Cabòries aborígens
,
04/05/2018
Coses de la vida
Cartells i papers

10 anys del darrer transvasament aturat

Tinc un problema amb els cartells, papers, octavetes, enganxines... Ho guardo tot. Fa uns dies, mentre mirava de fer neteja, va aparèixer un cartell que em va retornar a una de les primaveres més intenses que recordo...

Havien passat un parell de setmanes de les eleccions del 9 de març de 2008 - les del famós “si tu no hi vas, ells tornen” - quan el conseller Francesc Baltasar (ICV) va anunciar el pla del Govern per a fer front a la sequera: un transvasament de l’Ebre cap a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Emulava, potser sense saber-ho, el president Pujol, que als anys 80 també pregonava que si no s’allargava el transvasament Barcelona es col·lapsaria. 

El missatge era clar, contundent i monolític: calia garantir l’aigua de boca (deien) i el transvasament era imprescindible. Oposar-t’hi et convertia en un sàdic insolidari, responsable d’unes hipotètiques restriccions d’aigua a la capital (la ciutat on també vivim molts de nosaltres). No hi havia temps per a qüestionar el model, què ens havia portat fins aquí, si hi havia alternatives o quines conseqüències podia tenir. Calia fer la interconnexió de xarxes (CAT-ATLL), el transvasament des del Segre o portar aigua amb vaixells. Doctrina del xoc i enfrontament entre territoris. El vell manual de sempre.

Les primeres setmanes van ser molt dures. Discursos apocalíptics i declaracions contra els qui ens oposàvem al transvasament. També solitud: les associacions, sindicats, científics o grups ecologistes més propers als partits del Govern van assumir el relat oficial i ens van tancar les portes. Fins i tot l’IEC va haver d’intervindre per a posar ordre al filibusterisme lingüístic d’un conseller que no podia pronunciar la paraula transvasament. Aquest era l’ambient.

Érem molt jóvens i Barcelona se’ns feia una muntanya. Poc a poc, però, vam anar teixint complicitats, construint un nou relat, sumant suports i guanyant-nos la confiança de la gent que s’havia manifestat amb la Plataforma en Defensa de l’Ebre durant els anys d’oposició al PHN. Primer una convocatòria d’urgència a Can Vies amb els jóvens que vivíem a Barcelona; després alguns grups ecologistes que van sumar-s’hi; també sindicalistes de base; els companys de Maulets, ESF i altres organitzacions; i, sobretot, el moviment veïnal que, començant per Sants i l’Esquerra de l’Eixample, va contribuir a impulsar la Plataforma Metropolitana Contra els Transvasaments. Quin vertigen, quan hi penso!

Reunions, assemblees, actes a les universitats, matinar per a fer catifes de sal a la seu de l’ACA, enterraments a Plaça Sant Jaume, manifestacions, una encadenada a l’estand del Departament d’Agricultura, la tàpia a la Delegació del Govern a les Terres de l’Ebre... tot el que se’ns va acudir, i més accions que van quedar-se apuntades a la llibreta per a quan hi haguem de tornar. 

El Govern tripartit - d’acord amb la ministra Narbona - havia intentat fer el transvasament sota el pretext de la sequera, com si es tractés d’una mesura puntual i d’emergència, però tant el cost de la infraestructura, com els precedents i la gestió de la crisi, demostraven que s’estava aprofitant el context per a dur a terme un projecte estructural que portava al calaix feia dècades. També va quedar clar el paper d’AGBAR i el seu interès en la interconnexió entre les xarxes del Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) i Aigües Ter Llobregat (ATLL). Tinguem-ho en compte ara que està sobre la taula la remunicipalització de la gestió de l’aigua de ciutats com Barcelona. L’aigua no pot estar en mans de cap empresa privada, és un recurs natural massa important.

Finalment, després d’uns quants dies de pluja, un parell de vaixells carregats d’aigua, les pregàries a la Moreneta del nostre conseller agnòstic... i molta feina des de les Terres de l’Ebre, el Segre i Barcelona, vam aturar el transvasament. Aquesta vegada, en un temps rècord!

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Mig dia de cabòries i l'altre mig comptant kWh, € o CO2 a la UPC. Visc les Terres de l'Ebre, resideixo a Ca la Feliu.

Jo també vull apostatar
26/06/2011
Llegir més
Quants anys, quantes lluites i quantes cançons!
13/04/2011
Faena feta, ara toca esperar que arribi Sant Jordi i comprar-lo!
Llegir més
Jóvens, participació i criminalització
05/04/2011
Llegir més
Els símbols de Franco.
31/03/2011
Demà a les 19:30h, a la Biblioteca de Roquetes Mercè Lleixà, s’inaugurarà l’exposició Símbols de Franco del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Ha estat una iniciativa de la Comissió per a la retirada dels Símbols Franquistes de Tortosa i espero que serveixi per a reflexionar sobre què cal fer amb la gran quantitat de símbols franquistes que encara hi ha als carrers del nostre país, 35 anys després de la mort del dictador.
Llegir més
La premsa i el negoci nuclear.
27/03/2011
Llegir més
Post post-Fira de l'Oli (una setmana després de la Fira de l'Oli de Jesús)
20/03/2011
No recordo quants anys deu fer de la meua primera vegada – dotze o tretze em sembla – i des de llavors, cada darrer cap de setmana de febrer, tinc una cita ineludible. La Fira de l'Oli, amb la Trobada de Gralles i Dolçaines dels Països Catalans i, des de l'any passat, la Trobada de cant improvisat fan un dels caps de setmana més intensos i xaladors de l'any. Ja ha passat una setmana però alguns encara n'arrosseguem les conseqüències físiques, però també les emocionals. I és que la Fira de l'Oli són moltes coses, és festa, música tradicional, jotes, gralles, dolçaines, xalera, baldanes i garnatxa, està clar, però és més que tot això, molt més. També és viure la nostra cultura d'una manera intensa, desenfrenada i desacomplexada. M'encanta com ho van descriure els membres del Belda i el conjunt Badabadoc al seu bloc: “Un cop a Jesús, vam poder comprovar el costat salvatge de la gent de les Terres de l'Ebre, ens vam capbussar en una festa col·lectiva en una masia amb aspecte de casa okupada, on una dotzena de grallers feia les delícies de la gent, grans i petits, tots embogint talment com si estiguéssin ballant a l'Scorpia. Aquella gent disfrutava, vaja, que ens va quedar ben clar que encara tenim país, que tenim molts arbres, molta gent arrelada a la terra.”
Llegir més
Se torna a portar lo gintònic
20/03/2011
A meitat desembre passat, per culpa de la meua amiga Trendi, que sempre està a la última, vaig aficionar-me als gintònics. No em deien gran cosa al principi, però amb el cogombre i tot plegat em van agradar, ara resulta que – sense saber-ho – estic a la moda i he descobert que això dels gintònics és tot un món. Us he de reconèixer que durant aquests primers mesos potser no ho hem acabat de fer del tot bé. Intuíem que hi havia ginebres proscrites, que havíem d'evitar per tal de no delatar la nostra inexpertesa, però ens encantava fer l'esnob amb la copa ballon, sacsejar la tònica o posar-hi cogombre i llimona, tant que algun dia semblaven amanides enlloc de gintònics.
Llegir més