Jump to navigation
"Jo penso això i sento allò altre". "Jo t'entenc i sento quelcom semblant". En aquest punt, reconeguts en els ulls de l'altre, sol néixer la màgia. "Aquests enllaços microscòpics són el millor antídot contra el malestar i l'abús del poder a gran escala", diu Rafael Tormo (Beneixida, 1963) per argumentar-me una de les seves hipòtesis sobre el valor de les accions culturals. Ell és artista, gestor cultural, comissari d'exposicions i un referent de l'anomenada corrent "contra-cultural" al Païs Valencià. Enguany és un els convidats il·lustres de la desena edició de la Bouesia, a la que ha aportat el concepte d'Èxode ultralocal, un concepte polièdric que vol injectar una explosió de significat a un festival que, ja de per si, s'ha carateritzat per ser un certamen que flueix, que recórre territoris, que és plural, flexible, horitzontal. Com un èxode.
- Fas comissariat artístic, produeixes, escrius i reflexiones sobre la realitat social amb una perspectiva artística. Des d'on estructures aquest coneixement? Jo em defineixo com a autodidacta. Tinc vincles amb la universitat però no sóc professor. La cultura no es pot limitar a un equip d'investigació d'una Universitat. Crec en l'autoformació, en viure en una hibridació constant. Ha de ser la pròpia experiència qui determini els objectius d'una investigació. Hem de fugir de les tesis formals, que ens encasellen i resten possibilitats. Ara acabo d'arribar d'una Marató de Ball a la Casa Encendida de Madrid. Hem estat 10 hores ballant sense parar. La pregunta formal era: 'Què pot fer un cos?' Moltes vegades la nostra veu diu una cosa i el nostre cos en fa una altra. Allà, ho hem demostrat des de la pràctica.
- Moltes vegades els conceptes són una presó per nosaltres mateixos?Exacte. Vivim en una societat aristotèlica on la raó encara és el bé suprem al qual hem d'aspirar. No podem pensar en un altre món seguint aquest mateix raonament intel·lectual. Passaria el mateix que amb la dansa. Com podem pensar un altre món? Simplement, fent-lo.
- És això el que vols demostrar amb el teu projecte de llarg recorregut, Implosió Impugnada, que ara exportes a Deltebre? Sí. La idea és rebutjar determinats contextos socials o pràctiques que condueixen a les persones a no expressar el seu malestar o el seu inconformisme. Una d'aquestes accions artístiques l'hem fet amb els alumnes d'ESO de l'IES de Deltebre.
- I com ha estat l'experiència? Com sempre que estic amb joves, fantàstica. Quan arribo a les escoles els pregunto. 'A què us recorda aquest espai?' Tots em contesten: sembla un hospital o una presó. La creació dels xiquets atrapada en un edifici.
- Les Terres de l'Ebre t'han donat aquesta impressió? Just al contrari. N'estic enamorat. Es nota que la vida aquí encara té components salvatges. No hi ha un trencament entre el que és privat i públic. Per exemple, aquí a Deltebre, l'interior de les cases es confon amb l'exterior. Aquest dins i fora tan de societat capitalista no es veu.
- Com és que has participat en la Bouesia i has aportat el concepte "Èxode ultralocal"? Jo no vinc de l'àmbit performàtic, ni de la tradició poètica, el que jo aporto al festival és trencar les línies locals, obrir les fronteres artístiques. La paraula 'Ultra' significa anar més enllà. El món de l'art és molt endogàmic i volia donar-li una perspectiva més social. Sembla que vivim en una societat plena de possibilitats i, en realitat, cada cop tenim menys marge de maniobra, més malestar. Dóna la sensació que tothom està fent el que no vol fer.
- Què hem de fer, llavors, per canviar les coses?Quan no saps com sortir-te'n, el que et queda és abocar-te al buit. Obrir una escletxa en aquesta realitat construïda. És en aquest punt quan pots crear. És semblant al que passa quan t'enamores. Acabes reconstruïnt un món nou amb una altra mirada. Aquí passa el mateix. Poetitzar la vida estaria molt bé. Poetitzar és polititzar. Reconstruir conceptes com democràcia o familia i donar-los una altra dimensió. Els nostres cossos ja s'estan queixant i dient que no volen seguir aferrats a un sistema capitalista.
- I diuen que estem en crisi... Jo els diria, molt bé, hem perdut el món, potser hauríem de celebrar-ho!
- El nacionalisme es presenta com una via de renovació? Em sembla que una crisi no s'arregla canviant un estat per un altre. Això és no pensar més enllà. Als que ens dirigeixen els hi diria: 'Aquesta construcció identitària, me l'has de donar tu?”
- Quin és el motor del canvi? La màgia entre persones, les xarxes d'afectivitat són les úniques vies capaces de construir canvis. També l'autenticitat i la irreverència, que són dos ingredients bàsics de la Bouesia. Malauradament, ara, la màgia i l'amor són dues paraules que només fa servir el poder per vendre.
- Quines accions has fet últimament per posar de manifest aquesta idea? Una de les que n'estic més orgullós és la mascletà que vam fer a l'interior de la Sala de Plens d'un ajuntament del Pais Valencià. Era una sala d'aspecte neoclàssic, un reflex del poder i dels valors racionals de la Il·lustració. El soroll de la mascletà tenia una càrrega de crítica extrema!
- Aquesta Bouesia també representa un agermanament entre el País Valencià i Catalunya? Sí. Ens han separat des de dalt i hem de tornar a crear una xarxa afectiva entre territoris. Donar-li una dimensió nova a la cultura popular.
- Per què heu decidit fer una carrossa enguany com a símbol de la Bouesia? Les carrosses són un element molt recognoscible de l'entorn local. S'utilitza normalment com un espai d'exaltació des d'on et miren i mires. El que fem és transformar-lo i rellançar-lo, fent que sigui l'escenari des d'on es representen la majoria d'actuacions previstes en els diferents pobles que recorrerem.
