Un projecte artístic uneix pràctica agrària i moviment feminista a l'Ebre

L'artista Jaume Vidal impulsa un procés conjuntament amb les dones del món rural en un camp d'arròs al Delta de l'Ebre

Anna Zaera

16/06/2022

Arts

Jaume Vidal Arasa (Amposta, 1977) ha aprofitat el treball de fi de màster de producció i recerca artística per idear i activar una experiència participativa al Delta de l'Ebre. Vidal, que ha desenvolupat part de la seva recerca en diàleg amb el territori com a espai natural i agrari, en aquest cas, aborda la pràctica feminista vinculada a l'entorn. "Volem incidir en el context social i territorial del Delta" assegura. "Evidenciar el potencial de l'art en la implicació de processos de transformació de l'espai social". El plantejament és clar. "El paisatge representa també els canvis que s’estan donant en la societat, i un dels canvis que s’està observant és la perspectiva feminista, que també incideix en la transformació del mon agrari" assegura Vidal en el seu treball. D'aquesta idea inicial neix la convocatòria perquè un seguit de dones es trobin i decideixin cultivar juntes un camp d'arròs a través dels seus propis criteris.

I perquè ho ha de fer un home això?, ens podríem preguntar. Jaume contesta sense dubtar. "Perquè els canvis els hem de fer tots" diu.

En total, s'han cultivat 6,15 jornals d'arrossars a la zona dels Ullals de Baltasar, al Delta de l'Ebre. Cada dona ha aportat una part en el procés col·lectiu del cultiu de l'arròs. "És un projecte molt participatiu perquè cadascu aporta el que pot aportar. Una cedeix el camp; l'altra el cultiva; l'altra porta la compatibilitat. Totes som necessaris, en l'especialització que té cadascuna" assegura Maria del Mar Català, investigadora de l'IRTA i responsable del cultiu de l'arròs. Ella ha estat una de les dones participants, juntament amb altres membres de l'associació de dones del món rural o altres professionals vinculats a l'agricultura i a l'empresa. Aquest procés es va iniciar el desembre de 2021 i s'allargarà fins al novembre de 2022. "Els criteris elegits en el cultiu de l'arròs responen a criteris de sostenibilitat i de molt de respecte cap a l'entorn" diu Català, en una corrent que, en alguns casos, podria coincidir amb les tesis ecofeministes.

Aquesta iniciativa neix, en part, per l'instint observador de Vidal. "Els artistes tenen la voluntat de fixar-se i jo me n'adono que hi ha una desigualtat. Poca presència de dones als camps. De dones sí que n'hi ha en el món agrari, però han assumit unes tasques administratives o de comptabilitat, més relacionades amb la gestió que el treball directe al camp i, aquestes tasques, no les fan visibles" diu Vidal, que assegura que la dispersió és un altre fenomen que no ajuda en poder identificar el col·lectiu als camps. És per això, aquesta experiència ha provocat un increment de concentració de dones als camps. "L'art el que fa és visibilitzar alguna cosa durant un moment concret de manera molt intensa" assegura l'artista.

I és que la pagesia i la presència de la dona ha estat molt lligada als contextos socials de cada època. Explica Vidal en el seu treball que durant l'èxode urbà de la guerra civil, el Delta de l’Ebre va acollir els habitants de petites poblacions del territori que hi tenen part. Així les dones de les famílies que van carregar amb la destinació dels homes a la guerra van haver d’assumir tasques agrícoles per garantir la subsistència tant durant la guerra com durant la postguerra. Les dones van tenir un paper important en fer-se càrrec de les tasques del manteniment dels cultius. Quan cessa el conflicte bèl·lic els homes van recuperant els seus espais de decisió tradicionals i les dones els hi cedeixen el lloc per tornar a dedicar-se a tasques de la llar, educatives i de suport al cap de família en el cultiu de l’arròs també si s’escau. Els últims anys, les dones han guanyat terreny en els espais de decisió del cultiu de l'arròs en el Delta de l'Ebre i hi ha canvis notables. Ja s’han començat a veure dones als consells de direcció de les cambres agràries i cada vegada més dones assumeixen la gestió dels camps en major nombre. La creació del grup d’arrossaires pertanyents a les Dones del món rural també és un dels avenços. Però encara no ens ha permès la visibilització del treball que estan fent en segon pla.

Un problema estructural més que individual
En aquest àmbit cal dir que no és un problema intern de família o d'empresa sinó que és un problema social: visibilitzar, legitimar i tenir en compte una manera de fer i uns aspectes en els quals els homes prenen les decisions. Amb aquesta pràctica es pretén donar veu i visibilitzar a totes aquelles dones que estan encapçalant el conreu de l'arròs amb gran competitivitat i competència professional. Existeixen dones que fan possible que el producte de l'arròs sigui competitiu i de gran nivell; és per això que s'ha volgut reunir un grup de dones perquè puguin cultivar i decidir amb plena autoritat durant totes les fases de la producció, d'un camp d'arròs.

Així, segons assenyala l'artista, "la clau del gènere és capaç de canviar polítiques i ha d’establir referents a les futures generacions la competència i les capacitats de lideratge la dona a l’hora de gestionar un cultiu tradicional".

I perquè ho ha de fer un home això?, ens podríem preguntar. Jaume contesta. "Perquè els canvis els hem de fer tots" diu. "Elles són coautores des del primer moment. Jo llenço la moneda i allò va rodat. Ja no soc jo. Jo simplement les acompanyo i ho registro. Que hagi pogut unir, crear les situacions o crear els recursos, no vol dir que sigui jo el que està fent el projecte" explica.

La naturalesa artística del projecte es fonamenta en l’activació del grup de treball i l’obra és el projecte amb el conjunt d’esdeveniments o protocols que se’n derivin. "Cada una s'hi ha aproximat de manera diferent" diu Vidal. "Algunes d'elles s'esperaven alguna peça d'art. Algunes ja sabien que els processos com fer un Museu del Mosquit o un hotel efímer també és art. L'art és un compromís i una voluntat de canvi" diu Vidal. "Hi ha gent que li agradaria veure una peça tangible. Quadre, instal·lació, document. Jo faig molts d'esforços en pensar que la feina artística l'estan fent elles. Estan provocant uns canvis. Aquesta visibilització. El treball comunitari com a peça. És una obra intangible. Hi ha aproximacions tangibles, com el calendari o el mateix paquet d'arròs que representaran documentacions de tot allò que s'ha fet en forma de souvenirs. Poden arribar a recordar allò que va passar, però no son el que va passar" diu. En aquest cas, els objectes que se'n deriven també tenen un sentit. "Tots els calendaris que he vist del conreu de l'arròs són lineals, comencen i s'acaben. Cada any representa un començar de nou i una pèrdua de la saviesa registrada. Ara hem volgut fer un calendari circular. En un calendari que és un cercle tot això canvia. Denota que el que farem enguany serà important per l'any que ve. Tot és cíclic. També perquè hem de vèncer els calendaris que tenim als tallers dels mecànics i que mostren dones sexualitzades. Pensa que a elles les va desplaçar del camp la mecanització. Canviar aquest calendari per a mi era molt rellevant" diu Vidal.

La topografia i la mirada feminista aporta al conjunt de la societat un prisma singular des d'on analitzar i veure el món. "Hem de tenir clar que els projectes locals com aquests tenen una dimensió global potent" diu Vidal a tall de conclusió.