Pedres que parlen del passat... I del futur?

19/05/2020
Cisterna de pedra seca
MS
Foto:

El fet de poder sortir a fer esport a la natura després d’un mes i mig tancats a casa ens ha provocat una sensació desconeguda de guany de llibertat, com si haguéssim assolit una meta després d’un gran esforç i fa que ho assaborim amb més intensitat. Si a tot això hi sumem la primavera esplèndida que ha deixat més de 1.000 litres d’aigua als Ports i fa baixar els rius plens d’alegria, les estones que anem a passejar o fer esport a l’aire lliure no tenen preu.

Tenim la gran sort de viure al territori en el que vivim, sense aglomeracions de trànsit ni de persones (tot i que agrairíem ser-ne alguns més), i en només quatre passes des del brancal de casa ja ens trobem envoltats de vinya, oliveres i ametllers. Estem rodejats de camps que han estat el sosteniment de la majoria de famílies dels nostres pobles des de fa segles. I, si ens hi fixem una miqueta més, veurem la riquesa patrimonial que han deixat els nostres avantpassats disseminada a cada racó on fixem la mirada.

Les Terres de l’Ebre som una de les zones on més abunden les construccions de pedra seca, típiques a tota la riba de la Mediterrània. El paisatge està configurat a base d’este tipus de construcció, fonamentalment de pedra de calà, que li dona tot el caràcter. Marges, cabanes, cisternes, pous, basses... que han perdurat en el temps però que, malauradament, van desapareixent a poc a poc al caure en desús o no tindre cap tipus de manteniment.

Entitats com la Fundació El Solà de la Fatarella fa anys que treballen per l’estudi, la conservació i la divulgació de l’art de la pedra en sec a través de cursos professionalitzadors i un projecte educatiu per donar valor al paisatge agrari tradicional com a patrimoni cultural. També l’Observatori del paisatge disposa d’un ampli recull de construccions de pedra seca sobre un mapa de Catalunya i una App on, de forma col·laborativa, es poden anar introduint i catalogant aquest tipus d’actius directament sobre el terreny.

Són pedres que parlen d’una altra vida, d’un temps on la natura era l’escola de la vida i s’aprenia dels seus cicles, tot adaptant-se al medi i aprofitant al màxim els seus recursos. És curiós el fet que a vegades no ens fixem prou amb el que ens envolta, amb l’essència del que sempre ha estat allí però que ara ens crida, agonitzant, mentre desenes de gegants de ferro giren tallant el vent amb un xiulet somort i eixordador.

Potser ara és el moment d’escoltar estes pedres que van col·locar els nostres iaios, les mateixes que la UNESCO ha declarat com a Patrimoni Cultural Immaterial, i fer que la nova normalitat sigui una oportunitat per al món rural, apostar per la qualitat de vida, un ritme més pausat, més sincer, més autèntic... És hora de refer els portells dels marges caiguts, desbrossar les feixes ermes i valorar les activitats endògenes per construir el futur que realment volem.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.