,
07/11/2011
Coses de la vida

Bicicleta, bicicló, sec o rapitenc... lo vermut a les Terres de l'Ebre

Si haguéssem d'avaluar l'arrelament d’una beguda a un territori en funció dels noms que rep, a les Terres de l’Ebre podríem dir que el vermut està molt arrelat. A Benifallet li diuen sec; al Pinell de Brai, bicicleta o bicicló, depenent de si se servix amb copa o amb got de tub; i a la Ràpita (i a tot arreu), rapitenc.

Jo ja fa temps que li estic agafant el gust a fer el vermut. Això no vol dir únicament prendre alguna cosa abans de dinar, no val prendre's una cervesa i unes pataques. Fer el vermut és quedar amb els amics abans de dinar i beure's un vermut – amb sifó o no – acompanyat d'un variadet de musclos, catxels i unes olivetes. Un autèntic plaer!

A més, penso que el vermut és una de les poques coses que no poden fer-se a casa, sota cap concepte. Si no és per raons de força major, ha de fer-se a un bar que conserve un aire d'antiga taverna o de bodega, al mercat, a una terrassa...

Però darrerament, aquest plaer es veu pertorbat per una qüestió que em té intrigat. No aconsegueixo que ningú m'explique per què a les Terres de l'Ebre li diem rapitenc al vermut. Les darreres setmanes ho he preguntat a tothom (i quan dic tothom vull dir molta gent, en tinc testimonis) però no me n'he sortit. La gent de la Ràpita (sense Sant i sense Carlos), amb qui he parlat, només sap dir-me que els agrada molt beure'n, també m'han aconsellat alguna taverna, però res més... i als bars on vaig tampoc no m'ho saben dir.

He descobert altres coses, com que la Fatarella és el poble on més litres de vermut per habitant es beuen (segons fonts gandesanes corroborades per aborígens de la Fatarella) o els secrets i orígens del vermut, a través d'una enòloga del Priorat. Però continuo sense saber per què li diem rapitenc...

De ben segur que trobaríem moltes altres maneres d'anomenar aquest vi aromatitzat amb donzell, que durant segles ha servit d'aperitiu i que, com totes les coses bones, ara torna. Seria una llàstima perdre esta riquesa lingüística que tenim al territori, vos proposo que m'ajudeu a fer una llista dels noms amb què anomenem al vermut i, ja que hi som, també podem compartir llocs on fer-lo. Què vos sembla, vos hi apunteu?

Properament aniré a la Ràpita, a vore si algú me'n sap dir alguna cosa!

Au, a la faena:

comença l'Operació Rapitenc!

A través del Twitter podeu participar al hashtag: #OperacióRapitenc

Foto: Taverna La Pica (Roquetes)

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Mig dia de cabòries i l'altre mig comptant kWh, € o CO2 a la UPC. Visc les Terres de l'Ebre, resideixo a Ca la Feliu.

20/03/2011
Els darrers anys he tingut un costum compartit amb un bon amic, cada dijous anàvem religiosament a fer el nostre gotet de ratafia al Terra (Sants), d'un temps ençà hem anat perdent aquest hàbit que sempre recordaré d'una manera molt especial i que, segurament, ha estat un dels motius que m'ha fet créixer l'afició per la ratafia. El cuquet de la ratafia, però, em va picar uns anys abans. Em sembla que em vaig fer devot de la Ratafia Russet l'any 2001 o 2002, a les Festes del Tura (Olot - la Garrotxa), alguns aborígens garrotxins escridassaven pixapins que se la bevien amb cola, i els més ortodoxos s'oposaven fins i tot a que ens hi poséssem gel. A partir d'allà he anat descobrint altres ratafies, totes elles artesanals, però unes produïdes de manera professional i altres de casolanes.
09/03/2011
Amb aquest títol podria semblar que aquesta diada, el Dia de la Dona Treballadora, em cansa i no és així, al contrari: la trobo justa i necessària, encara. El que sí que em cansa i se'm fa una mica pesat és sentir any rere any les mateixes veus que la qüestionen i la menyspreen, les mateixes veus que encara no entenen – o no volen entendre perquè ja els va bé - que encara avui és necessària la lluita feminista i la celebració de diades reivindicatives, ja siga el 8 de Març, el 25 de Novembre o el dia que vulgueu, perquè per a lluitar tots els dies són bons.
03/03/2011
Fa un parell d'anys – el 2008 – vaig tenir la temptativa de fer-me un bloc. Va ser efímer, després d'escriure-hi la primera parrafada, vaig considerar que no era prou interessant com per a ser publicada.