'M’agradaria portar ‘Dies feliços’ a Tortosa, fa anys que no hi actuo'

L’escena encara és fosca. Falta més d’una hora per començar l’obra però l’actriu tortosina Sílvia Sabaté ja és al teatre Almeria, al barri de Gràcia de Barcelona. Fins a final de mes hi representa el monòleg Dies feliços de Samuel Becket, un dels tòtems de la dramatúrgia contemporània. Un text arriscat i sense connexions lògiques que requereix destresa interpretativa i una memòria ingent. “És el paper més difícil de la meva carrera”, em comenta. Una carrera que ja suma més de vint-i-cinc anys a dalt dels escenaris, a la televisió (El cor de la ciutat, Hospital Central...) i el cinema (Vicky, Cristina, Barcelona, La mujer del anarquista...).

 

- Dies feliços marcarà un punt i a part en la teua carrera?

Ja havia interpretat altres monòlegs, però ara, quan m’ho miro en perspectiva tots em semblen fàcils. El teatre de l’absurd de Samuel Beckett és desconnex, no s’estructura segons els criteris lògics i això el fa difícil de memoritzar i de comprendre.

 

- Com t’ho has fet, doncs, per aprendre’t una hora i mitja de text?

Ha estat dur. Hi he invertit gairebé dos mesos.

 

- És una obra elitista?

Samuel Beckett és un autor estigmatitzat. “Ui, això és per a intel·lectuals”, pensa molta gent. Però en realitat és un dramaturg amb sentit de l’humor. Simplement cal deixar-se portar i entrar en l’univers dels seus personatges.

 

- El tema central de l’obra és la recerca del sentit de l’existència en moments de desesperació. Aquest és un tema d’actualitat.

Sí, la crisi ha portat la societat al límit. Estic segura que cada matí hi ha molta gent que ha de buscar raons per viure, que s’ha d’empescar com tirar endavant. A Dies feliços, Winnie és troba perduda en un espai desèrtic i necessita cridar l’atenció per constatar que segueix existint i, sobretot, per exterioritzar el patiment de la pròpia existència.

 

- Aquest és el teu darrer treball, però l’instint teatral se’t va despertar a l’Institut Joaquín Bau de Tortosa.

El professor Manuel Pérez Bonfill em va demanar d’ajudar-lo en una de les obres que cada any interpretava el grup de teatre del centre. Jo havia d’estar entre bambolines, no tenia cap paper assignat ni cap intenació de sortir a escena, però vaig acabar interpretant tres paperets i vaig dir: “Ai, això m’agrada”.

 

- I com va continuar el teu camí cap a la professionalització?

Mentre estudiava Filologia Anglesa em vaig apuntar al grup de teatre de la Universitat de Barcelona que llavors coordinaven Jesús Massip i Ricard Salvat, tots dos de Tortosa.

 

- Parlar de Ricard Salvat és parlar de teatre en majúscules.

A l’època universitària no vam tenir gaire relació. És cert que des del Departament d’Història de l’Art, havia impulsat aquell grup de teatre, però només havíem coincidit en algunes reunions. La meva relació amb Ricard Salvat és molt més tardana: l’any 2008 va produir el monòleg Sutura, que jo mateix vaig interpretar a la Biblioteca de Catalunya.

 

- I com el recordes?

Era un gran savi entranyable, vivia el teatre amb passió. Tinc la sensació que en els darrers anys estava ressentit perquè no s’havia reconegut prou la seva tasca en la vertebració del teatre al nostre país, ni a Catalunya en general, ni a Tortosa en particular.

 

- Fa vuit anys, l’Ajuntament de Tortosa va impulsar el Festival Entrecultures, que ell mateix va dirigir.

Sí, se’n van fer tres edicions, però no va funcionar. Potser perquè és un ciutat on no hi ha una tradició teatral sòlida i era difícil trobar prou públic per a propostes tan arriscades, algunes vingudes de l’altra punta del Mediterrani. A més, suposo que era un festival molt car.

 

- Vas arribar a la interpretació a través del teatre, però el teu primer treball professional va ser al cinema.

L’any 1986, quan cursava el segon curs de l’Institut de Teatre, el director Francesc Bellmunt es va fixar en mi per un paper a la pel·lícula La ràdio folla. Era una comèdia urbana, una estracanada que seguia la moda del cinema català dels anys vuitanta; una història divertida, per passar una bona estona.

 

- Ara la pel·lícula Pa Negre pot arribar als Òscar. Com ha canviat el cinema català?

L’evolució ha estat impressionant, tant a nivell de factura cinematogràfica com de guió. El sector s’ha professionalitzat, de l’ESCAC (Escola Superior de Cinema de Catalunya) n’han sortit grans professionals i les escoles d’actors s’han popularitzat. Quan jo vaig començar a estudiar l’oferta de formació era molt limitada.

 

- Els darrers deu anys has fet força teatre i molta televisió. No et ve de gust fer cinema?

I tant, però no ha estat una cosa que jo hagi pogut escollir. He estat molt anys fent El cor de la Ciutat, compaginant-ho amb telemovies i alguna obra de teatre. Però, certament, en el món del cinema han sortit pocs projectes.

 

- Es nota la crisi?

Sí, i de fet ara portava uns quants mesos sense treballar. Per això amb alguns companys de la professió hem creat Winnie Produccions. Si no ens ofereixen treball, el crearem nosaltres. Dies feliços és el nostre primer projecte.

 

- T’has fet empresària!

Sí, ens hem fet empresaris. Tothom ens diu que estem bojos, però nosaltres em tirat pel dret.

 

- Podrem veure Dies feliços a Tortosa?

Ja m’agradaria, fa anys que no hi actuo. De fet, fa temps, l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament van contactar amb mi per si hi podia anar a representar algun espectacle. A veure si, ara, finalment ho aconseguim.