d’un documental i vam sortir a celebrar-ho amb els companys. Aquella havia de ser una nit de festa i celebració. Recordo que vam anar a una sala de ball, la Pico Blanco, a l'anomenada Calle 23 i, enmig de tota la festa i d’un ambient de reggeaton, una de les pantalles va començar a mostrar. “Former cuban leader Fidel Castro dies at 90”. Una de les meues amigues va parar de ballar sobtadament, no era capaç ni de parlar i l’únic que va fer va ser senyalar-me la tele. Com pots suposar, la festa va parar en sec.

- Com recordes aquells primers moments?
Al principi bastant caòtic. Era un divendres a la nit, tota l'Havana estava de festa. Ningú s’havia preparat per un moment com aquest, no hi havia un guió per saber què s’havia de fer i en un país com Cuba, on l’accés a internet és limitat –fa dos anys més que ara- l’única informació va arribar dels mitjans oficials cubans i del transvasament d’aquesta informació a través del boca orella. Els mitjans internacionals que arribaven per satèl·lit en hotels i llocs turístics es limitaven a repetir el mateix discurs oficial de Raúl Castro.

  • imatge de control 1per1

- Quin era el discurs?
Un discurs d’un minut i mig aproximadament, molt compungit, que anunciava la mort del "comandante" i la decretació de 9 dies de dol oficial. Recordo que els mòbils dels cubans treien foc. No paraven de trucar-se uns als altres. Totes les festes es van acabar. La música dels locals va anar emmudint i, com a reacció espontània, molts van anar a comprar rom, sabent que durant 9 dies ningú podria vendre alcohol.

- Decidiu sortir al carrer a gravar de manera organitzada o espontània?
La idea de fer-ne un documental de tot plegat vindria uns quants dies més tard. Tots estàvem en xoc. Sí que és cert que, casualment, de les 12 persones que ens vam conèixer en aquell curs, els 3 que som periodistes –en Jesús Labandeira, Rudy Jordán i jo mateixa-, gairebé de forma instintiva, vam començar a recollir primer amb el mòbil i després amb la càmera, tot el que passava al nostre voltant. Passats uns dies, vam començar a ser conscients que teníem a les nostres mans un material molt valuós.

- Com van ser els dies posteriors?
Diguem que vam viure la construcció d’un relat que va començar amb el dolor per la pèrdua i la consternació; aniria mutant, mica en mica, en l’assumpció de la “desaparició física” – que no l’espiritual- i culminaria en l’eternització, una mena de canonització, del líder històric de la Revolució cubana. Havia mort Fidel, però el seu llegat seguiria viu. 

- 'Nueve días sin Fidel' està organitzat com una peça on cada capítol és un dia. Per què vau decidir donar tanta importància a la successió de dies? Què passa amb els dies?
Sobretot en la primera nit, vam viure amb tota normalitat les mostres de dolor espontànies i també les d’alegria. Poc a poc, este discurs oficial va anar ocupant l’esfera pública fins monopolitzar el relat. El transcurs dels dies mostra la construcció d’aquest relat. També, perquè ens va semblar significatiu que en fossen 9. No n’era un, dos o tres. N’eren 9. Nou dies sense música, sense alcohol, sense celebracions de cap tipus,... Nou dies que significaven també un trasbals dels bioritmes d’una ciutat com l’Havana i d’un país com Cuba. Ens semblava important que l’espectador prengués consciència del que va significar este lapse de temps.

- Un dels eixos del documental és veure com els mitjans de comunicació oficial relaten la mort de Fidel. Què heu volgut dir amb aquestes imatges?
Els mitjans oficials estan concebuts com una eina de reafirmació i de construcció de realitats i la televisió va jugar durant aquells 9 dies un paper fonamental quan va morir Fidel. Certament, la televisió és la veu narradora del documental. És el mitjà de comunicació de masses per excel·lència a Cuba, on l’ús d’internet a preus desorbitats per als cubans està limitat per hores i majoritàriament en espais públics, fora de les cases. La televisió, per vella o atrotinada que estigue, arriba a tots els racons del país i en tots els espais privats.

