'Feia trezte anys que no feia teatre en català i ho trobava a faltar'

Només fa falta mitja hora per a què s'encenguin els llums del teatre Villarroel de Barcelona. El Pere Ponce (Tortosa, 1964) s'asseu en una taula de comissari, al costat d’una calaixera amb arxivadors i un telèfon negre de rodet. Farem l’entrevista al mig de l’escenari, en un ambient sobri i fosc que recrea la comissaria de policia americana on es desenvolupa l’acció de ‘Pluja constant’, l’obra policíaca que interpreta al costat de Joel Joan. Ponce, que porta més de trenta anys al damunt dels escenaris, hi desplega tot el potencial dramàtic. El seu bagatge es fa notar: va iniciar-se en el món de la interpretació als anys vuitanta —a l’Institut de Tortosa— i des de llavors ha fet teatre, cinema i televisió [qui no recorda el capellà de 'Cuéntame?']. Avui és un dels actors més sòlids de casa nostra.

L’escriptor tortosí Manuel Pérez Bonfill parla amb orgull de tu.
L’orgull és mutu. Era professor de literatura a l’Institut de Tortosa quan jo hi estudiava i gràcies a ell vaig descobrir aquesta professió. Abans ja havia fet teatre amb el grup del Patronat, però amb Manuel Pérez Bonfill, per primer cop, vaig poder experimentar dalt de l’escenari.

Experimentar? En quin sentit?
Les obres que ens proposava d’interpretar eren arriscades. Vam portar a l’escenari, per
exemple, ‘Teatre de Carrer’ de Joan Brossa. Fins llavors ningú ho havia fet i per tant va ser una mena d’estrena mundial. Teníem molt pocs recursos, però molta imaginació, ganes de fer teatre, d’aprendre literatura i d’experimentar en escena.

Tot un repte enfrontar-se a un dels autors més avantguardites del teatre català.
De fet, compaginàvem obres contemporànies amb teatre més clàssic. També vam fer ‘La comèdia de l’Olla’ de Plaute i amb el professor Ferran Buera vam muntar ‘Allò que tal vegada s’esdevingué’, de Joan Oliver.

I allà també vas coincidir amb l’actriu tortosina Sílvia Sabaté.
Sí, tots dos anàvem a l’institut. Uns anys més tard ens retrobaríem també a Barcelona, a la universitat i a l’Instut del Teatre. Jo hi vaig anar a estudiar psicologia i ella filologia anglesa. Allà vam tenir l’oportunitat de conèixer el tortosí Ricard Salvat, que llavors era Catedràtic d’Arts Escèniques de la UB.

Salvat va ser un dels grans referents del teatre català del darrer terç del segle passat. Però en canvi, el festival ‘Entrecultures’ que va impulsar fa uns anys a Tortosa no va funcionar. Una llàstima…
La idea de reunir companyies de tots els pobles que conflueixen al mediterrani era bona i lligava amb la tradició històrica de Tortosa com a cruïlla de cultures, però pel volum de ciutat i per la feble tradició teatral local, era un projecte massa ambiciós.

Fins a l’11 de gener interpretes ‘Pluja constant’ al teatre Villarroel de Barcelona. El Joel Joan, amb qui comparteixes escenari, diu que treballar amb tu ha estat una descoberta. Portes trenta anys als escenaris i encara estàs per descobrir?
Crec que el Joel es referia a una descoberta personal. Mai havíem treballat junts i hem comprovat que tenim molt bon feeling.

La crítica és unànime a l’hora d’elogiar la vostra interpretació.
Sí, estem contents. ‘Pluja constant’ és un text difícil, amb només dos personatges. Dura gairebé dues hores i això demana preparació tècnica i molta concentració. Hi treballo molt a gust, per la qualitat del text, per la professionalitat de l’equip que ha tirat endavant el projecte i perquè malgrat tenir domicili oficial a Barcelona els darrers temps he treballat molt a Madrid… feia trezte anys que no feia teatre en català i ho trobava a faltar.

Des dels camerinos ens arriba la veu del Joel Joan que canta seqüències d’arpegis i escales per escalfar la veu. Els tècnics fan les últimes proves de llum i la noia que s’ocupa de l’atrezzo omple els gots i la botella de whisky que hi ha sobre la taula (un whisky que és aigua amb colorant, òbviament). Ho deixa tot a punt i ens demana d’anar acabant. “El públic està a punt d’entrar”, ens diu.

Molta merda, Pere.
Sí, gràcies, molta merda.