Anna Zaera
,
05/12/2015
Arts

Joaquin Moya: “Moltes vegades sento que la fotografia és l’arrogància d’un vestit fet a mida”

L'ampostí presenta la seva col·lecció de fotografia social al Llar
Semàntica

Foto: 

Jokin Moya
Joaquin Moya a la sala on s'exposen les seves fotografies.
El vaig conèixer fent-li unes fotografies al Pont Penjant d'Amposta just quan presentava el seu llibret il·lustrat '100 oficis desapareguts de les Terres de l'Ebre'. Em va començar a parlar del País Basc, de música, de sentiments. Es definia com un canalla. Em sorprenia que un personatge així hagués baixat les escaletes de l'ajuntament d'Amposta a l'hora d'esmorzar, com un funcionari qualsevol que ha ordenat la seva vida al voltant d'unes rutines impecables. L'ull de Joaquin Moya i Benet, 'Jokin' com el coneixen els amics, manté, però, l'esperit salvatge i assedegat de vida. Ell és un "corsari" de la vida, i així s'ho fa dir. Aquesta és la seva paraula clau, la seva contrasenya per admetre socis al seu club, al seu entorn més proper. En el seu dia, va ser cantant del grup de tangos Cambalache, però Moya ha trobat en la fotografia la seva via d'expressió. Aquests dies presenta al Llar d'Amposta una col·lecció de 21 fotografies de la vida quotidiana que porta el nom 'Semàntica: Adagi d'immortalitzar el desig', que es podrà veure fins al 6 de gener. Hem volgut parlar amb ell per a que ens expliqui quin és l'impuls que el porta a retratar el seu entorn.
"La meua mirada busca retratar la picaresca canalla que cada dia és més difícil de trobar. Cada cop queden més enrere les vivències de carrer i, cada dia és més difícil retratar aquella elegància aristocràtica de barri"

- Semàntica. Per què aquest nom?
Senzillament parlo d'interpretar el significat de la mirada. Sempre hem sentit dir que una mirada val més que mil paraules. Vull immortalitzar un desig o una vida. En totes les meues fotografies el blanc i negre de la Leica ha de ser capaç d'explicar tota la substància del moment. Expressar amb un sol clic un missatge concís sol ser molt difícil, però la fotografia ha de mostrar la complicitat del moment.

- Tornes a la quotidianitat com a font d'inspiració. La vida dels petits instants és allò que més et commou?
La lírica del fotograma la podem trobar en qualsevol lloc, és el revelat el que delata l’encert. Per poder plasmar la inspiració has de sentir l’esbós del que busques. De totes maneres, el resultat mai és l’atzar. Penso que la inspiració és relatar l’orgull de les teves vivències, i aquestes han de quedar reflectides en el retrat.

- Quin fil conductor destacaries en totes les fotografies que has seleccionat?
La vida, està clar. La fotografia té un missatge social.

- Per què vincules les instantànies amb el desig?
Després de sentir el clic de la màquina, tanco els ulls i visualitzo l’eternitat. Hem de ser concients que qualsevol fotografia representa el passat, un cop feta la fotografia no hi ha retorn. Com dic en el meu cartell introductori, moltes vegades sento que la fotografia és l’arrogància d’un vestit fet a mida, que he d’estimar per poder-la estripar i fer d’aquella instantània una segona pell.

- Si haguéssis de descriure la teua mirada envers la realitat, com diries que és?
La meua mirada busca retratar la picaresca canalla que cada dia és més difícil de trobar. Cada cop queden més enrere les vivències de carrer i, cada dia és més difícil retratar aquella elegància aristocràtica de barri. Malaurarament, el món d’avui en dia està ple de farsants i embaucadors, o com solien dir la gent abans: "El món està ple de gàngsters".

- En la teva darrera exposició presentaves alguns personatges anònims però molt populars de la vida ampostina. Els carrers d'Amposta continuen sent els protagonistes o has obert el camp de visió?
Simplement fotografio la meua vida més propera.

- Parles de retrats, però també hi ha fotografies on no surt cap persona.
Sí, però en els retrats inerts hi ha també el rastre de la vida. Penso que havia de donar un pas endavant i reflectir el que sento amb dues mirades diferents.

- Creus que aquest exposició es vincula amb un moment determinat de la teua vida? Hi ha paral·lelismes?
Evidentment, sense complicitat no hi ha fotografía que valgue.
 

- Veig xiquets, gestos de carinyo...
Actualment la mirada és familiar, clar. Potser  tot està relacionat amb el fet de ser pare. Hi ha un canvi de models, però el fons es el mateix: carrer, carrer i aristocràcia picaresca.
 

- Edites les fotografies després del clic?
Sí. La majoria de vegades analitzo el conjunt i em quedo amb una part, amb allò que busco. Les possibilitats que otorga el clic són immenses, però intento captar la lírica que em fa sentir la emoció. Per exemple, la fotografia de la parella amb el gos sortien els tres, però si solament posava la cara de la gosseta i l'abraçada d'ells, el missatge ja quedava clar. 

  

Més informació: 

Exposició 'Semàntica. Adagi d'immortalitzar el desig' de Joaquin Moya 
Del 5 de desembre al 6 de gener
Llar Amposta
Fitxa d'agenda Surtdecasa 

   

També et pot interessar