- Quins eren els continguts televisius?
La televisió cubana va narrar minut a minut el curs dels homenatges, les cerimònies, les signatures al llibre de condolències, la caravana de la llibertat fins Santiago poble a poble, va entrevistar historiadors fidelistes, familiars i coetanis... i durant aquells 9 dies cap dels missatges va moure’s ni un mil·límetre. Fidel havia marxat físicament, però el llegat, les idees no moren, tot seguirà igual.

  • imatge de control 1per1

- Només hi ha els canals oficials?
A la gran majoria de cases arriben únicament els canals públics cubans i TeleSur, la televisió participada per diversos països de l’Amèrica llatina, bàsicament de l’eix antiimperialista, i que s’emet des de Veneçuela. Només qui s’ho pot permetre té satèl·lit i rep el senyal de les televisions de Miami. Existeix una mirada crítica? Quin és el comportament de l'espectador? Són preguntes que el nostre documental planteja i que, en este cas, els nostres espectadors han de resoldre sota el seu criteri.

- També els discursos al carrer tenen molta importància. Heu volgut destacar el poder del discurs en un país com Cuba?
Més que el poder dels discursos, hem volgut posar sobre la balança el poder del que es diu i del que es calla, sense jutjar-ho. Perquè tanta validesa tenen les mostres de dolor públiques i els discursos reivindicatius, com les mostres d’indiferència o de cansament i els silencis. Tot i que en som conscients que el plantejament és arriscat, hem apostat pel poder de la subtilesa.

- Una de les proclames que podem sentir durant tot el documental es 'Yo soy Fidel'. Creus que precisament per tots aquests discursos, el poble cubà s'identifica amb la figura de Fidel Castro?
No, jo no ho interpretaria així. La Cuba dels darrers seixanta anys no es pot entendre sense el triomf de la Revolució i, al mateix temps, la Revolució Cubana no seria tal sense la figura de Fidel Castro. Sense entrar a analitzar en quin punt ens trobem ara, els cubans són molt conscients que el país que han construït és fruit d’això i que, segurament, res del que són a dia d’avui seria així sense "el comandante", al marge de si hi combreguen al 100%, o tot el contrari, o a mitges. Per això, el ‘Yo soy Fidel’ és un lema fidelista, però també és un lema patriòtic, de reafirmació, perquè no entenen Cuba sense Fidel. De fet, la proclama sencera que he sentit molts cops és “Cuba és Fidel. Yo soy Fidel”.

-  És legal gravar a Cuba?
Sí, però necessites permisos de gravació, com en tants d’altres llocs.

- Qui són els altres autors del documental?
Els directors del documental som tres. En Jesús Labandeira, de Madrid, en Rudy Jordán, de Lima, i jo mateixa, de La Ràpita. Jesús ha treballat en els darrers anys a Mediaset i Rudy ho fa actualment com a corresponsal de HispanTV al Perú. Jo he compaginat esta tasca amb l’Aguaita.cat. Cal dir també que part de les imatges, sobretot les que fan referència a la caravana que va dur les cendres de Fidel des de l’Havana fins a Santiago de Cuba, han estat una aportació del company documentalista Xavi Artigas (Ciutat Morta, Tarajal). A través d’amistats en comú, vam descobrir que havíem estat a Cuba durant els mateixos dies, i ens va cedir desinteressadament el material, per la qual cosa li estem molt agraïts. El muntatge, una part essencial del que representa este treball, ha estat obra de Carlos Blas. Penso que ha sabut captar amb una gran agudesa i sensibilitat el nostre guió i això es nota en el resultat final.

- Qui ha fet cada tasca?
La veritat és que la construcció del propi documental ha estat ja en ella mateixa tota una experiència, perquè l’hem fet cadascú des de casa seua. Separats per milers de quilòmetres de Rudy i d’uns centenars amb Jesús. Skype ha estat el nostre aliat i la perseverança l’altre, perquè hem hagut de fer un esforç molt gran tots plegats per trobar-nos al marge de les diferències horàries i de les nostres vides, de per sí atrafegades. Hem passat mesos enviant-nos, visionant i compartint material, parlant sobre el guió, imaginant com seria el resultat... I de tot això, el nostre arquitecte, que en este cas ha sigut el Carlos Blas, ha anat trenant la història.

A

També et pot interessar