Francesc Todó, el retorn del fill pròdig de la Gauche Divine

Tortosa mostra l'obra del reconegut pintor en una exposició de caràcter retrospectiu

Anna Zaera

03/05/2015

Arts

“El record més feliç que tinc és dormir al costat de l'habitació on el pare pintava, a Cadaqués. Sentir com cruixia del vímet de la seva cadira quan es movia i la música de Shubert, fluixeta, de fons” explica Oriol Todó, fill petit del pintor Francesc Todó (Tortosa, 1922). “Aquesta és una de les sensacions de confort més grans que recordo” afegeix. “Quan venien visites al matí, el pare sempre deia: Shh, no parleu, que l'Oriol dorm”. “Aquest és un record que volia fer públic quan el pare falti”. Avui és ell qui acompanya el seu pare per acabar de supervisar l'exposició que s'inaugurarà el proper 9 de maig a Tortosa. Francesc Todó. Segle XX - Segle XXI és una mostra de caràcter retrospectiu que el Museu de Tortosa i el Museu de l'Ebre acolliran de manera conjunta. “Aquesta és l'exposició definitiva” diu el pintor de 92 anys, lúcid, irònic i assertiu, que ha tornat a la ciutat de la seva infantesa per exposar l' obra de tota una vida. Com si vulgués conscientment tancar el cercle i replegar-se al mateix lloc on va néixer.

"Jo sempre he volgut dedicar la meva vida a una cosa que anés amb mi. Sóc una persona independent"

De Tortosa al món (i tornar als orígens)
"Vaig néixer al carrer d'en Carbó" diu. "Això vull que ho posis" ordena amb el to assenyat d'una persona entranyable. "El meu pare va tenir 4 fills barons i va voler marxar a Barcelona perquè tinguéssim estudis superiors, ja que a Tortosa no hi havia universitat" explica. "Vaig arribar a Barcelona als 9 anys sense saber què voldria fer de la meva vida" continua. "Una exposició del pintor Joaquim Mir, em va convèncer que el que jo realment volia era dedicar-me a la pintura i no seguir a la fàbrica de teixits dels meus pares". Després de fer-se un nom a Barcelona, Todó va exposar en ciutats estrangeres al llarg de la seva vida. "No m'agrada que diguin que sóc un pintor internacional, perquè no és veritat" diu. “Un dels meus errors va ser no instal·lar-me a París” diu. Tot i que ha passat tota la seva vida entre Barcelona i Cadaqués, Francesc Todó ha cultivat els vincles afectius amb Tortosa a través de l'amistat amb artistes i escriptors com Joan Antoni Blanc, Frederic Mauri, Jaume Rocamora, Manuel Pérez Bonfill o Gerard Vergés entre d'altres. Todó és considerat membre del grup de pintors tortosins creat a la postguerra, Delta 51.

L' insuportable pes de la tradició familiar
"Jo sempre he volgut dedicar la meva vida a una cosa que anés amb mi. Sóc una persona independent" diu. A la família Todó li va costar comprendre la passió del seu fill per la pintura. "El meu pare era un home que es va fer a si mateix, va arribar a Tortosa als 14 anys provinent de Rossell, i després de treballar d'aprenent en un magatzem tèxtil, als pocs anys ja n'era el propietari". Tenia la imatge que ser pintor significava ser "un borratxo, un gandul i un mujeriego" diu Francesc Todó en referència al seu pare. "Em va dir que així no em guanyaria la vida". Jo el vaig replicar. Perquè no ho provem? li vaig dir". Todó va fer la seva primera exposició a la Sala Vinçon de Barcelona, el mateix lloc on 60 anys després, al 2006, els seus amics de la Gauche Divine feien un homenatge a la seva trajectòria. Aquesta no va ser l'única resistència familiar amb la qual va comptar el pintor. L'amor per una dona "que no era del nostre tarannà" explica "despertar l'oposició dels seus progenitors". "I què vol dir tarannà? Doncs classe social" clarifica.

Les seves dones i còmplices
Todó es va enamorar de la dependenta d'una merceria que estava prop de casa seva a Barcelona. De la mateixa manera que va sentir l'impuls de dedicar-se a la pintura, va sentir que volia compartir la vida amb aquella dona. "Això va produir un embolic familiar tan gran que el meu pare em va desheretar" explica. "Van ser moments molt durs, però els vaig vèncer" diu. Els instants més dolorosos en la vida de Todó encara estaven per arribar. "Vaig perdre la meva primera dona en el part del meu fill" explica. Anys després, coneixeria a Isabel Garrigues, la mare del seu fill Oriol. Amb ella va viure una maduresa serena i creativa. “Saps aquella frase que un gran home sempre té al costat una gran dona?” em diu l'Oriol abans d'acomiadar-nos. "Doncs en el cas del meu pare ha estat així" diu. "Ell no haguera fet tot el que ha fet sense tenir al costat la meva mare. Ella també pintava, però sempre es va dedicar al seu marit”.

