Jump to navigation
Quedem a un bar on hi ha poca cobertura i, amb l’excusa que no hi som tots, els que hem arribat deixem els mòbils sobre la taula, així podrem vigilar si arriba un WhatsApp dels que falten (per si es perden, clar), també aprofitem per a contestar missatges i twittejar... Més tard anem al teatre, no està massa ben vist fer-hi fotos o jugar amb el mòbil (com fa sempre un conegut polític ebrenc), així que amb el temps just es pot fer una foto del programa de l’obra i fer una piulada, no tenim coartada per a més i a sobre hi ha poca cobertura. Merda.
Trobem un japonès boníssim, més important que el menjar, el lloc o la companyia és que tothom ho sàpiga. Després de penjar-ho a a Twitter, Fecebook o Instagram arriba el torn de controlar repiulades, ‘m’agrada’ i comentaris. N’hi ha que es comencen a neguitejar, es veu que la fractura digital ha deixat gent a l’altra banda, a l’era de l’SMS, vaja...
Tant hi fa que siga en un viatge, un súper concert, un aniversari o l’acte polític més important i emotiu dels darrers temps. Quantes vegades desconnectem de la realitat que vivim per a explicar-la? (En una intenció més egocèntrica que informativa, per cert). No sabria fer un recompte de quantes hores he perdut amb tanta hiperactivitat informativa, de quants moments han passat i no he aprofitat perquè estava més pendent d’immortalitzar-los i exhibir-los, o perquè estava fent de ‘voayer’.
No descobreixo res i tampoc sé si vull canviar res (ni en mi ni en algú altre), però fa temps que hi penso... a les xarxes socials la frontera entre la comunicació i l’aïllament de la realitat és relativament fràgil.
Aprofitant la proposta de Gregori, de no viure #CapDiaSenseCultura, potser haurem de proposar ‘algun dia’ de viure la cultura sense mòbil (o sense 3G, que les addiccions no es poden aturar de cop), per a vore què passa. Segur que és una experiència!
Com diu Pepet:
Mig dia de cabòries i l'altre mig comptant kWh, € o CO2 a la UPC. Visc les Terres de l'Ebre, resideixo a Ca la Feliu.