La intel·lectualitat i la Gauche Divine
Al llarg de la seva vida, Todó va fer amistat amb artistes de l'anomenada intel·lectualitat barcelonina. Pere Quart, Salvador Espriu, Joan Perucho, Gabriel Ferrater, Carles Barral, Gabriel Celaya, Jaime Gil de Biedma o José Agustín Goytisolo, entre d'altres, publicaven 'Homenatge a Todó', poemari dedicat a l'artista i il·lustrat amb els seus propis gravats. “El també pintor Albert Ràfols Casamada, que va morir el 2009, era el millor amic del pare” diu l'Oriol. "Recordo molts sopars i vetllades amb artistes al pis del carrer Acàcies de Barcelona" diu. "Encara conservo molts amics d'aquella època" diu el fill del pintor.

Els pintors i la sordesa
“Sóc sord, i això em posa de molt mal humor” em diu només entrar a la sala Antoni Garcia del Museu de Tortosa, el lloc on conversem durant més d'una hora. "Si hem de fer l'entrevista t'hauràs de posar just enfront de mi" em diu amb to greu. La sordesa és el seu handicap més important en aquests moments. "Això l'allunya moltes vegades de l'entorn, l'entristeix, també perquè no pot escoltar música, una de les seves més grans aficions" afegeix el seu fill. Aquests problemes auditius s'han traduït en una obra cada cop més introspectiva, més íntima, però que manté la serenitat pròpia de l'autor. "L'obra del meu pare sempre ha reflectit un sentiment de pau molt gran, no hi ha hagut res cridaner ni violent, suposo que això ha estat important perquè sigui una obra tan reeixida" apunta l'Oriol.

Les rutines i el mètode, la clau de la trajectòria
“El meu pare sempre ha estat molt metòdic” diu Oriol. "Des de fa anys que segueix la mateixa rutina. Esmorza a casa, va a comprar el diari, se'l fulleja, se'l guarda per llegir-lo més tard durant el dia, després se'n va a l'estudi i es posa a pintar fins hora de dinar" descriu el seu fill. Quan era més jove, pintava també a la tarda, ara de més gran, només pinta als matins, i sense música. "No haguera pogut tenir tot aquest volum d'obra" diu l'Oriol mentre fa una panoràmica a la sala d'exposicions "sense disciplina".

Un nom en la història de les avantguardes
"La meva obra es fa cada cop més íntima, cada cop més centrada en els objectes de la vida quotidiana" diu el pintor. “Tota la meva trajectòria segueix un mateix fil, tot i que passa per diferents etapes” diu mentre supervisa com van penjant els quadres. L'exposició mostra un quadre dels primers anys proper a un postimpressionisme convencional que dóna pas de seguida a figures més esquemàtiques fins a arribar a la pintura de màquines complexes, en la seva anomenada Època de les Màquines. Més tard, a partir dels anys vuitanta, va evolucionar cap a unes representacions cada cop més clares, planes i de caràcter intimista i nostàlgic. "Todó no pinta el que veu a la realitat, sinó que té els objectes en el seu cap" explica Núria Segarra, historiadora de l'art del Museu de Tortosa, senyalant els quadres dels últims anys en què Todó fa un homenatge a la pintura, una disciplina en la qual el seu nom ja forma part de la història de l'avantguarda figurativa de postguerra.

L'exposició "definitiva" a Tortosa
“L'han fet una mica tard perquè ja sóc molt gran” em diu en referència a l'exposició que s'inaugurarà a Tortosa. “Però m'ha fet molt de goig recollir l'obra des dels anys seixanta fins a l'actualitat” diu, tot i que no és el primer cop que exposa a Tortosa. A la Sala Antoni Garcia del Museu de Tortosa, hi haurà una vintena d'obres d'entre els anys 1948 i 2000, que il·lustren el pas del paisatge de factura postimpressionista dels anys 50 a l'eclosió de les màquines entre 1956 i 1964 per a continuar amb el període en què expressa una singular fascinació pels objectes a través de les inconfusibles natures mortes. Al Museu de l'Ebre, s'exposa una mostra de la producció pictòrica dels darrers 15 anys on destaquen les obres, de caràcter figuratiu i geomètric. Els responsables del Museu estan engrescats amb aquesta exposició del que consideren en el catàleg “el degà dels pintors tortosins”.

Els fills, la sensibilitat a la butxaca
Francesc Todó té un fill de la seva primera dona, el Joan, i un altre de la segona, l'Oriol, que l'acompanya en el muntatge de l'exposició. “El que més m'ha aportat el meu pare és la sensibilitat. I la sensibilitat et serveix per tot. Per escoltar música, per contemplar paisatges i també per estimar a algú" em diu. "També m'ha ensenyat a ser molt metòdic amb les aficions que tinc, però contràriament m'he agafat la vida d'una manera més bohèmia, he tingut poca disciplina" confessa. "Amb l'edat he anat canviant a base de pals" continua. " A casa hi havia aquesta cosa laxa, no rígida: "Nos vamos de vacaciones a Cadaqués tres meses, Viva la Pepa!". "Ara estic fent de camioner, tinc algun amic matxaca, algun altre que és fuster, algun que és intel·lectual... Però tot el que m'ha donat el meu pare sempre ho portaré a la butxaca".